La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ esa universidad por carácter vindicación para ella y para cultura decoro España que tiene tal homenaje insigne humanista» (Mancebo, 1994: 75).

      El periòdic Las Provincias es feu ressò d’aquesta creació:

      el mismo día 4 de febrero de 1928 se comunicó a la Universidad que el Gobierno había acordado crear en nuestra Universidad una cátedra llamada de Luis Vives, en la que se enseñarían las doctrinas de aquel ilustre humanista, una de las glorias más legitimas de nuestra Universidad. Este acuerdo, tomado por iniciativa del director general de Instrucción Pública y acogido muy bien por el ministro del ramo, produjo muy buen efecto entre los elementos culturales de nuestra ciudad.¹⁴

      La càtedra, així, fou creada per les reials ordres del 10 i el 29 de febrer de 1928. Seria portada en cada curs per professors d’universitats estrangeres o nacionals i publicistes que la Junta de Govern proposara, amb l’assessorament de la Facultat de Filosofia i Lletres i de les entitats científiques especialment dedicades a l’estudi i difusió de les obres de Vives. Havia de procurar-se que cada any acadèmic s’impartiren cursos per un total mínim de quaranta sessions. La mateixa ordre del 10 de febrer concedia una subvenció de 6.000 pessetes anuals a la Universitat de València per al sosteniment de la càtedra, de les quals 2.000 es destinarien a la traducció d’obres. També s’hi especificava el nomenament d’un catedràtic que s’encarregaria de tot allò relacionat amb la càtedra: traduccions, conferències, adquisició de material bibliogràfic, seminaris... en suma, es creava la figura del regent de la càtedra, que correspongué en el primer curs a Carlos Riba.

      Finalment, el 10 de desembre de 1928,

      se inauguró en la sala rectoral de nuestra Universidad la nueva cátedra de Luis Vives, encargándose del discurso el director de dicha cátedra, don Carlos Riba. Luego habló el rector, don Joaquín Ros. El acto resultó de gran solemnidad. En el mismo mes dieron conferencias, como labor de esta cátedra, los catedráticos don Pedro Gómez Martí y don Enrique de Benito. La Asociación de Amigos de Luis Vives continuaba cooperando a la labor de esta cátedra.¹⁵

      El curs 1929-30 fou inaugurat amb una extensa memòria llegida pel marquès de Lozoya, la idea fonamental de la qual era la tasca realitzada per l’associació i la càtedra des de la seua creació. Hi va explicar tot allò que s’havia fet fins aleshores: la vinguda de Watson, la tasca de Riba, les conferències de l’any 1928, les traduccions, la repercussió en la premsa... I aquell curs van continuar les activitats amb normalitat. Unes activitats que, de fet, van continuar durant el període republicà, i fins i tot en la Guerra Civil, encara que amb distint caràcter. Amb la dictadura, les seues activitats van cessar, encara que fa uns pocs anys s’ha refundat la institució.¹⁶

      Per tancar aquest capítol, seguirem Maria Fernanda Mancebo qui, en el seu estudi, afirma que la Universitat de València en la dècada dels vint era fonamentalment academicista. Mancebo ha estudiat, per facultats, la producció científica del professorat, i fa un perfil del científic docent: «el profesor universitario medio no ha incorporado todavía, al menos suficientemente, la función de creación de la ciencia o cultura. [...] La función de enseñante o transmisor de conocimientos y, según facultades, el ejercicio profesional, primaba sobre la actividad científica e investigadora» (Mancebo, 1994: 320).

      Excepte Anales de la Universidad de Valencia, que ja hem presentat abans, i la revista Crónica Médica, de la Facultat de Medicina, no hi havia cap publicació científica, tot i que alguns professors sí que col·laboraven en revistes especialitzades. Els Anales, com ja hem vist anteriorment, es publicarien des del curs 1920-21, i recollirien el discurs d’obertura, que corresponia cada any a un catedràtic d’una de les facultats, la memòria de la secretaria general, les memòries especials, redactades per les facultats i referides als seus projectes i activitats, així com les elaborades per institucions annexes, com l’Institut d’Idiomes, el Jardí Botànic o l’Institut Astronòmic. També hi havia resums dels comptes de tots els serveis universitaris, la gestió de la junta econòmica, extractes de publicacions, conferències i tasca científica del professorat, i treballs doctrinals o d’investigació. Per últim, s’afegirien estadístiques, cròniques, informacions dels assumptes universitaris i tot allò que contribuïra a difondre la història, l’activitat i les aspiracions de la Universitat i de les seues facultats. Mancebo ho interpreta com un incipient servei de publicacions, que funcionaria autònomament a càrrec d’un consell de redacció format pel secretari de la Universitat i els secretaris o directors de les quatre facultats (Mancebo, 1994: 320-322).

6. EL PARANIMF COM A ESPAI DE CULTURA

      Paranimf de la Universitat de València (principis del segle XX) (Arxiu UV)

      El Teatre Acadèmic, anomenat així per la seua típica configuració en forma d’amfiteatre, és sens dubte un dels espais més atractius en l’actual edifici històric de l’Estudi General de la Universitat de València. Va ser utilitzat, des del principi, com a sala capitular, per a les reunions del Claustre en què es tractaven tots els temes d’interès quant a la regència dels estudis; encara que també hi tenien lloc controvèrsies i debats escolars. Al segle XVII ja s’utilitzava per fer representacions teatrals de comèdies de Plaute i Terenci, en la seua llengua original, a càrrec dels estudiants, i també s’hi van celebrar reunions de transcendència per a la vida política i cultural (Benito, 2014: 15).

      Aquesta sala, a banda de l’ús que ara comentarem, és una monumentalització de les característiques aules, que als segles XVIII i XIX va tenir diverses i complexes intervencions que en remodelaren l’estructura, o la decoraren. En tenim notícies des del segle XVII, com ara ressenyarem, encara que és possible que existira una construcció amb una funció semblant ja al cinc-cents. En tot cas, el Paranimf va començar a construir-se al gener de 1659 pel mestre Vicente Fos, i visuraren l’obra els mestres Pere Lleonart Esteve i José Moreno. Juan Bautista Valda el descrivia, al segle XVII: «es en quadro proporcionadamente fabricado», de «setenta palmos de longitud y los mismos de latitud», i la sala estaba dividida «por un ayroso arco de piedra, en que se sustenta todo el edificio, y estriban sus bóvedas» (Bérchez i Gómez-Ferrer, 1999: 113-120).

      Daniel Benito Goerlich escriu que aquesta gran sala apareix mencionada ja en 1602 (tot i que referint-s’hi a l’any 1599), en una segona part apòcrifa de la novel·la picaresca Vida y aventuras de Guzmán de Alfarache, publicada a València per Juan Felipe Mey, amb el pseudònim de Mateo Luján de Sayavedra, «dirigida a Don Gaspar Mercader y Carroç, heredero legítimo de las mayorías de Bunyol y Siete Aguas» (Benito, 2014: 15). En 1599, Felip III i Margarita d’Àustria havien vingut a València, junt amb l’arxiduc Albert i la infanta Isabel, per celebrar les seues bodes a la catedral. L’ocasió fou motiu de sumptuoses recepcions i grans festeigs, que es detallen en la novel·la. Al final del desè capítol del llibre tercer es menciona la seua assistència, la vesprada del 23 d’abril d’aquell any, a la solemne col·lació d’un grau de doctor en Teologia:

      Después de comer, todas las cuatro personas reales fueron a la universidad en una hermosísima carrocha... y en el Teatro della entradas sus Majestades y Altezas oró un maestro de Retórica brevemente y dieron en su presencia el grado de doctor a uno que avía ya hecho para las otras diligencias, y les dieron sus guantes de ámbar y propina que se suele dar á los demás doctores.

      Uns anys més tard, assenyala Benito (2014: 15-16), és tornat a mencionar per Juan Bautista Valda, en la relació de les cerimònies dedicades a la Concepció en 1660, al seu llibre Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por El Supremo Decreto de N.S.S. Pontífice Alexandro VII: «General mayor de escuelas, que llaman Teatro por ser destinada palestra de todas las literarias contiendas y actos públicos [...] de no inferior grandeza en competencia de cualquier otro de las СКАЧАТЬ