Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no’s repetiren fins que’ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.

      Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup d’escriptors i d’intel·lectuals de diferents generacions arrecerats a l’entorn d’El Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:

      Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.

No era, però, el primer acte literari de renom que després de l’esmentada letargia recolzava El Liceo. Comptava, si més no, amb un precedent: el 2 de febrer d’aquell mateix 1859 ja havia organitzat un homenatge a l’escriptora cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda, on s’havien recitat diverses composicions poètiques, entre elles, una de Llorente titulada «La musa al poeta».[15]

      En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés d’engegament i consecució de l’acte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, s’havia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València:

      Su actividad [la d’Aguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).

Com que, per aquell temps, Aguiló ja tenia guanyada la confiança de Llorente i Querol –que, d’altra banda, feia uns pocs anys que, especialment el primer, havia donat les primeres passes en el conreu de la poesia valenciana–, tots dos jóvens hi jugaren, juntament amb ell, un destacat paper.[16] De manera que, gràcies a aquesta fèrtil conjunció de factors, «qualla el projecte d’Aguiló, Llorente i Querol de celebrar uns Jocs Florals que restauraren els certàmens poètics medievals» (Simbor, 1980: 148).

Els Jocs Florals de València naixien bilingües, i en la modalitat de català foren premiats Balaguer i Llorente. Aquest fet simptomàtic –que, en les figures d’Aguiló, Balaguer i Llorente, foren presents les tres comunitats de parla catalana: Mallorca, Catalunya i València– motivà que, anys després, Miquel Duran (1936: 28) comentara: «Heus ací ja representada, en el primer certamen literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria i de l’idioma»; i que Ricard Blasco (1984a: 21) afirmara: «Pot dir-se, amb plena justícia, que aquells Jocs Florals de València, a desgrat de no tenir continuació com els de Barcelona, inauguraven una nova era. La presència en l’acte d’un català del Principat i un altre de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]

      Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No s’entén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien d’aconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des d’alguns sectors de la societat benpensant.

      Fóra com fóra, després d’aquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les s’ensinistraven en valsos i polques. De tant en tant s’hi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué d’altres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «L’anada d’Aguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds d’El Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que l’exigira any rere any.

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

      El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i se’n tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació d’amistat que entre tots dos s’havia iniciat, i s’esforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.

Pel que fa a la relació epistolar, integrada a hores d’ara per 18 cartes, cal dir que fou molt més intensa en el cas de Llorente (14) que no en el d’Aguiló (4); encara que és segur que n’intercanviaren d’altres que no ens han pervingut.[18] De fet, a banda de la descoberta per Josep Maria de Casacuberta, cal assenyalar, per exemple, que el 17 de gener de 1862 Llorente s’adreçava a Aguiló i li deia: «Hoy he recibido su muy grata epístola».[19] Epístola que, dissortadament, roman il·localitzable.

      Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veure’s privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i d’haver de recórrer a l’epístola com a únic canal de comunicació:

Mi querido y nunca olvidado amigo: ¿por qué marchó V. de Valencia, obligándonos a este medio calamitoso de comunicación, en el cual la amistad toma cierto tinte platónico, del que la pereza se prevale para convertirla en un sentimiento escondido en lo más profundo del pecho?[20]

Però, amb tot, cal dir que el valencià s’esforçà tant com pogué, sobretot en els primers anys de la partida, a mantenir viva l’amistat a través de la correspondència. Fins i tot quan sabem que, a Aguiló, li costava molt contestar cartes.[21] De fet, en abril de 1864 Llorente li reprotxava: «Aunque la correspondencia epistolar es cosa perdida para con V., que tiene por costumbre no escribir a los amigos»;[22] i el 10 de maig del mateix any li reiterava: «V. es tan poco aficionado a la literatura epistolaria...».[23] D’altra banda, ja és significatiu que la primera vegada que tenim constància que Aguiló s’adreçà a Llorente per carta s’identificara com a «son antich y silenciós amich».[24]

      Siga com siga, les cartes també ens permeten entreveure que a Barcelona Aguiló realitzà algunes gestions en favor de Llorente i de la СКАЧАТЬ