Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ investigadors que des dels anys noranta estan acostant-se amb noves mires al fenomen renaixencista valencià i al seu líder, i ens estan ajudant a renovar-ne l’enfocament, cal esmentar en un lloc destacat Rafael Roca Ricart. Aquest jove filòleg ja ha donat a conèixer el fruit de la seua investigació en forma de diversos articles i d’un parell de llibres: l’antologia llorentiniana Escrits polítics (1866-1908), publicada per la Diputació de València l’any 2001, en què presenta un recull molt ampli d’articles polítics del líder valencià encapçalats per una introducció molt extensa i sucosa, i Teodor Llorente, el darrer patriarca, publicat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’editorial Bromera l’any 2004, una magnífica síntesi de la trajectòria llorentiniana com a ideòleg de la Renaixença valenciana, així com del llegat literari i cívic que ens ha transmès.

      Ara es presenta davant el públic amb un nou treball d’investigació, ambiciós i de gran envergadura. L’obra té l’origen en una tesi doctoral dirigida per mi mateix, de manera que el seguiment proper de la tasca diària m’ha permès descobrir en Rafael Roca unes tres o quatre qualitats impagables en qualsevol investigador: capacitat de treball, intel·ligència i valentia, i una més que recomanable capacitat de diàleg. Des del primer moment vaig insistir a fer-li assumir el mateix requisit que, a mi, s’esforçaren per inculcar-me els meus mestres: objectivitat per superar la propensió a identificar-se amb el subjecte de l’estudi. Em feia molta por que no es deixàs arrossegar per un afany reivindicatiu de Llorente contraposat a la crua visió heretada. Era clar que no es tractava ara simplement de situar-se en el pol valoratiu de la vorera d’enfront elevant Llorente als altars i menysvalorant el grup llombartià. Si fos així no hauríem guanyat gran cosa. Al capdavall l’objectiu no és altre sinó afinar més en el nostre coneixement del fenomen renaixencista, descobrint en els termes justos, és a dir, precisos, el paper que hi ha tingut cadascú i entenent-ne les motivacions i dificultats històriques.

      Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana no és un títol que amague precisament cap sorpresa inesperada al lector. Al contrari: és ben temàtic i ben literal, car els lectors interessats podran descobrir pàgina rere pàgina el pacient, minuciós i erudit seguiment de l’aparició, el progressiu assentament i la definitiva acceptació pública del seu lideratge. Llorente cappare de la Renaixença valenciana, sí. I de tal abast i tan perllongat domini que no crec gens arriscat assegurar que converteix la seua aventura literària i politicocívica en un fenomen històric no gens freqüent, si no volem atrevir-nos a qualificar-lo simplement d’únic.

      No són poques les sorpreses que aporta la investigació de Rafael Roca, entre les quals destaca la fabulosa càrrega informativa proporcionada respecte als lligams de Llorente sobre els personatges clau del moviment renaixencista valencià, i les innovadores aportacions sobre el paper real exercit pel patriarca valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El mallorquí Marià Aguiló, establert a València entre els anys 1858 i 1861 i mestre confessat i honorat, Constantí Llombart, l’«oponent» estratègic i ideològic, i Vicent Blasco Ibáñez, l’«enemic» polític i renaixencista, amaguen pocs secrets de les seues tan diverses i alhora tan intenses relacions personals després de l’escrupolós escorcoll analític de Roca.

      Tanmateix segurament el lector convindrà a acceptar que la sorpresa més gran de la investigació de Rafael Roca arriba amb l’estudi dels vincles establerts amb els homes forts del moviment de recuperació arreu de tot el domini i fins i tot a Occitània. A través de l’examen dels contactes teixits amb Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, i Frederic Mistral anem descobrint l’abast real d’unes relacions que ultrapassen de molt l’àmbit estrictament personal per esdevenir una formidable radiografia dels anhels i de les dificultats d’un moviment de tanta complexitat. I de la contribució personal, imprescindible, d’activistes infatigables, com el nostre Teodor Llorente, que ix al final del camí engrandit com una figura de primeríssim ordre. Senzillament imprescindible.

      Només em queda desitjar, que, en efecte, el lector trobarà ben assolit aquest esforç d’objectivitat crític que reclamàvem. I estic segur que hi veurà una obra nova i estimulant. Un pas més, ben valuós, en l’esforç per una millor comprensió de la Renaixença.

      VICENT SIMBOR ROIG

      Universitat de València

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

      La contribució de Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) a la Renaixença valenciana esdevingué vasta, variada i, segons com, polèmica. En fou el seu primer ideòleg i –juntament amb Constantí Llombart– un dels màxims activistes. I no sols n’és l’escriptor de més extensa producció lírica, sinó també el que més qualitat hi aporta. Fins a tal punt el compromís i la influència de Llorente amb la nostra Renaixença foren grans que sovint s’ha identificat la totalitat del moviment amb la seua persona.

      Poeta, periodista, historiador i polític, el seu lideratge tan prominent li ha reportat, al llarg dels anys i de les dècades, múltiples simpaties i adhesions, i també no poques crítiques. Perquè tot i ser un dels escriptors valencians més homenatjats i exalçats en vida, han sigut també molts els qui, abans i després de mort –sobretot en les quatre darreres dècades–, l’han acusat d’un excessiu personalisme, d’esdevenir el gran «manifasser» de la Renaixença, de fer i desfer al seu albir. Així, un repàs a la bibliografia –escassa, tot s’ha de dir– sobre la Renaixença valenciana evidencia que a la segona meitat del segle XX hi ha hagut investigadors que han dedicat més temps a fer càbales preguntant-se què hauria passat si Llorente no haguera exercit la seua influència i lideratge de la manera que ho féu, si no haguera imprés a la Renaixença un caràcter apolític i si la línia impulsada per Llombart fóra la que haguera acabat triomfant, posem per cas, que no a analitzar l’aportació concreta i positiva dels protagonistes d’aquell moviment lingüístic, literari i cultural que hagué de fer el seu camí enmig de no poques dificultats polítiques i socials.

      Així, possiblement, la raó per la qual la nostra Renaixença és a dia de hui encara en bona part mal compresa rau en el fet que la major part dels pocs estudiosos que s’hi han acostat s’han ocupat a lamentar el que podia haver sigut i no fou, cosa que els ha impedit dedicar l’atenció necessària a observar i analitzar els fets en el seu context històric. No s’han examinat, per exemple, quines eren les circumstàncies i les especificitats polítiques i socials de la ciutat de València a les darreries del segle XIX, ben diferents de les de Barcelona, ni si l’apoliticisme que Llorente i els seus coetanis pregonaven estava justificat o no. Si estava justificat, és clar, des dels paràmetres socials de la València de la fi del segle XIX, no des dels actuals. Potser, en determinats casos, s’han anteposat els desigs a la realitat, i no s’ha arribat a pensar si un moviment de caràcter polític i radical, que prescindira de les classes benestants, dels poders fàctics decimonònics –i que fins i tot actuara en contra seu–, hauria tingut alguna possibilitat no només de triomfar, sinó únicament de sobreviure.

      Amb tot, una de les realitats que no s’ha pogut negar és que Llorente fou l’escriptor que més hores, maldecaps i treballs dedicà a la Renaixença valenciana, i que hi realitzà aportacions impagables, com ara el reconeixement, públic i explícit, de la unitat de la llengua.

Fa anys que estudie determinades qüestions ideològiques fonamentals per a la comprensió de l’obra llorentina, com ara el seu pensament polític, lingüístic i literari,[1] i sempre m’ha semblat que la pedra de toc per a entendre i analitzar l’aportació que els escriptors valencians realitzaren a la Renaixença residia en la correcta interpretació de l’«apoliticisme» que Llorente impulsà i divulgà. Perquè l’apoliticisme es convertí, des dels inicis, en la clau de volta del nostre moviment literari, en la característica que marcà les diferències més grans respecte al català i el balear. Llorente pretenia assentar el seu projecte cultural al damunt d’un СКАЧАТЬ