Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ el Catòlic per part de mare. Des de la infància, rebrà l’educació corresponent al seu estatus social. En quedar-se orfe de mare als 10 anys, prompte fou enviat a la cort, primer a Tordesillas, amb Joana la Boja, i després a la imperial per servir Isabel de Portugal. Casat amb Elionor de Castro, dama portuguesa de l’emperadriu, va rebre el títol de marqués de Llombai com a regal de boda, i esdevingué persona de confiança de Carles V que, temps després, el nomenà virrei de Catalunya. A la mort de Joan de Borja, va heretar el ducat de Gandia i els títols de son pare. Vidu d’Elionor de Castro, Francesc de Borja va entrar a la Companyia de Jesús i es va convertir en peça fonamental per a l’expansió del nou orde. Ignasi de Loiola va percebre la seua tendència contemplativa i el va nomenar comissari per a Espanya i Portugal a les seues ordres directes. Arribat a la cúpula jesuïta, Borja es convertirà en el tercer general de la Companyia, substituint Diego Laínez. El 1624 va ser beatificat i el 1671 declarat sant pel papa Climent X.⁴

      Francesc fou el darrer gran personatge d’una família universal. D’acord amb Joan F. Mira (2000), la seua fama «àuria» contrapesa la llegenda negra dels avantpassats, arredonint un dels mites del món occidental, el dels Borja. Però, més enllà de les llegendes, ens interessen les realitats històriques, de les quals la salut forma part. En aquest cas, és la salut de què es parla en la correspondència de Francesc de Borja i de personatges pròxims la que ens pot ajudar a entendre millor l’època i el personatge.

      LA RECERCA

      Al segle XVI hi hagué un ús creixent de la correspondència, motivat per una major alfabetització i per la mobilitat d’un món expansiu (Castillo Gómez, 2002; Petrucci, 2008; Amor, 2012). La presència de Francesc de Borja en llocs i càrrecs estratègics, al llarg de la seua vida, explica els múltiples documents, principalment epistolars, generats al seu voltant. Afortunadament, el nucli principal de cartes ha estat recollit a la col·lecció Monumenta Borgia (MB). Els volums I al V dels MB es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu. Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents d’interès. L’edició recent de dos nous volums, MB VI i VII, a cura d’Enrique García Hernán, ha afegit una fracció considerable de papers inèdits.⁵ Com assenyala Santiago La Parra, els milers de cartes que contenen els MB són una font impagable d’informació que facilita estudis sectorials, més enllà de la intenció biogràfica sobre Francesc de Borja que en va motivar la recopilació.⁶

      La salut és molt important per a les persones; ho és actualment i ho era al segle XVI. Calia esperar, per tant, que els MB ens oferiren abundants notícies sobre les malalties o la seua absència. Aquesta hipòtesi fou el motiu de l’estudi que ens dugué a revisar tots els escrits dels MB datats entre el naixement i la mort de Francesc de Borja (1510-1572). La informació fou recollida en un qüestionari codificat per obtenir qualsevol aspecte que tinguera relació amb salut, tant del mateix Francesc de Borja com de la resta de corresponsals, de terceres persones o de la població en general.⁷

      Hem tingut en compte la distància conceptual i cronològica que separa la medicina científica del galenisme renaixentista. Quatre-cents anys poden ser molts o pocs, segons la velocitat de canvi del fenomen a estudiar, siga biològic o cultural. Acceptem que les malalties del segle XVI són construccions socioculturals no equiparables a les del present.⁸ És evident que, en aquell moment, ni els malalts ni els metges parlaven de microbis o d’epidèmies en el sentit actual. Febres i pestilències eren termes usuals per descriure processos que hui sabem infecciosos. Als miasmes o al mal aire, hom atribuïa l’adquisició de certes malalties i les conjuncions astrals o el càstig diví podien ser invocats per explicar determinades epidèmies. Però els ulls nostres, els únics possibles, pertanyen al segle XXI. Així, no podem eludir del tot l’aproximació a la medicina renaixentista des de l’actualitat.⁹ Cal tenir en compte que, entre les dues èpoques, hi ha similituds i diferències, estabilitats i variacions. Per una banda, disciplines, com la paleopatologia, demostren la persistència d’algunes malalties al llarg de la història (Ribas, 2013). En aquest sentit, encara que el concepte de tercianes i quartanes era absolutament distint a l’actual, considerem lícit preguntar-nos si aquelles febres cícliques del segle XVI són equiparables al paludisme o malària d’ara i, en conseqüència, si algun tipus de Plasmodium afectava a la població d’aquella època. Al cap i a la fi, pels estudis evolutius dels éssers vius, sabem que, entre nosaltres, hi ha bacteris bàsicament semblants als seus ancestres de fa milions d’anys. Però, d’una altra banda, hem de considerar que la interacció entre bacteris d’animals i homes ha experimentat canvis al llarg del temps, com també el propi equilibri bacterià del cos humà, amb les conseqüències fisiopatològiques que se’n deriven (Wolf, 2007; Dethlefsen, 2007; Ayala, 2015: 268). A més a més, altres microorganismes, com els virus, gaudeixen d’una estructura, amb permanent mutació, que pot generar variants de capacitat patogènica diferent. Si aquesta variabilitat biològica i genètica d’alguns patògens, pot causar incerteses i alarma sanitària en el present, és fàcil imaginar la possibilitat de malalties i epidèmies antigues de difícil interpretació.¹⁰ Tot això, sense considerar els altres factors, distints dels estrictament biològics, que influeixen en les malalties, siguen o no transmissibles. Fora de les infeccions, hi ha altres exemples. Així, amb exàmens de restes humans, podem demostrar l’existència de gota en la població d’aquella època. No entendríem però el concepte antic de dita malaltia, sense considerar la teoria humoral, que també donarà sentit als procediments evacuadors emprats, com sagnies i porgues, tan volguts per la teràpia galènica.

      En definitiva, hem intentat que la mirada a la salut del segle XVI siga sempre respectuosa i oberta al pensament d’aleshores. Per altra banda, l’anàlisi de la correspondència, ens ha permès estudiar la salut contada pel propi pacient o des del seu voltant. Es tracta d’una perspectiva que ens acosta al pluralisme assistencial i ens allunya de la visió habitual excessivament medicalitzada (Perdiguero, 2004).

      EL TEXT

      Hem estructurat el llibre en tres capítols. En el primer, es revisen les característiques dels documents, la salut i la malaltia en general així com les seues expressions clíniques. El segon compren la profilaxis, la teràpia, els metges i els hospitals. Les malalties han estat agrupades seguint un criteri de màxima proximitat als textos. Quan ha estat possible, com en el cas de la patologia digestiva, hem bastit grups assimilables a les classificacions actuals. En altres ocasions, com les febres, el conjunt respon més al pensament galènic. En algun cas, hem reunit grups petits per la seua proximitat anatòmica, com les malalties de la boca, orella i ulls. En canvi, hi ha mals que, per la seua ambigüitat, han quedat oberts a diferents interpretacions. Les epidèmies, pel seu caràcter col·lectiu i la seua repercussió, han estat tractades a part. Atenent al concepte global de salut, hem inclòs els danys per violència, que formen un llistat ampli, on estan representats els delictes individuals, la repressió institucional, les guerres o la Inquisició. Al costat dels metges, hi figuren, encara que amb poques notícies, altres agents sanitaris, com barbers i apotecaris. Al final del segon capítol hem destinat un breu apartat a la utilització simbòlica o metafòrica de la terminologia sobre salut. Al tercer capítol, es reflexiona sobre la salut del propi Francesc de Borja, amb una aproximació que intenta pal·liar l’absència d’estudis sobre el tema. La intenció inicial era corroborar o desmentir el perfil malaltís del personatge, que els primers biògrafs semblen reflectir, però la dinàmica del propi estudi ens va portar a un objectiu més global: millorar la comprensió de Borja des del seu cos. Les variacions en la seua salut i les distintes malalties que va patir, són comentades, a partir de l’emergència a les cartes i al diari espiritual. L’exposició segueix un ordre cronològic, però hem fugit de realitzar una «cronopatologia» del personatge en el sentit clàssic.¹¹ Ens ha semblat més enriquidor i real, fer una exposició relacionada amb la biografia del personatge. Hem introduït alguns fets rellevants de l’època, per tal de reforçar el context i facilitar el seguiment. La redacció, per tant, respon a un caràcter biogràfic, amb la salut com a fil conductor. Són, precisament, els moments de malaltia o de benestar, СКАЧАТЬ