Название: Per la reixeta
Автор: Albert Toldrà i Vilardell
Издательство: Bookwire
Жанр: Документальная литература
Серия: Historia
isbn: 9788491341185
isbn:
Sor Rita Gil, clarissa de Xàtiva, denuncia el 1815 fra Vicent Flors, franciscà, per aquest motiu. En una primera ocasió, acabada la confessió «la entretuvo con una conversación torpe. [...] Oxalá pudiera yo cometer acciones torpes contigo». En una segona,
con pretexto de confesión la solicitó a que apartara la cortinita que por decencia está puesta en los lugares destinados a oir Confesiones, que se levantara la toca y descubriese los pechos, y como si esperase el efecto de esta solicitación, advirtió que el referido hacía acciones de quien mira, y acecha a la parte interior del Confesionario.
Indignada, sor Rita s’alça i se’n va; a la tercera, «la entretuvo con tratados desonestos. [...] La animaba a cometer pecados torpes, y de que la inducía a que fuera a una rexa, a donde el mismo acudiría, para proseguir la conversación y cometer acciones desonestas».33
El fet contrari, les exhibicions dels genitals del confessor, potser no té altre sentit que provocar l’escandol de la penitent, més que no pas seduir-la o excitar-la. No és tan habitual; posem l’exemple de fra Pasqual Molina, franciscà de Xàtiva, denunciat el 1791 per dues dones. La primera, Vicenta Bosc, diu que, amb l’excusa d’emprovar-li un cilici i posar-li’l correctament, diverses vegades «le levantó las sayas y le ciñó el cilicio por la cintura». Afegeix que el mateix li havia passat a Francesca Gallac, la qual, interrogada, també admet que «le levantó las sayas y le ajustó el cilicio en un rincón de la capilla de la Tercera orden». Més tard, en la ratificació, Francesca completa la declaració: citada a la porteria del convent perquè fra Pasqual li ajustara el cilici, «sin confesarse, retirándose a un quartico de la capilla de la Tercera Orden, hizo que la declarante se hechara en el suelo, y él le mostró sus partes».34
Les carícies són freqüentment d’interpretació ambigua, sobretot pel que fa a dones escrupoloses i monges. Carícies en la cara, el cap, el coll, la mà de la penitent, poden ser innocents, però també una forma de provar-ne la reacció i sondejar-ne la disponibilitat sexual. Evidentment, la rígida segregació sexual de l’època no permetia aquestes familiaritats: xafar el peu de la penitent ja es considera una forma de provocació sexual. Més encara tocar-li altres parts, és clar. De manera ambivalent, el sacerdot, amb el seu vot de castedat, hauria d’allunyar-se d’aquests contactes com del dimoni, però, alhora, el seu tarannà asexuat i d’autoritat paternal li permet practicar-los sense escàndols excessius.
El cas de fra Miquel Guarner, franciscà, és paradigmàtic. És denunciat el 1671 per Gerónima Domingo, d’Albarrasí: «[...] se le arrimó al rostro, aunque por entonces no hizo reparo en ello, asta que después a oído decir que a una doncella havía quitado una arracada, y que a otras se les arimaba». Arran de l’acusació de Gerónima declaren un reguitzell d’escrupoloses joves del poble, que han experimentat el mateix; cap d’elles denuncia altres tocaments més agosarats, llenguatge obscè ni proposicions sexuals, sinó que tot es mou en un terreny molt ambigu.35
El de l’agustí Andreu Bernabeu –que va patir la repressió borbònica: «se le llevaron prisionero por Imperial a la ciudad de Almansa»– és molt més diàfan. A banda d’altres casos en un llarg historial de sol·licitacions, és denunciat per Antònia Canyes, de Xàtiva. Refugiades l’any 1707 Antònia i la seua família al convent de fra Andreu, durant el setge de Xàtiva per «las armas de nuestro Rey» Felip V, i aprofitant l’avinentesa, el religiós «la abrazó un día, y otro la abrazó y besó en el cuello». També li va dir «que si fuera secular se casaría con ella, e instándola mucho en que la dexasse ver sus ligas». Paradoxalment, quan fra Andreu confesse finalment davant els inquisidors, se centrarà en un altre episodi. Durant el setge, conversa amb Antònia i els seus germanets; el monjo diu: «Aora entrarán los franseses y todo será besos y abrasos, como en Francia». Algú li demana: «¿Cómo se besan y abrazan en Francia?». I fra Andreu respon: «Tomando de los carrillos a uno de dichos muchachos. De esta manera, y le besó en los labios».36
Les abraçades o amplexos, sobretot quan s’expliquen com a expressió d’una unió espiritual, tenen connotacions força sospitoses d’alumbradisme herètic. Fra Josep Pellisser, franciscà, segons declara l’any 1793 Francesca Cunyat, de Xàtiva, abans de confessar-la, a la sagristia, li feia el següent:
[...] tocarle la cara, besarla, abrazarla y tenerla asida estrechamente, manifestándola que se havían de unir los dos espíritus; que en una ocasión [...] la tocó los pechos. [...] No desistió de su empeño, y en este estado le cogió una sufocación; [...] que en otras ocasiones le tocó a la declarante los muslos por ensima la ropa; que sobre los pechos y vientre, estando la declarante en sinta, le hacía con su dedo una cruz.37
I el sospitosíssim fra Vicent Osca, franciscà, denunciat el 1818 per Vicenta Maria Tarasó per sol·licitacions fetes a Oliva i Gandia. Vicenta narra en primer lloc com sovint, al confessionari, «me hacía poner mi lado izquierdo sobre la misma rexa del Confesionario y él ponía el suio de la misma manera, diciéndome que le entregase mi corazón, que unido con el suyo lo quería todo para Dios, i en una de estas ocasiones me llegó a apretar fuertemente la mano contra el mismo Confesionario». També la feia anar a diferents cases d’Oliva, on, «apretando fuertemente su pecho al mío, ia drecha sobre la pared, ia echados los dos sobre la cama, me decía le entregase mi corazón, que lo quería todo para Dios, estando a las veces más de una hora en esta postura». En una altra ocasió, en una casa a Gandia, «se sentó sobre mis muslos, y alargando la mano, la iba a meter en la braga de las saias, i diciéndole io que allí no estaba el corazón la retiró, y estuvo un gran rato pegado su lado izquierdo al mío, diciéndome que le entregara su corazón, para que los dos unidos amaran a Dios». Al convent de Santa Clara de Gandia, després d’haver-la confessat, «en un pasadizo que hay del claustro a la iglesia, me metió su lengua dentro de mi boca, i unida un largo rato con la mía, me decía que quería su lengua para que alabase a Dios junto con la mía», pràctica que repeteixen en altres ocasions.38
Pel que fa als tocaments sexuals en plena confessió, tant si tenen lloc al confessionari com si no, la mateixa posició respectiva facilita que el sacerdot tire mà als pits de la penitent. És una acció molt freqüent. Per exemple, Maria Uris, de Cocentaina, denuncia fra Bernat Estanya, l’any 1651, perquè «comensándome a confesar me tomó la mano, y todo el tiempo que me estuve confesando, que duró gran rato, me la tuvo, y después me echó la mano a los pechos. Otro día [...] me dixo que me alsase las aldas, y refregava su cara con la mía y me quiso besar».39
Fra Jeroni Centelles, franciscà, és denunciat, entre d’altres, per Josepa Giralt, de València, l’any 1693; diu que, en acabant de confessar-la, fra Jeroni li assegurava «que la quería mucho [...] añadiendo algunas torpezas, como que tenía un señal negro en sus partes verendas». Un altre dia, al confessionari, el religiós «se levantó los hàbitos y le mostró los calzones, diciendo que los tenia apedazados». En una altra ocasió, «la puso la mano en los pechos, haciendo ademán de oscularla, y en otra la asió con sus dos dedos de los labios, alabándola de hermosura. [...] La refería cómo en tales calles havía malas mugeres, y la preguntaba dónde tenía su casa, y quién entraba en ella [...] ofreciéndola [...] dineros y quanto huviesse menester».40
La perspectiva sol canviar si comparem la versió del sol·licitador i la de la sol·licitada, cadascun en la seua declaració. Vegem l’afer de fra Bonaventura Sevilla, del 1697. En primer lloc, amb Felícia N., d’Agres, el frare confessa que la «trató y comunicó illícitamente», i no recorda si «la tocó el rostro o los pechos o si la dixo alguna palabra provocativa o si la osculó». Amb Antonia Fuster, d’Oliva, segons СКАЧАТЬ