Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de Verdaguer als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el director de Las Provincias escrigué que la irrupció del jove i desconegut «pagès vigatà» en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 li havia sigut relatada per Aguiló:

      No asistí yo a aquella escena conmovedora [de 1865]; pero al poco tiempo me la contaba, embelesado y contentísimo, mi querido amigo y maestro Mariano Aguiló.

      El buenísimo Aguiló veía realizado su ideal en el encuentro de aquel trovador campesino. Había estudiado mucho la poesía catalana en viejos librotes; pero esto no le satisfacía; la estudiaba también en los pueblos y aldeas, en los pliegues más escondidos de la montaña, en las masías del Pirineo, en todos los recónditos lugares donde se conservaban más vivas la lengua y la tradición.

¡Qué fortuna, me decía, encontrar un poeta y un gran poeta, catalán por todos los cuatro costados, un catalán que es completamente ageno a toda influencia castellana! De todos nosotros, los que hemos aprendido el cultivo de las letras catalanas después de recibir la instrucción castellana, desconfío yo, porque temo que sea ficticia nuestra inspiración; pero, ¿cómo desconfiar de un poeta que ha comenzado a componer versos en catalán cuando no conocía ni hablaba otra lengua?[53]

Al cap de cinc anys, el 3 de maig de 1885, un poeta valencià, Vicent Venceslau Querol, tornaria a ocupar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona. El 30 de gener Aguiló expressava a Tomàs Forteza els sentiments que la idea li provocava en els següents termes: «Si’ls jochs florals d’aquest any, els antichs y els neos, te duen a tu y an Querol será una festa d’amistat, quel meu cor necessita mes de lo que pots figurarte».[54] Efectivament, en aquella edició fou Querol qui actuà com a president d’un consistori de mantenidors que estava integrat per Marià Maspons i Labrós, Josep M. Vallès i Ribot, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Bartrina d’Aixemús, Francesc Manel Pau i Josep Yxart, que féu les funcions de secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 61). I la cita serví perquè, novament, Llorente (que viatjà acompanyant Querol) i Aguiló tornaren a trobar-se.

D’aquesta manera, a la ressenya de la festa que dos dies després fou publicada a Las Provincias s’explica que «en los bancos de los adjuntos se veía la flor y nata de la renaixensa, Mariano Aguiló, Joaquín Rubio, Jacinto Verdaguer, Federico Soler, Dámaso Calbet, Ángel Guimerá, Gayetano Vidal, Francisco Matheu, Narciso Oller y otros muchos, que fuera prolijo enumerar».[55] Fent costat a Querol, també s’hi constatava la presència d’«un pequeño grupo de valencianos»,[56] integrat per Enric Gaspar, Ramon Ferrer i Matutano i Llorente. Això deu significar que Josep Aguirre, Fèlix Pizcueta i l’impressor Frederic Doménech, que segons les notícies que dóna l’Epistolari Llorente també tenien previst assistir-hi, finalment degueren quedar-se a València.[57]

Per cert que un dels actes d’aquells Jocs Florals que més commogué l’anònim redactor de Las Provincias (segurament Llorente, el director) estigué constituït per l’homenatge pòstum que es tributà a Manuel Milà i Fontanals, «el gran poeta y profundo literato, que hace veintisiete años presidió en persona los primeros Juegos Florales», i que fou qualificat pel diari com un «episodio conmovedor». Hom havia situat enmig de l’estrat un bust de Milà; «uno de los mantenedores se adelantó hacia el público: todos se levantaron, y aquel leyó una de las más bellas poesías del llorado maestro: la dulce y melancólica “Complanta d’en Guillen”». Posteriorment, «el Sr. Querol, en nombre de Barcelona, en nombre de toda Cataluña, en nombre de la España entera, coronó el busto de Milá con guirnalda de laurel, que representa bien en este caso la gloria inmortal que ha adquirido con sus obras».[58]

L’endemà, dilluns dia 4, Aguiló, Verdaguer, Querol i Llorente, juntament amb un grapat més d’escriptors, viatjaren fins a Sant Miquel del Fai (Massot, 2006: 42). Li ho explicava Marià Aguiló a Tomàs Forteza en carta datada el 9 de maig: «Per correspondre a les atencions dels Valencians los acompanyí a St. Miquel del Fay y’n quedaren molt agradats. [...] Forem una vintena y allá se jurá que l’any vinent catalans y valencians anirian a Mallorca, comprometent a en Picó y a mi a acompanyarlos».[59] Cal dir que aquella era una peregrinació pendent des de maig de 1882, en què, a l’escalfor de la patriòtica visita als monestirs de Poblet i Santes Creus, valencians i catalans havien acordat realitzar «junts un romiatje artístich á las gentils Balears»;[60] i que, amb tot, i «malgrat els juraments, aquest viatge no es pogué organitzar el 1886, però no quedà oblidat. Després de diverses estades de Collell a Mallorca, se’n reprengué la idea i es va poder dur a terme el maig de 1887» (Massot, 2006: 42). Finalment, no hi participà cap valencià. Ja que Llorente, que havia mantingut diversos contactes amb mossén Collell per tal de preparar els detalls de la seua participació –«será del cas portar traje negre (de levita per supost), al manco vosté que en l’acte de la reunió literaria a la Llotja portará la veu de Valencia y haurá de posarse al estrado»,[61] li comentava Collell el dia 29 d’abril–, finalment se’n despenjà.[62]

En aquella mateixa carta del 9 de maig, Aguiló també comentava a Forteza que, dies abans dels Jocs Florals, «en Querol me enviá son discurs Ms.» i «en Llorente me enviá un tomet de versos quem dedicá»,[63] en referència al Llibret de versos, de què parlarem després.

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

      Tres anys abans, en maig de 1882, Llorente i Aguiló havien format part de l’expedició que permeté a una trentena de ratpenatistes i de catalanistes visitar els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona.

El protagonisme de Llorente en aquella excursió patriòtico-literària fou molt destacat, ja que anava al front de la delegació valenciana, i n’havia sigut un dels instigadors. La presència d’Aguiló –l’únic mallorquí– entre els catalans, encara que un poc més discreta, també gaudí d’un cert protagonisme. A la carta que Llorente envià a Querol dies abans de mamprendre el viatge, el 9 de maig, animant-lo a participar-hi, ja li comunicava que «Aguiló está contentísimo de que nos reunamos bajo aquellas bóvedas, en las que no ha tenido valor de entrar todavía».[64] I a les cròniques que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias el presentava com «el respetable maestro Mariano Aguiló, tan querido de los valencianos».[65]

Efectivament, aquell sentiment devia ser general a la resta dels valencians. Perquè a les cròniques de la visita que Fèlix Pizcueta publicà a El Mercantil Valenciano també es parlava d’ell com d’«el insigne literato D. Mariano Aguiló y el que fue de la biblioteca de esa Universidad literaria, desde cuya época es conocido y respetado entre los valencianos, considerándose él como hijo adoptivo de nuestro país».[66] I en connexió amb el comentari que Llorente havia fet a Querol, Pizcueta també explicava que l’aspecte del monestir de Poblet

produjo en el ánimo de todos invencible tristeza, especialmente del Sr. Aguiló, que conoce palmo por palmo Cataluña, Mallorca y Valencia, que a todas partes en donde hay algo de notable en los tres reinos ha ido, todo lo ha visto y estudiado y que constantemente se ha negado a ir a Poblet para no sufrir honda pena con el aspecto de aquella maravilla destruida por la СКАЧАТЬ