Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ resseguir les estretes i profundes relacions intel·lectuals i personals que Llorente mantingué amb determinats escriptors valencians, catalans, mallorquins i provençals, líders com ell de les diverses renaixences. Perquè donen una mesura molt ajustada de la dimensió cívica i social, humana i cultural, que Llorente concedia a la llengua materna, a la poesia lírica, a la recerca històrica i als vincles emocionals. Per això la primera de les relacions que calia resseguir havia de ser, sens dubte, la que des de ben jove l’uní a Marià Aguiló, a qui sempre reconegué com a mestre. Perquè fou l’insigne mallorquí, que en 1893 qualificava Llorente com «el mes catalá dels valencians»,[2] qui durant la seua joventut li insuflà l’alé renaixencista.

      Pel que fa a la resta d’escriptors-líders, en el cas valencià m’ha semblat oportú analitzar els contactes que Llorente mantingué amb dos dels autors més importants del moment, amb més representativitat literària i pes social, si més no: Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez, l’aportació dels quals la historiografia recent no sempre ha analitzat amb l’interés i la imparcialitat que serien desitjables. De les conclusions puc avançar que la relació amb Llombart, que es mantingué llunyana en el terreny polític, trobà espais de confluència, de col·laboració i també de divergència en el cultural, en el lingüístic i literari. La relació amb Blasco, en canvi, atesa la diferència d’edat i d’interessos –polítics i literaris–, les característiques que el fundador d’El Pueblo imprimí al seu estil de vida i les llargues temporades que visqué fora de València, oscil·là entre l’amor paternofilial i l’odi politicosocial, però sempre dins dels paràmetres de la correcció i del pragmatisme.

      D’altra banda, les intenses i afectuoses relacions que Llorente conreà amb els escriptors de Catalunya poden ser observades amb suficient detall a través de la llarga i conseqüent amistat que l’uní a Víctor Balaguer i a Jacint Verdaguer, dos dels pesos pesants de la Renaixença catalana, amb qui arribà a establir una gran empatia intel·lectual i personal; i també a través de la seua significativa participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en què ostentà la representativitat dels escriptors valencians. I semblantment es pot dir respecte a les Balears i Miquel Costa i Llobera, el seu més destacat poeta, en qui l’autor del Llibret de versos veié personificades totes les virtuts de l’«illa daurada».

      Llorente sentí una gran atracció intel·lectual i espiritual pels líders literaris i socials dels territoris culturalment germans, limítrofs del valencià i perifèrics dels estats espanyol i francés, segurament perquè s’hi identificava. I amb un dels qui més s’identificà fou, sens dubte, amb el provençal Frederic Mistral, un vertader patriarca per qui sentí una immensa veneració que no sempre ha sigut correctament interpretada, com tindrem ocasió de comprovar.

      Una de les primeres coses que vaig advertir en començar a estudiar Llorente i la Renaixença valenciana fou que el període presentava diversos buits bibliogràfics que exigien ser estudiats amb deteniment. I és per això que, entre les principals pretensions del meu estudi, ha figurat la d’aportar materials de coneixement dels personatges i de les associacions que el protagonitzaren, sobretot cartes inèdites i ressenyes periodístiques desconegudes. Aquesta i la de demostrar que a partir dels contactes, les trobades, les col·laboracions i els punts de confluència i de dissensió que mantingué amb Marià Aguiló, Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral és possible observar amb gran claredat quina fou la forma i manera com Teodor Llorente esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània, poeta simbòlic i líder indiscutible de la Renaixença valenciana. Un clàssic modern.

[1] En aquest sentit, consulteu els treballs de Roca (2001, 2003a i 2004).

[2] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 151.

II. L’INTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

      Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) fou la persona a qui Llorente considerà, al llarg de tota la vida, com el seu mestre de la Renaixença, ço és, el seu primer guia intel·lectual i literari. Si podem afirmar que fou l’escriptor de l’àmbit lingüístic català que més l’influí és, bàsicament, perquè foren els seus encoratjaments i consells els que estimularen Llorente a continuar versificant en la llengua materna i l’ajudaren a conformar el seu ideari renaixencista. De fet, d’ell begué quatre conceptes doctrinals fonamentals en la seua biografia literària: el «regionalisme», la unitat de la llengua, l’estima per la literatura clàssica, i la fraternitat cultural amb Catalunya i les Illes Balears. És a dir, Aguiló li transmeté el «foc patriòtic», com bé recordà Llorente a propòsit de l’homenatge que en 1909 dedicaren els escriptors catalans al mallorquí. I, molt probablement, també el tan famós «apoliticisme»; ja que «Aguiló sempre es declarà allunyat de qualsevol intenció política» i «s’esverà realment quan a partir de la fi dels setanta veié el caire precisament polític que anava prenent aquell moviment que ell havia ajudat a posar en marxa» (Tomàs, 1995: 36). Fins a tal punt resulta decisiu el mestratge d’Aguiló que és molt probable que, sense ell, Llorente mai no s’hauria interessat –si més no en la mesura en què ho féu– per la llengua i la literatura catalanes.

      Encara que breu, la relació cultural i personal que des d’abril de 1858 fins a juny de 1861 s’establí entre tots dos escriptors resultà ben intensa i eficaç. Probablement perquè, tot i que només hi havia nou anys de diferència entre ells, la influència que Aguiló exercí sobre Llorente fou piramidal: de mestre a alumne, ja que es produí durant els anys de formació del valencià. El diferent estatus laboral i intel·lectual que tots dos gaudien –el mallorquí era el bibliotecari de la Universitat i un activista cultural de prestigi, mentre que Llorente era un estudiant que començava a produir els seus primer assajos lírics i dramàtics– acabà de determinar i configurar una amistat que es perllongà fins a la mort d’Aguiló.

Finalitzada l’etapa valenciana d’Aguiló, la relació entre tots dos personatges, a la qual estigué molt vinculat Vicent Venceslau Querol, es conservà i refermà en el temps a través dels contactes epistolars i de les trobades, de les diferents ocasions i actes literaris i patriòtics en què coincidiren i col·laboraren. I n’hi ha múltiples exemples que ho confirmen. El dia de Nadal de 1874, tretze anys després d’haver deixat València, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs Forteza que havia rebut la visita de Querol: «Creix com a poeta y com amich»,[1] era la valoració que hi destacava. D’altra banda, a propòsit dels Jocs Florals de Barcelona de 1885, el dia 28 d’abril Querol, que havia sigut nomenat president del Consistori, escrivia a Llorente, tot comentant-li els detalls del viatge que el dia 1 de maig anaven a fer junts: «Yo también ardo en deseos de realizar nuestra escapatoria y de que sorprendamos de nuevo a Aguiló en el fondo de su biblioteca, como los dos estudiantes de hace 30 años».[2]

      Bust de Marià Aguiló al parc de la Ciutadella (Barcelona).

      En aquest sentit, resulta important destacar que Llorente mai no perdé el contacte amb Aguiló, i que sempre recordaria els anys d’estudi i de descoberta literària que l’uniren al mallorquí amb vertader agraïment i complaença: se’n sentí regraciat no sols per l’aportació cultural que havia rebut d’Aguiló, sinó també per la personal.

L’estima que per sempre més Llorente li professà es mesura per fets com ara que, vint-i-quatre anys després de la partida del mallorquí, СКАЧАТЬ