Els versos dels calaixos. Ferran Carbó Aguilar

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Ripoll (1985), Puig Antich (1989), Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992). Cal dir que si la seua producció dels anys cinquanta i seixanta el singularitza com el gran poeta de la postguerra valenciana, la de les dècades posteriors, els anys setanta i vuitanta, el consagren com el poeta nacional dels valencians.

1. Durant els anys quaranta: els inicis

      El 20 de juny de 1942 Estellés va editar el seu primer text, que era una col·laboració de premsa, escrita en prosa, per al diari Jornada, de València, el qual tractava sobre l’escriptor noruec Knut Hamsun, que havia estat premi Nobel el 1920. Després d’aquesta primera participació a la premsa escrita i mitjançant una beca, l’any 1943 el jove de Burjassot se’n va anar a estudiar a l’Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, fins al 1945: «Ho recordava, en carn viva, des de Madrid. / Era per maig. Recorde que recordava el poble» (poema «Epistolari 1945», del llibre analitzat).

      L’agost de 1944, tanmateix, havia publicat per primera vegada un poema, intitulat «Romance español de Santiago», el qual havia guanyat uns jocs florals a Benidorm aquell mateix any de l’edició. L’any 1945, el darrer dels seus estudis a Madrid, va publicar nous poemes en castellà a les prestigioses revistes Garcilaso i La Estafeta Literaria (de la tendència literària del moment anomenada garcilasismo); al desembre va aparèixer al setmanari Fantasía el seu primer recull poètic Pájaros en la arena, un conjunt de dènou poemes que inclouen trenta textos i que tenen com a temes principals l’amor, la fe i les creences, i la creació poètica. Posteriorment, com a llibre, sols tornaria a publicar en llengua castellana Primera soledad, escrit el 1956 amb motiu de la mort de la seua primera filla, i editat molt més tard, el 1988.

Després de realitzar el servei militar a Navarra i el Pirineu basc, va tornar a València i el 1948 va entrar a treballar al diari Las Provincias, aleshores dirigit per l’escriptor i periodista Martí Domínguez, on Estellés sovint realitzava comentaris, cròniques i ressenyes d’estrenes de cinema i de llibres. Una mica abans, havia conegut Isabel Lorente Riva, que provenia de Gandia i que el 1955 es convertiria en la seua esposa. Aquell 1948 el poeta va presentar un poemari de sonets madrigalescs, escrits en castellà, als jocs florals de Gandia, amb un poema preàmbul que anava redactat en valencià, intitulat «Voler», el qual era el seu primer text en llengua catalana.³ El gener de 1951 va concórrer al premi Literatura-Poesia de la Diputació de València amb un altre poemari intitulat El corazón en la mano, guardó que, tanmateix, va obtenir el llibre El fang i l’esperit, de Carles Salvador. Llavors aquest premi literari era el més rellevant que hi havia al País Valencià.

      Cal observar que aleshores ja hi havia tota una creixent producció poètica valenciana escrita en llengua catalana per alguns joves sorgits o consolidats a l’inici de la postguerra i de la dictadura franquista, coetanis del poeta de Burjassot. Així doncs, hi havia primeres edicions com, entre d’altres, Volar… (1943) i La inquietud en calma (1945), de Xavier Casp; La cançó de Mariola (1947), de Joan Valls Jordà; o Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949), de Joan Fuster. Des de mitjan dels quaranta, i dins un context encara de clandestinitat, s’organitzaren a València, per part de Miquel Adlert i de Xavier Casp, tertúlies literàries i, a més, es va crear l’editorial Torre. Tant a les tertúlies com a l’editorial Torre (on s’editarien tres dels quatre llibres publicats per Estellés abans del 1970), el poeta de Burjassot va participar des del 1953; i, de fet, en una tertúlia literària del juliol de 1953 va conèixer personalment Joan Fuster (Fuster, 2006: 233), el qual es va convertir en un dels seus principals amics i valedors durant aquella dècada.

2. Dels anys cinquanta als anys seixanta: el poeta de la postguerra valenciana

      El desembre de 1951 es va presentar el primer volum del Diccionari Català-Valencià-Balear (iniciat per Antoni M. Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner) als baixos de l’Ajuntament de València i el jove poeta de Burjassot hi va assistir enviat pel periòdic on treballava. A l’acte va conèixer Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll, i tots dos el van animar a usar literàriament la seua llengua materna. Fou aleshores que va començar la seua amistat amb Sanchis Guarner, i pocs mesos després d’aquesta trobada, des del febrer de 1952, el poeta ja escrivia textos en llengua catalana.

      A l’inici del juny de 1952 va assistir a Tarragona, enviat pel diari, a l’acte del trasllat de les restes reials de Jaume I de Tarragona a Poblet. Així ho recordaria a l’inici del primer poema de la «Cantata del rei Jaume I, des d’Alzira», dins el primer volum de Mural del País Valencià:

      Jo vaig veure una nit, a Tarragona,

      dintre la Seu que la ciutat corona,

      el cadàver llarguíssim del rei Conqueridor.

      Els poemes que va escriure durant aquest any 1952 es van agrupar dins el seu primer poemari redactat en llengua catalana, Ombra d’ales a l’aigua, el qual va ser finalista del premi Literatura-Poesia de la Diputació de València del 1953 i va romandre inèdit (Carbó, 2016a: 171-206). La guanyadora d’aquest guardó fou la poetessa Maria Beneyto amb l’obra, en llengua castellana, Criatura múltiple. Tant aquell primer poemari inèdit com el primer que va editar, a la primavera del 1953, intitulat Ciutat a cau d’orella, tracten explícitament d’indrets i de monuments de Tarragona, la ciutat visitada i coneguda aquell 1952, una ciutat essencial en la confirmació de la nova llengua literària escollida pel poeta i que, al cap i a la fi, era la seua llengua materna. Al poema «Retrobe les arrels», del 1975, inclòs al primer volum de Mural del País Valencià, escriu i recorda: «Vaig reconéixer la unitat / assegurada de la llengua, / vaig retrobar-la a Tarragona».

      Joan Fuster, a la lúcida introducció que va redactar el 1972 per al primer volum de la poesia completa estellesiana, intitulat Recomane tenebres. Obra completa 1, indicava que, quan el poeta de Burjassot va publicar el seu primer llibre, «La veu que hi transcendia obligava a unes esperances diferents» (Fuster, 1972: 18). Efectivament fou així: Estellés va saber crear una manera d’escriure amb un estil ben personal, el qual definia i singularitzava la seua poesia respecte als altres escriptors. Al País Valencià, pocs anys després d’estrenar-se com a poeta en llengua catalana, ningú no escrivia versos com ell.

      L’any 1953 es va editar per primera vegada un llibre seu en llengua catalana, Ciutat a cau d’orella. El va publicar a l’editorial Torre, la més rellevant durant la postguerra al País Valencià, en el moment en què, a més, el jove poeta començava la intensa amistat amb Joan Fuster, el qual va ressenyar aquest poemari al número 19 de la revista de l’exili a Mèxic Pont blau. A la fi del mateix any va ser finalista del premi Óssa Menor, a Barcelona, amb un altre llibre, Donzell amarg, mentre que el guanyador havia estat Miquel Martí i Pol amb l’obra Paraules al vent. Cal observar que aquest guardó barceloní era en aquell moment el més destacat, en llengua catalana, per al gènere de poesia.

      El 1955 Estellés es va casar amb Isabel Lorente, van fer el viatge de noces a diferents indrets de Tarragona i de Barcelona, i es van establir a viure llogats en un àtic del carrer Misser Mascó 17, porta 29, de València, lloc que recordava una dècada més tard al poema «El primer pis, venint del cel, era el nostre», de L’amant de tota la vida (1965), i que també havia recreat el 1958 al poema «Educadament, Misser Mascó 17», de L’inventari clement de Gandia (2012), quan faltava ben poc de temps per a deixar-lo, pel trasllat que va fer a Burjassot:

      Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.

      Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;

      és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.

СКАЧАТЬ