Els versos dels calaixos. Ferran Carbó Aguilar

Чтение книги онлайн.

      Cal dir, però, malgrat el tancament de l’obra a la fi dels seixanta, que Llibre de meravelles és una obra vinculable i situable a la fi dels anys cinquanta, per l’escriptura d’una part important dels textos, per les connexions, formals i temàtiques, amb altres poemes i obres d’aquell moment, i per l’univers ofert i tractat. Sens dubte, una obra irrepetible. Complementar-la o completar-la era no sols tornar sobre ella, sinó també reprendre i confirmar el seu passat de la fi dels anys cinquanta i l’inici dels seixanta: aquell món que s’havia endut de València a Burjassot quan va deixar l’adreça del carrer Misser Mascó.

      La descoberta de la història real viscuda o imaginada i no pas l’oficial és el que palesa Llibre de meravelles. Guerra i sobretot postguerra nodreixen aquesta literatura, en què el poeta vol ser un individu del conjunt que comparteix vivències, repressions, mancances, penes, emocions i fantasies. El resultat és una poesia testimonial i alhora compromesa, amb un compromís moral sobre les meravelles que el jo, recorda i contempla del que ha viscut o imagina, tant en un sentit autèntic com des de la perspectiva irònica. Com indica Jaume Pérez Montaner (1994: 52) és la presència constant del record la que es converteix en fil estructurador de la reflexió poètica estellesiana: «El poeta refà o reconstrueix la vida mitjançant la memòria i el record»; «és la memòria d’aquesta experiència i la inefable subtilitat del record que informen el poema i la literatura» (Pérez Montaner, 1994: 56). Les meravelles, ara valencianes, havien de ser descobertes i mostrades durant l’època franquista, set segles després de Llull, pel poeta nascut a Burjassot, mitjançant un jo poètic que es presenta com «Un entre tants».

La versió original conservada en mecanoscrit no conté ni la primera ni la darrera part del llibre editat; i pel que fa als textos existents de l’extens cos central, l’únic del mecanoscrit, no inclouen els epígrafs que serveixen de citacions prèvies als poemes, ni tampoc els títols d’aquests. És ben suggeridora l’anotació que hi ha a la carpeta del document, com a rètol: Oda a l’aparició de la gramàtica, títol que confirma la voluntat fundacional de l’obra. Una oda (com Horaci, com Garcilaso o com Neruda, per posar tres exemples rellevants per a Estellés), un poema –o en aquest cas poemari– destinat al cant a l’origen de la llengua o la seua consolidació amb Ramon Llull. El comentari, a més, situa en la direcció d’un únic cant líric (oda i no odes), amb voluntat unitària. Es tracta, fet i fet, de la crònica documental d’una realitat mostrada objectivament, amb fidelitat, i sobre la qual s’incorpora el component subjectiu que possibilita intensos moments de lirisme, amb un llenguatge de contrastos en què a la dura realitat s’afegeixen el desig, la il·lusió i la imaginació.³

      A més a més, el comentari de la carpeta dels mecanoscrits orienta cap als orígens, des del present. Com també ho fan els epígrafs o citacions que precedeixen els poemes en l’edició i que veurem més avant. Present i passat es converteixen, comptat i debatut, en els dos eixos temporals d’aquesta magna obra que connecten la fundació d’una llengua, un poble i una cultura, amb el moment més difícil de la seua pervivència (la dictadura), malgrat els segles de separació entre les dues èpoques. I, evidentment, hi plana, com un missatge subjacent, que el passat és un exemple –exemplum, amb una lliçó moral– vàlid per poder afrontar el present i amb esperança per viure i projectar-se en el futur.

1. «Recomane tenebres» en va dir l’autor repetidament en alguns versos (per exemple, com escriu al vers 148 del segon poema de «Coral romput»: «El salt definitiu. Recomane tenebres») i així, de fet, ho va instaurar com a sobretítol del primer volum de l’obra completa del 1972.

2. El reproduïm a l’annex del present volum.

3. Cal assenyalar que, segons un comentari del poeta a les notes finals a Manual de conformitats. Obra completa 3 (València, Tres i Quatre, 1977, p. 277), poc de temps després, en rellegir Llibre de meravelles va pensar, tot i que no ho va fer, d’afegir-hi a la meitat l’obra posterior A mi acorda un dictat (datada el 1960), l’original de la qual retolava com a «Crònica farcida», com figura en el subtítol de l’edició, sintagma que ja palesa aquella voluntat de reportatge o crònica plena d’aspectes d’un temps determinat. Tant el mot oda com ara crònica marquen dos camins de lectura de l’obra que ens ocupa, perquè s’hi complementen: el lirisme imaginari combinat amb la reproducció dels fets.