Els que manen. Pep Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ d’Economia. Des de president de la Creu Roja fins a membre del fòrum empresarial Pont Aeri. Des del timó d’Abertis i Saba fins a la presidència del Patronat del Liceu. Una sèrie de responsabilitats que se li van confiar per mèrits propis, no pas perquè el seu cognom fos posseïdor de cap pedigrí especial de la burgesia catalana. «Si hagués tingut empresa pròpia, si hagués treballat per ell, seria un dels homes més rics de Catalunya», comenta un analista consultat pels autors d’aquest llibre.

      La llista de distincions i càrrecs no empresarials que col·lecciona Alemany ocuparia molt d’espai. Aquí en tenim un resum: vicepresident del FC Barcelona i president de la secció de bàsquet (1986-2003), cofundador de l’Eurolliga de bàsquet, president de la Fundació Abertis, president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya [2012-2015]), president de la Creu Roja de Barcelona i vicepresident de la Creu Roja de Catalunya (1997-2003), patró de la Fundació Bancària La Caixa (2014-…), membre de la comissió econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, vicepresident de la Fundació de l’Institut Guttmann, president del Cercle d’Economia (2008-2013), membre del selecte Fòrum Pont Aeri, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, president honorari del Gremi de Garatges, patró de la Fundació CEDE, Creu de Sant Jordi (2011), Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona (2011), Premi Economista d’Empresa (2008), Medalla d’Or de la Creu Roja, president del Consell de Mecenatge del Liceu (2015-2016), president del Patronat del Liceu (2016-…), etcètera.

      Salvador Alemany i Mas va néixer a Barcelona el 27 de març de 1944. El seu pare havia emigrat des de la Segarra fins a Barcelona per treballar, primer en una vaqueria i després de taxista. El seu avi tenia una carnisseria i un colmado que regentava la seva mare, al carrer d’En Roig, entre el del Carme i el de l’Hospital. Als 12 anys va encertar una quiniela premiada amb 875.000 pessetes, que en aquell 1956 marcat encara per la postguerra era una quantitat prou important per canviar el destí d’una família. Amb aquells diners i un crèdit, els pares van comprar un terreny al Clot i hi van construir un garatge i aparcament que el jove Salvador tindria com a primera feina.

      Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i diplomat per l’escola de negocis de l’IESE a la Universitat de Navarra, va iniciar-se en el sector de l’auditoria. Dos anys després, el 1965, va entrar al departament d’informàtica de Catalana de Gas, que abandonaria el 1967 per passar al sector informàtic. En aquest àmbit, va ser directiu d’una empresa del grup Seresco fins que el 1970 va entrar al Banco Condal, on va arribar a director de sistemes, després de passar per l’àrea d’estudis. A partir d’aquesta primera presa de contacte amb el sector bancari, Alemany va entrar a la Banca Mas Sardà el 1975, en la qual treballaria fins al 1987, quan aquesta ja depenia del grup del Banco de Bilbao. A Mas Sardà, el 1977, amb 33 anys, ocupava la subdirecció general de l’àrea de serveis interns i ja s’asseia al comitè de direcció.

      La destinació següent, el 1987, ja va ser la coneguda empresa de pàrquings Saba (Sociedad Anónima de Aparcamientos de Barcelona), participada quasi exclusivament per La Caixa a través d’Acesa (Autopistas Concesionaria Española SA). Va ser una forma de connectar amb els seus orígens empresarials, ja que aleshores era encara president del Gremi de Garatges de Barcelona. Integrat del tot en l’estructura de la poderosa entitat financera, Alemany va esdevenir un home de plena confiança del seu director general, Isidre Fainé.

      Des de Saba, l’any 1998 va sumar també responsabilitats a Acesa, la concessionària d’autopistes, la que va cobrar els peatges catalans durant dècades fins al 2021, que també estava en mans de La Caixa. La seva gestió il·lumina i transforma del tot el model de negoci d’aquesta companyia, que s’expandeix sota el seu mandat cap a la gestió d’altres infraestructures de transports i comunicacions, amb una decidida estratègia d’internacionalització.

      La màgia de Salvador Alemany es va fer present amb la creació d’Abertis, l’any 2003, quan va ser capaç de convertir en un èxit allò que havia començat com una operació complicada de salvar, ja que Dragados podia dur a terme una operació de compres que hauria deixat Acesa en una posició de feblesa. L’entrada en escena de la societat Aurea, de Florentino Pérez, va comportar la fusió d’aquesta amb Acesa i la creació de la gegantina Abertis, participada per La Caixa —a través de Criteria, el seu holding d’inversions— i per l’ACS de Pérez. Fainé era el president i Alemany, el conseller delegat.

      Des del minut zero, arrencava amb presència en una dotzena de països (Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia) en negocis en àrees com autopistes, aparcaments, logística, telecomunicacions i aeroports. El 2009 Alemany substituïa Fainé a la presidència d’Abertis. El 2011 assumia la presidència de Saba Infraestructuras, que se separava d’Abertis. El 2012 entrava al consell de la constructora Isolux Corsán, en nom de Criteria i substituint els antics accionistes Banca Cívica, que havia estat absorbida per CaixaBank.

      Es mantindria a la presidència d’Abertis fins al maig de 2018, quan el grup va passar a mans d’ACS i Atlantis, amb Criteria de soci minoritari (22 %), després de protagonitzar un creixement espectacular i haver conduït la firma a un lideratge mundial, amb 8.500 quilòmetres d’autopistes de peatge i una multitud de participacions en empreses d’infraestructures i comunicacions. El grup havia saltat de facturar 470 milions d’euros (el 97 % dins el mercat interior) amb una plantilla de 1.900 persones, a 4.650 milions i 16.000 persones l’any 2013, ostentant el lideratge mundial en gestió d’autopistes.

      El desembre de 2015 va ser condecorat amb la insígnia d’Oficial de la Legió d’Honor de França, la més alta que atorga el país veí. L’ambaixador Yves Saint-Geours va destacar l’impuls d’Alemany a les relacions empresarials entre Espanya i França, des de l’entrada d’Abertis el 2006, que sumava una inversió de 5.000 milions, la més gran d’una firma espanyola a França. Hi gestionava 2.000 quilòmetres d’autopistes de peatge, una cinquena part del total del país, i comptava França com el seu mercat més rendible, per damunt de l’espanyol. No era aquest l’únic guardó obtingut per Alemany a l’estranger, ja que Itàlia també li ha imposat dues condecoracions per la seva activitat empresarial.

Peatges: pagar o no pagar?

      «La companyia havia fet una gran inversió. Milers d’accionistes havien invertit els seus diners, trenta anys després no havien cobrat cap dividend, i just quan es podia començar a anar bé, no es volia pagar pel servei. No s’entenia haver de pagar per una cosa [l’autopista] que en altres zones del país s’oferia lliure de pagament». Ho va exposar aquell 2014 en unes jornades sobre lideratge de la Fundació CEDE a la Roca del Vallès (Vallès Oriental). Seguint el seu mètode, va convocar una conferència a Barcelona en la qual va defensar un nou model mixt público-privat de gestió.

      Sempre té a punt la resposta quan se li pregunta pels peatges. Creu que s’ha de pagar per circular per autopistes, perquè els diners públics han d’anar a finançar altres prioritats socials que no són les vies de trànsit especials. No tothom les utilitza i, per tant, Alemany defensa un principi idèntic al de «qui contamina, paga»: qui hi vol circular, s’ho ha de pagar.

      La segona meitat de la gestió d’Alemany a Abertis va ser més complicada per la fallida de les autopistes radials de Madrid. El 2014 va negar que el rescat de les empreses fracassades fos de cap manera una càrrega de les seves pèrdues damunt la societat espanyola, ja que els accionistes «pagarien» les conseqüències del fracàs, que es va atribuir als elevats costos de les expropiacions, al mal disseny del negoci i a la caiguda de la recaptació dels peatges per culpa de la crisi econòmica mundial.

      El rescat de les autopistes en fallida és un serial inacabable que encara s’arrossega que, teòricament, no havia de costar ni un euro als contribuents, però les empreses implicades calculen que han de rebre de l’Estat uns 4.000 milions. El fet és que l’Administració ja va desemborsar el 2020 els primers centenars de milions.

      El СКАЧАТЬ