Els versos dels calaixos. Ferran Carbó Aguilar

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ un sobretítol, identificador i unificador de cada conjunt. Cinc volums en foren publicats en els anys setanta: Recomane tenebres. Obra completa 1 (1972), Les pedres de l’àmfora. Obra completa 2 (1974), Manual de conformitats. Obra completa 3 (1977), Balanç de mar. Obra completa 4 (1978) i Cant temporal. Obra completa 5 (1980). Entre els poemaris setantins publicats que eren de nova creació, cal assenyalar alguns títols especialment rellevants com ara Hamburg (1974), Antibes (1976), Cercles del Russafí (1978), El corb (1978), Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979), Cant temporal (1980) i Xàtiva (1980). Exemples de la seua orientació més compromesa són poemes ben coneguts i difosos com «Cançó de la rosa de paper» (que ha estat cantat per Carme Torrelles i també per Miquel Gil), del recull Taula parada (1978), o bé els coneguts sonets XII i XIII (també cantats i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler, dins la cançó «M’aclame a tu») d’aquesta darrera obra esmentada, Xàtiva. Una fita especialment important en la seua difusió massiva en àudio fou l’enregistrament el 1979 del doble LP Ovidi Montllor diu «Coral romput», disc que contenia un text explicatiu de Salvador Espriu.

      La incorporació de la literatura d’altres autors, tot integrant-la o subvertint-la, encara era un aspecte determinant de la producció estellesiana. De fet, si en els anys cinquanta havia estat sobretot la relació amb la tradició literària medieval i del Renaixement, durant els anys seixanta s’incrementa notablement amb la progressiva incorporació dels grans poetes llatins amb qui el poeta de Burjassot compartia no tant versos concrets, com en els anteriorment esmentats, sinó sobretot actituds poètiques davant dels fets viscuts de la realitat de la seua època; la qual cosa va motivar l’inici de poemaris que tenien com a protagonistes aquests clàssics i que, començats segons l’autor a la segona part dels seixanta, s’acabarien ja en els anys setanta: Horacianes (1974), amb el referent d’Horaci, Ora marítima (1977) amb el rerefons de l’escriptor Ruf Fest Aviè, Les acaballes de Catul (1977), amb Catul, i Exili d’Ovidi (1982, però elaborat sobretot durant els setanta). Horaci, Ovidi o Virgili es convertien en poetes importants en l’entrellat literari estellesià. I durant els anys setanta la relació de poetes influents o admirats es va ampliar notablement, sempre in crescendo, amb nous noms forans com els de Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe, Jacques Prévert, Paul Éluard…, a banda de continuar amb Pablo Neruda, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre o Miguel Hernández; a més d’artistes plàstics com Pablo Picasso, Joan Miró o Vincent Van Gogh, per esmentar tres dels seus pintors més admirats.

      Això no obstant, la tasca que més l’absorbí en la segona meitat d’aquesta dècada setantina fou l’escriptura de Mural del País Valencià (iniciat el 1974), constituït per un conjunt de vint-i-set llibres reunits en tres volums (nou llibres per cada volum), que inclouen diferents títols de reculls (vuitanta-tres) i que abracen més de mil cinc-centes pàgines de versos; mural que es va publicar pòstumament, el 1996, i que integra algunes obres ja publicades anteriorment. Entre els llibres rellevants d’aquest voluminós conjunt, cal destacar obres com ara Declaració de principis, Llibre de Xàtiva (editat anteriorment el 1980, com a Xàtiva) o Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (editat abans, el 1979), entre d’altres.

      Durant els anys vuitanta Estellés va presentar una poesia diversa, heterogènia i amb nombroses possibilitats temàtiques i formals. D’una banda, mantenia l’orientació més arrelada al seu àmbit social o al seu propi espai nacional, com la de Cant temporal (1980), poemari influït també per Neruda (ja des del títol), Exili d’Ovidi (1982), amb el rerefons del poeta llatí, o fins i tot Puig Antich (1989), motivat per l’assassinat d’aquest sindicalista. D’altra banda, hi havia una lírica de temàtica amorosa, amb una orientació més sensual i eròtica, com la d’obres com Versos per a Jackeley (1982) i Jackeley (1983).

      Aquesta dècada dels vuitanta es van difondre cinc nous volums de l’obra completa, que reunien la seua producció d’aleshores a més d’alguna anterior encara inèdita: Les homilies d’Organyà. Obra completa 6 (1981), Versos per a Jackeley. Obra completa 7 (1982), Vaixell de vidre. Obra completa 8 (1983), La lluna de colors. Obra completa 9 (1986) i Sonata d’Isabel. Obra completa 10 (1990). Posteriorment, en els noranta, van aparèixer els seus últims llibres publicats en vida: Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992).

      L’autor s’ha convertit en el poeta valencià amb més musicacions. Així els seus poemes han estat musicats, entre molts altres, per solistes com Paco Muñoz, Miquel Gil, Santi Arisa, Carme Torrelles, Ximo Caffarena, Bertomeu o Natxo Gironés; per parelles o trios com Toti Soler, Esther Formosa i Carles Rebassa; Jaume Arnella i Rafel Sala; Tomàs Llopis i Miquel Pérez Perelló; o per grups com Obrint Pas (Frechina, 2013).

4. Una escriptura singular⁵

      Per l’ús literari del registre col·loquial, fins i tot dialectal, o per la temàtica de la quotidianitat, l’escriptura d’aquest poeta valencià aportava una poesia testimonial que es nodria, almenys inicialment, sobretot de dues deus: l’existencialisme francès –filosòfic i literari, amb Jean Paul Sartre i Albert Camus al capdavant–, especialment difós i influent durant els anys cinquanta, i el neorealisme del cinema italià, amb pel·lícules com les de Roberto Rossellini o Vitorio de Sica. Cal recordar que Estellés també feia cròniques de cinema al diari on treballava, i aquelles pel·lícules també captaven, des de l’humanitarisme i la solidaritat, la realitat dura i crua de la gent humil i senzilla, una realitat plena de detalls ben vius (Simbor, 2005: 13-142). El neguit existencial per les guerres, la d’Espanya i també l’europea, la crisi social i moral de la dictadura franquista i la crisi personal de la mort de la primera filla, foren tot un conjunt d’aspectes determinants que bastiren i singularitzaren el seu univers literari més genuí. La mirada escrita sobre la realitat immediata es va enriquir amb una intensa transtextualitat, sobretot per la intertextualitat o relació amb altres textos literaris, i també amb la interartisticitat i intermedialitat o relació amb altres manifestacions artístiques. La seua poesia tot i percebre’s, almenys aparentment, com a senzilla, era sovint ben complexa.

      El poeta, ja des dels anys cinquanta, proposava, des d’un posicionament ben diferent, el distanciament respecte al discurs poètic anterior, molt més acurat i formalista, dominat pel model postsimbolista de Carles Riba, primer, o pel del cicle líric de Salvador Espriu, després. Fins i tot durant els seixanta, malgrat el seu realisme compromès, no va participar amb claredat –sols en alguns textos puntuals– del corrent del realisme històric o poesia social, i va anar, molt sovint, per lliure. Així doncs, des d’aquestes coordenades, l’autor incorporava, per exemple, les estructures conversacionals polifòniques (a obres com Testimoni d’Horaci), el monòleg interior en poesia (a «Coral romput», dins La clau que obri tots els panys) o un complex entrellat intertextual (a Llibre de meravelles).

      Estellés ens ha ofert una producció extensa, diversificada i heterogènia en la temàtica i en l’expressió. Per exemple, en la versificació, es debat entre allò més tradicional i el més innovador, des de sonets i decasíl·labs o alexandrins fins a poemes visuals i tipogràfics, passant per cançons tradicionals o populars (cal recordar la coneguda «Cançó de bressol», de La nit) o poemes breus com epigrames o tankes (a La fira del vent), o també composicions dispars i variades, que són intitulades o considerades com a elegies, odes, èglogues, epitafis o bé oficis, testaments, cròniques, lletres, oratoris i fins i tot quaderns. També alterna –o de vegades integra– el lirisme exquisit (com alguns textos d’Hamburg) i la narrativitat quotidiana (al poema XXII de L’Hotel París); l’idealisme (recordem el sonet antologat «Sabia que vindries», de L’amant de tota la vida) i el realisme més cru i desolador (per exemple, «Vora el barranc del Carraixet», d’Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig СКАЧАТЬ