Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ d’una classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint s’apropiava d’una part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.

      En les societats tributàries la majoria de la població està obligada a pagar determinades quantitats (en moneda o en béns) als dirigents i als temples. En les societats esclavistes la desigualtat arribava a la possessió d’uns homes, els esclaus, per part d’uns altres, els amos, de manera que els esclaus i el producte del seu treball pertanyien als seus propietaris, com qualsevol animal de treball: els esclaus eren definits com a animals amb veu.

      Les societats esclavistes, típiques del món antic (Egipte, Grècia, Roma), no es van poder mantenir després de l’ensorrada de l’Imperi romà tot i que hi va continuar havent esclaus, la producció va passar a dependre d’una nova forma d’organització social i d’explotació d’uns homes pels altres: les societats feudals, que seran les úniques societats agràries que estudiarem i que caracteritzarem amb més detall més endavant. Ara només cal dir que en les societats feudals la desigualtat i l’explotació es produeixen pel domini que els senyors exerceixen a la vegada sobre les terres i els homes, que genera l’anomenada renda feudal, molt diversa segons els moments, els llocs i les circumstàncies, però que a diferència de l’esclavisme no priva els homes de la condició de persones.

      Del tercer aspecte, la capacitat de creixement, en parlarem més endavant, en l’apartat 4.

2. L’evolució de la població en les societats agràries

2.1 El model demogràfic antic

      Com qualsevol espècie animal, l’home té unes pautes de comportament demogràfic estables, de manera que tota la història de la humanitat es pot encabir en dos models demogràfics: l’antic i el modern, amb una etapa de transició demogràfica entre l’un i l’altre.

      El model demogràfic antic correspon al conjunt de les societats preindustrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes, d’entre el 35 i el 40‰, i unes taxes de mortalitat també elevades, de prop del 30 al 35‰ (per tant, no massa allunyades de les taxes de natalitat), i una esperança de vida en néixer baixa: 25 anys per a un europeu al començament del segle XVIII. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil: segons Nadal (1992), de cada 1.000 nascuts, 250 no arribaven a l’any, 250 més no complien els 20 anys, uns altres 250 morien abans dels 45 i només 10 arribaven a sexagenaris.

      La mortalitat era, a més, molt irregular, amb puntes freqüents de mortalitat extraordinària a causa d’epidèmies i secundàriament de fams i de guerres. D’un any per l’altre, el nombre de morts podia fàcilment doblar o triplicar (puntes de mortalitat). Com a resultat de tot això, la població creixia en dents de serra: l’excedent de naixements sobre defuncions, acumulat durant un cert temps, desapareixia de cop engolit per una punta de mortalitat. La població creixia a curt termini, però s’estancava o creixia molt lentament a llarg termini (Nadal, 1996), i en algun moment d’epidèmies fortes i generalitzades, la població podia experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348, que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població. En conjunt, però, la tendència general era l’augment de la població, per bé que a taxes molt baixes. Encara que es tracta d’estimacions només aproximades, entre l’any 1 i el 1750 la població mundial es va triplicar i l’europea es va multiplicar per més de 3,5 (quadre 1.1).

      L’evolució de la població depèn de la vitalitat natural, és a dir, de la diferència entre naixements i morts, i del saldo migratori, que pot ser positiu o negatiu. Com que en les societats preindustrials el control voluntari de l’embaràs era poc utilitzat, el nombre de naixements depenia de factors culturals (casaments més o menys joves, acceptació de la solteria definitiva, infanticidi) i de vegades també de factors econòmics (terres o llocs de treball disponibles). Al seu torn, el nombre de morts depenia de factors aleatoris (contagis, guerres, desastres naturals) i també de factors econòmics (capacitat de producció d’aliments i altres productes bàsics, repartiment de la renda).

QUADRE 1.1

       Evolució de la població

       (milions de persones)

      Font: Guia pràctica..., p. 8, a partir de Biraben (1979).

2.1.1 El sostre maltusià

      La limitació que la manca d’aliments suficients significa per al creixement de la població va ser vista molt clarament per un autor anglès del segle XVIII, Thomas R. Malthus en el seu Primer assaig sobre la població (1798). La seva idea bàsica és que la població d’una àrea determinada està limitada per la quantitat d’aliments de què pot disposar: aquest límit és l’anomenat sostre maltusià. Malthus afegia que qualsevol població s’atansa ràpidament a aquest sostre perquè, mentre la producció d’aliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica, i els impulsos sexuals mantenen la població al màxim nivell possible, fet que condemna la major part de la població a una alimentació escassa.

      Aquest plantejament pessimista ha estat objecte de dues crítiques principals: a) la dels que neguen valor a la teoria pel fet que les crisis demogràfiques es presenten molt abans d’arribar al teòric sostre maltusià, a causa del repartiment desigual de la renda, i per tant atribueixen les crisis demogràfiques a aquesta desigualtat i no al creixement de la població i b) la dels que acusen Malthus de poc observador per no haver-se adonat que les revolucions agrària i industrial, de les quals Malthus era contemporani, produïen un fort creixement de les subsistències disponibles, i per tant farien desaparèixer la limitació al creixement demogràfic. Les dues observacions són importants i encertades, però cap no afecta el fons de la qüestió: tant si el repartiment de la renda és menys desigual com si augmenta la capacitat de producció d’aliments, el sostre maltusià s’allunya, fins i tot temporalment es pot perdre de vista, però continua existint.

      La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen al sostre maltusià, però no hi arriben perquè, quan s’hi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que desacceleren el creixement de la població i fins i tot en poden significar temporalment una disminució en termes absoluts. Aquests controls, explica Malthus, són de dues classes: controls o frens compulsius i controls o frens preventius (quadre 1.2).

QUADRE 1.2

       Funcionament dels frens compulsius i preventius

      Font: elaboració pròpia a partir de Livi-Bacci (1990).

      Els frens compulsius funcionen automàticament: l’alimentació insuficient priva el cos de defenses davant les malalties i incrementa la mortalitat, limitant així la població: durant un cert temps, la mortalitat pot arribar a ser fins i tot superior a la natalitat, sobretot si es produeix una mortalitat catastròfica. En canvi, els frens preventius minoren i poden arribar a parar el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. Els principals instruments d’aquesta disminució són històricament l’endarreriment de l’edat del matrimoni i l’augment de la solteria definitiva; només en temps relativament recents han adquirit importància les pràctiques contraceptives. En qualsevol cas, es tracta de decisions personals o familiars СКАЧАТЬ