Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ segle XI fins a la Revolució Industrial. Les seves característiques principals són:

      1 Des del punt de vista polític, l’apropiació i privatització del poder públic i de les seves fonts d’ingressos (impostos, terres...) per part dels detentors de càrrecs públics (comtes, marquesos…), d’institucions eclesiàstiques (catedrals, monestirs…) i de grans propietaris, que es convertien així en senyors de terres i homes. La idea d’estat es manté, però el poder del monarca depenia sobretot de les terres i els homes que dominava com a propietari o senyor feudal.

      2 Des del punt de vista jurídic, la norma principal és la desigualtat legal: els homes no són iguals davant la llei (els senyors tenen drets i els súbdits deures); a més, la privatització del poder públic implica també l’apropiació de l’exercici de la justícia per part dels senyors, cosa que permet als senyors ser jutge i part, i per tant practicar gairebé impunement la coacció i la violència.

      3 Des del punt de vista econòmic, les característiques principals del feudalisme són que els senyors detenen drets de propietat sobre la terra de la senyoria, en gran part repartida en explotacions familiars, que era la forma més eficaç d’organitzar el treball agrari, ateses les condicions polítiques i econòmiques de l’època (Bois, 1976).

      Els senyors feudals, emparant-se en l’exercici del poder i la força (eren els únics que disposaven d’armes i les sabien manejar) i en els seus drets de propietat sobre la terra (originaris o arrabassats), imposaven als pagesos una sèrie de prestacions en treball i de pagaments en diners o en espècie, el conjunt dels quals formava la renda feudal.

      La situació dels pagesos respecte al senyor i respecte a la terra era molt variada. Pel que fa a la dependència personal, l’espectre anava des dels serfs, que depenien personalment del senyor i tenien poca llibertat individual (estaven obligats a servir el senyor i sovint no podien abandonar la terra) fins als homes lliures. Respecte a la terra que conreaven, els pagesos podien trobar-se en condicions d’absoluta precarietat, o sigui, el senyor els en podia privar quan volgués, però també en podien arribar a ser pràcticament propietaris, sotmesos només al pagament de la renda feudal.

      La diferència entre l’esclau i el serf era bàsicament jurídica: l’esclau no era considerat una persona, sinó una bèstia parlant, fins al punt que el propietari era responsable dels actes dels seus esclaus; en principi, el propietari tenia dret a matar els seus esclaus, els quals no es podien casar ni el seu testimoni era vàlid en un judici. En canvi el serf, tot i que estava subjecte al seu senyor, que el podia maltractar, disposava de personalitat jurídica, o sigui, podia formar una família, acudir a judici i disposar de béns propis.

      La renda feudal permetia al senyor apropiar-se de part de la producció i del treball dels pagesos: aquests havien de lliurar una part (fixa o proporcional) de la collita, que normalment s’anomenava cens, així com altres productes (gallines, ous, formatges, pernils…) i també petites quantitats de diners en diversos moments i per diverses raons. Els pagesos també havien de participar en el conreu de les terres del senyor (reserva senyorial). Una altra imposició feudal era el delme, teòricament un impost per a mantenir l’església, fixat en una desena part de les collites; tot i la seva finalitat, sovint era cobrat pels senyors feudals, i en tot cas sempre revertia en favor de l’estament feudal, atès que els seus membres copaven els alts càrrecs eclesiàstics. A canvi de tot això, el pagès podia disposar de terra pròpia (tinença pagesa) i organitzar-ne l’explotació, i li pertanyia la part de la collita restant un cop satisfetes totes les imposicions.

      A partir d’aquesta situació original relativament homogènia al conjunt d’Europa, el sistema feudal va experimentar canvis en els seus dos aspectes bàsics: la dependència personal i la propietat de la terra. Aquestes transformacions van ser molt lentes, desiguals i incompletes, amb grans diferències fins i tot dins una mateixa zona. A l’Europa occidental es va tendir a substituir les prestacions en treball i els lliuraments de parts de collita per pagaments fixos en moneda (monetització de la renda), acompanyats sovint de la introducció de noves imposicions. Paral·lelament, en molts llocs els pagesos van anar aconseguint el ple domini de les tinences, que es transformaven així en establiments. L’establiment comportava una cessió de la terra a llarg termini o fins i tot indefinida. La forma més evolucionada de l’establiment era l’emfiteusi o establiment emfitèutic, contracte indefinit que implicava de fet el repartiment dels drets de propietat sobre la terra: el senyor conservava l’anomenat domini eminent (o directe), que li donava dret a percebre els censos i prestacions que pesaven sobre la terra o el bé immoble i a recuperar-los en cas d’abandonament o de manca de pagament. Al seu torn, l’emfiteuta havia de pagar una entrada i es comprometia a millorar el bé a canvi rebia el domini útil, o sigui, la possessió de la terra i el producte de l’explotació, una vegada satisfetes les exaccions senyorials: podia deixar la terra en herència, cedir-la a altres conreadors, empenyorar-la o vendre-la. El domini eminent (del senyor) es reduïa a una espècie d’hipoteca perpètua sobre la terra.

      Aquesta evolució de l’Europa occidental contrasta amb la situació de l’est d’Europa, on molts territoris van arribar al segle XIX amb un règim feudal que encara comportava prestacions en treball, pagaments de parts de collita i fins i tot servitud. De fet, la característica principal del feudalisme és l’absència de norma, el particularisme, i per tant una gran varietat de situacions.

3.3.2 El procés de diferenciació de la pagesia

      A partir del moment en què els pagesos pogueren disposar de les tinences, va començar un procés de diferenciació que va permetre l’enriquiment i fins i tot l’ascens social d’algunes famílies alhora que condemnava molts pagesos a no disposar de terres suficients per a assegurar la reproducció familiar. La diferenciació es devia, en primer lloc, a l’atzar familiar: la mort o la malaltia del cap de casa, el nombre de germans on l’herència era igualitària o la despossessió dels no hereus on era concentrada, empobrien les famílies o donaven pas a explotacions insuficients. A la inversa, la fràgil demografia de l’època produïa també amb facilitat concentracions d’herències. Una segona font de diferenciació, de caràcter econòmic, procedia de l’habilitat i l’esforç de cada pagès per a obtenir més o menys producte de la seva explotació o per a obtenir més o menys guanys amb la comercialització del producte obtingut.

      El fet més important és que, un cop creada, la diferenciació és acumulativa, tendeix a ser cada vegada més gran com a conseqüència del procés d’endeutament: el pagès que no podia retenir prou cereal per passar l’any es veia obligat a demanar gra en préstec a un veí ric, normalment amb la condició de tornar després de la collita una quantitat de gra que valgués tant com la que rebia. Com que el preu del gra després de la collita era més baix que el dels mesos d’escassetat, el deutor havia de tornar molt més gra del que havia rebut, i per tant era fàcil que l’any següent hagués de recórrer encara més aviat al préstec i demanar una quantitat més gran. Aquesta roda de deutes acabava sovint amb la pèrdua de la terra, per embargament o venda, en favor dels propietaris importants. Com a conseqüència d’aquest procés, la major part dels pobles d’Occident mostren aviat una estructura típica, representada per un o uns pocs pagesos rics (coqs de village), propietaris de terres i ramats, oferents de jornals i de préstecs, que dominaven la vida de la comunitat; un nombre restringit de pagesos mitjans, capaços de viure de la seva explotació, i una gran quantitat de pagesos pobres, amb explotacions insuficients o mancats de terra.

3.4 Les formes de propietat i tinença de la terra

      El procés de diferenciació pagesa va comportar que alguns pagesos disposessin de més terres de les que podien conrear o tinguessin terres en llocs massa allunyats per a poder-les conrear directament; d’altra banda, alguns d’aquests pagesos enriquits van abandonar el conreu de la terra per dedicar-se al comerç o a altres activitats i, a la inversa, membres de la burgesia urbana, entitats religioses i fins i tot alguns senyors van començar a comprar tinences pageses. СКАЧАТЬ