La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ des del curs 1916-17, el càrrec l’ocupava Rafael Pastor González, de Medicina, que fou reelegit en 1921. En el discurs d’obertura d’aquest curs (1920-21) el professor Gil y Morte asseverà (Mancebo, 1994: 53-54):

      la Universidad española no es al presente una institución nacional porque no ha sabido evolucionar al compás del progreso de los tiempos, y no ha logrado, por tanto, compenetrarse con el pueblo; es todavía la institución cerrada a toda acción que del exterior proceda y que no influye apenas sobre lo que esté situado fuera de su recinto.

      Deleito y Piñuela, de qui ja hem parlat adés, ens ha deixat la seua visió de la Universitat de València en el quinquenni 1919-1924. Deleito assenyala algunes de les millores que s’hi van aconseguir en l’autonomia: en Filosofia i Lletres es va incloure la Pedagogia i la Història de la Pedagogia com a assignatures el curs 1920-21, i des de 1923 l’ampliació del Llatí com a assignatura diària a petició del Claustre i gràcies a la bona gestió de Rafael Altamira en el Senat. També destacava que, a finals de l’any 1921 s’instal·là a la facultat un laboratori d’arqueologia sota la iniciativa i direcció de Luis Gonzalvo. La de Ciències tenia el Museu d’Història Natural i la Biblioteca Provincial, que ocupaven quasi tot el pis superior de l’edifici. El museu formava un hall de tres pisos, amb més de sis mil peces zoològiques i material per a l’estudi anatòmic, i en les vitrines també tenia una important col·lecció de minerals. També hi havia un esquelet d’una balena, i una secció ornitològica única en Espanya (Mancebo, 1994: 55-57).

      Finalment parlà de la Facultat de Dret, que cuidava especialment la seua biblioteca i impulsava la cura i millora de la resta, tot i que «con escasa consignación para renovar sus fondos y sin un céntimo para personal que las organizase [...] no han podido hasta ahora tener carácter público, ni subvenir en la forma debida a las necesidades de la enseñanza». Respecte a aquesta facultat, reconeix que havia dedicat l’assignació anual rebuda i bona part dels recursos extraordinaris «a la renovación, catalogación, instalación decorosa y servicio público de su Biblioteca» (Gallardo, 2005: 260 i ss.). Amb una subvenció especial de 20.000 pessetes que atorgà el Ministeri i la tasca d’alguns professors, es va inaugurar amb llum, calefacció, personal, índex d’obres i comoditats poc freqüents, al març de 1924. Els seus fons ascendien a uns deu mil volums, gràcies a les contribucions dels llegats de professors il·lustres, com Antonio Rodríguez de Cepeda o Eduardo Pérez Pujol. Era gairebé l’única que podia anomenar-se biblioteca universitària. A més, tenia una mena de filial, la Biblioteca Escolar Circulante de Derecho Político, creada per iniciativa de Gómez el 1918, que es mantenia gràcies a l’entusiasme d’alguns alumnes, que abonaven quotes anuals i facilitaven els préstecs a domicili (Mancebo, 1994: 58).

      Cal destacar, tanmateix, que en els anys vint el pressupost d’instrucció pública no permetia la dotació d’unes facultats de Lletres i Ciències completes (és a dir, amb totes les seues branques) en totes les universitats. En el cas de València, per exemple, la Facultat de Filosofia i Lletres només comptava amb la secció d’Història. Maria Fernanda Mancebo (1994: 230) raona que

      el país valenciano era zona eminentemente agraria en los años veinte y treinta, y aunque en la capital existiera un núcleo cultural o intelectual avanzado, ni los estudios históricos y en general humanísticos podían atraer muchos estudiantes, ni las salidas profesionales (escasos institutos, menos archivos, casi ninguna biblioteca o algún museo) podían motivar de manera más pragmática.

      Un cas distint era el de la Facultat de Ciències, que només comptava amb una secció de Química. El seu escàs desenvolupament es devia a la miopia i a la falta de tarannà empresarial de la burgesia valenciana, ja que les indústries de transformació alimentària derivada dels productes agrícoles, tan tardanes, no van generar en el seu moment la demanda d’un ensenyament necessari i adequat a l’època. En aquest sentit, tant Zumalacárregui, en el seu discurs del 1918-19, com també Castell Oria en 1921-22 i Gascó Oliag, ja en 1929-30, insistien en les possibilitats de la Facultat de Ciències, en especial de la Química, en una regió com València on, des de l’agricultura fins a una indústria incipient, necessitaria teòrics i professionals. En paraules d’Enrique Castell:

      No basta poseer un terreno fértil como el de nuestra región; sino que es preciso que su explotación se haga de modo científico y no rutinario como en la actualidad; es indispensable que el agricultor reclame, entre otros, el auxilio del químico, bien para intensificar la producción, bien para cultivar las plantas que puedan tener una mayor aplicación industrial, así como también para el mejoramiento o la implantación de nuevas industrias agrícolas (citat per Mancebo, 1994: 230).

      M. Fernanda Mancebo, en el seu estudi sobre la Universitat de València, assenyalava també altres espais de desenvolupament cultural que la institució oferia durant la dictadura de Primo de Rivera, període en què Patronat, Consell, Claustre ordinari i Junta de Govern eren els òrgans que regirien la Universitat fins a la República. S’establí també el «negociado de información», una mena d’oficina que controlava els alumnes i també informava els pares i els tutors de la seua marxa acadèmica.

      La missió principal d’un d’aquests òrgans, el Patronat, consistia en la creació d’un col·legi major. En la recerca del seu espai, va aparèixer la proposta del pare Luis Urbano, qui havia oferit a la Universitat un col·legi major dirigit pels dominics, la primera pedra del qual havia estat posada ni més ni menys que pel dictador Primo de Rivera el 28 d’abril de 1926. José Maria Zumalacárregui examinà la proposta i aprovà la petició, ja que el col·legi defensava el «fomento de la educación y del arte».

      D’altra banda, l’any 1918, la Facultat de Dret impulsà un dels projectes més importants de l’època: l’Instituto de Idiomas. Aquesta Facultat era la més preocupada per la formació en llengües estrangeres. Però el professorat de les quatre facultats era conscient de l’«escasísima preparación lingüística de los alumnos que ingresan en la Universidad». S’acabaven de posar en marxa els contactes amb l’estranger a través de la Junta para la Ampliación de Estudios i la Junta de Pensiones Universitarias, però el mal tenia el seu origen en la deficient i equivocada orientació dels estudis i mètodes de l’ensenyament secundari (Mancebo, 1994: 64-66). En Las Provincias trobem un comentari sobre el tema:

      Con el fin de contribuir a la ampliación de la cultura, los profesores de nuestra Universidad Literaria celebraron una reunión y acordaron en ella la creación del Instituto Universitario de Idiomas, para la enseñanza del griego, latín, árabe vulgar, francés, inglés, alemán e italiano, entre los alumnos y ex-alumnos de las cuatro facultades, mediante una matrícula muy económica. En los planes del nuevo instituto entraba el dar cursos de verano y conferencias de ampliación sobre cuestiones filológicas.¹⁰

      Així, es van crear cursos de grec clàssic i modern, llatí, àrab vulgar, alemany, francès, anglès i italià, i s’inclogueren llengua i literatura llatines i ampliació del llatí, que es desenvolupaven des de la Facultat de Filosofia i Lletres, a la qual, per definició, corresponia l’ensenyament d’idiomes. El 15 de gener de 1919 s’inauguraren les classes en l’Instituto de Idiomas, «una nueva institución creada por dignísimos profesores de dicho centro, y el objeto de la cual es la enseñanza de varias lenguas en condiciones ventajosas para los alumnos».¹¹ L’obertura del curs següent, el 19 de novembre 1919, ja es va celebrar amb certa solemnitat, amb una conferència del catedràtic Adolfo Bonilla al Paranimf de la Universitat. En el curs 1920-21 fins i tot s’hi afegí una Càtedra d’Esperanto, que va subsistir fins als anys republicans (Mancebo, 1994: 66).

      En l’obertura del curs de l’Instituto també participaren diverses personalitats, per pronunciar conferències de caràcter cultural i científic. Per posar un altre exemple, el 28 de novembre de 1921, amb aquest motiu, vingueren a València el ministre d’Instrucció Pública, César Silió, acompanyat del seu fill, del subsecretari Pío Zabala i del senador Rafael Altamira. Van visitar la patrona de la ciutat СКАЧАТЬ