Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ humanitat hagi aconseguit grans èxits substituint l’ús de materials escassos per altres de més abundants, el fet és que en cada moment històric les limitacions a l’accés a primeres matèries han influït de forma determinant en la capacitat de les societats per a aconseguir millors nivells de consum.

      Aquest llibre pretén no perdre de vista en cap moment l’existència d’aquest conjunt de factors que acaben determinant la capacitat de creixement econòmic i les seves interrelacions. Per això, qüestions com l’evolució demogràfica, el marc institucional o el canvi tècnic són estudiats de forma genèrica en diversos capítols, a banda de trobar tractaments més específics en els apartats dedicats a determinats països o continents.

       Organització del llibre

      Seguint els principis enunciats, el llibre s’organitza en tres parts de dimensions desiguals. Es tracta així de donar prioritat a l’estudi del període més recent, de més interès per als estudiants d’economia i d’empresa.

      La primera part (capítols 1 i 2) està dedicada a l’estudi de les economies feudals, és a dir, de l’organització econòmica europea prèvia a la Revolució Industrial. El coneixement de l’economia preindustrial és indispensable per a entendre els orígens del capitalisme i per a fer comprendre a l’alumne la lògica de sistemes econòmics en què el mercat i la propietat individual no eren l’eix institucional dominant de l’organització econòmica.

      La segona part (capítols 3 a 7) està dedicada a la Revolució Industrial i al procés d’industrialització. Es considera la Revolució Industrial com el nucli central de la formació d’un nou sistema econòmic basat en el capitalisme. La difusió d’aquest nou sistema econòmic durant el segle XIX anirà acompanyada d’una nova articulació de les relacions econòmiques internacionals sota el predomini europeu. S’estudiaran, en conseqüència, tant les diverses formes que va prendre el capitalisme en cada país, com els efectes que la seva difusió va tenir sobre les relacions econòmiques entre països i sobre les economies d’aquelles zones que no es van industrialitzar.

      Finalment, la tercera part (capítols 8 a 18) se centra en l’evolució econòmica des de la Segona Revolució Tecnològica, que va tenir lloc a finals del segle XIX, fins avui. Les innovacions sorgides en aquell període han dominat el desenvolupament industrial i econòmic fins fa molt pocs anys, i encara són molt presents en l’actualitat. L’estructura d’aquesta tercera part tracta d’emfatitzar la importància de les diverses conjuntures per les quals ha passat el món en els darrers cent anys: l’impacte de les dues guerres mundials; la gran depressió capitalista dels anys 1930; l’època daurada posterior a la Segona Guerra Mundial, i la fase de creixement més lent que va iniciar-se a mitjan dècada de 1970. També es dedica atenció al naixement, l’expansió i la caiguda dels sistemes comunistes i a la contradictòria evolució dels països subdesenvolupats. El llibre es clou amb un epíleg dedicat a la crisi que afecta els Estats Units i Europa, i de retruc el món sencer des de 2007.

1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial

      La preocupació bàsica de qualsevol grup humà, igual que dels grups animals, és assegurar la seva alimentació, base per a la supervivència. Durant la major part de la seva història, l’home ha estat un depredador omnívor, que s’ha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn, de primer utilitzant només la seva capacitat corporal i més tard amb l’ajuda d’eines cada cop més complexes. L’existència de l’home es xifra com a mínim en mig milió d’anys, però només en fa uns 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar l’activitat depredadora amb la producció d’aliments i la domesticació d’animals: o sigui, que l’home ha estat un productor només les darreres cinc mil·lèsimes de la seva existència. Aquesta revolució agrària de la prehistòria marca el començament d’un progrés ràpid en l’evolució de la humanitat.

      Aquí no ens ocuparem de l’home depredador, sinó només del productor, i més en concret dels darrers mil anys i escaig d’aquest i gairebé només d’Europa, tot i que en el primer apartat farem una introducció molt general al conjunt de les economies agràries.

1. Característiques principals de les economies preindustrials

      Totes les economies agràries, des de la seva aparició en la prehistòria, tenen tres característiques comunes: estan dominades per l’escassetat i són profundament desiguals, però a la vegada són capaces de generar creixement.

1.1 L’escassetat, conseqüència de l’augment de la població i de la baixa productivitat

      L’escassetat és el resultat del creixement de la població: a mesura que la població es densifica, resulta cada cop més difícil obtenir l’alimentació suficient. Mantenir el creixement demogràfic obliga l’home a convertir-se en productor, esforçant-se per millorar la reproducció de determinats aliments (plantes o animals) per mitjà del treball, factor abundant, que substitueix la terra, factor escàs. Durant molt temps s’havia cregut que la relació de causa-efecte anava de la tecnologia a la població: el coneixement de noves tecnologies (en aquest cas els mitjans per millorar el cicle vital de les plantes i dels animals) comportava la seva adopció, i s’iniciava així un cercle virtuós: millora de l’alimentació, més població, descobriment de noves tècniques, millora de l’alimentació… Avui predomina la idea que la relació és inversa: la pressió demogràfica empeny a la utilització de tècniques conegudes, però que no tenen cap avantatge mentre la depredació permeti obtenir una alimentació suficient. Perquè, de fet, l’home depredador aconsegueix, amb menys esforç, més nutrients, millors i més diversificats: les escasses comunitats depredadores encara existents ho demostren clarament (Cohen, 1987). El problema és que aquestes comunitats necessiten un espai vital molt ampli: els pigmeus, 8 km² per persona; els aborígens australians, 30 km²; els esquimals, 200 km²: s’ha calculat que el món no podria alimentar més enllà de 15 milions d’humans depredadors.

      La seqüència densificació de la població - intensificació del treball va ser teoritzada per Boserup (1967): segons aquesta autora, quan la fam va començar a fer acte de presència, l’home es va veure obligat a confiar la seva subsistència en el treball, intensificant-lo a mesura que augmenta la pressió demogràfica, en una seqüència que va des de la ramaderia i els conreus esporàdics, poc intensius en treball (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita) però que obliguen a canviar cada any o cada pocs anys la zona sembrada, fins a l’obtenció de diverses collites a l’any en els deltes asiàtics, però a canvi de la creació de sistemes de regadiu i d’un treball constant i molt dur.

      A partir de la revolució agrària de la prehistòria o revolució neolítica, les innovacions i el progrés van procedir durant segles de les societats agràries. Com a mínim fins a mitjan segle XIX, l’agricultura va ser l’activitat econòmica bàsica en tots els països i encara ho continua sent per a moltes societats actuals.

      Les pràctiques agràries i ramaderes permetien mantenir més població, però no mantenir-la gaire millor: la força de treball (humana o animal) i les tècniques disponibles eren poc eficients, de manera que la productivitat era escassa i cada grup o família topava sovint amb dificultats per a assegurar la seva alimentació al llarg de l’any, sobretot tenint en compte la gran irregularitat de les collites.

1.2 La desigualtat, causada pel predomini d’uns homes sobre els altres

      L’escassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie СКАЧАТЬ