La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de València i del ministre Silió. De fet, aquell mes ja s’hi pronunciaren diverses conferències sobre l’ensenyament d’idiomes, a càrrec del professor Wilkins.¹²

      Un altre sentit té la Càtedra de Valencià, que fou creada a petició de la Diputació i del Centro de Cultura Valenciana en 1917. La seua inclusió en l’Instituto de Idiomas reforçà en la Universitat tant el moviment valencianista de dretes com també la influència dels jesuïtes, que s’accentuà en la dictadura. El professor encarregat d’aquesta càtedra fou el franciscà Lluís Fullana, membre també de l’associació Lo Rat Penat, que probablement, per la seua postura dialectalista, degué causar confusió entre l’estudiantat (Mancebo, 1994: 67). Fora com fora, personalitats com Adolfo Bonilla, César Silió, Pedro Sáinz o González Oliveros foren el punt d’enllaç entre el moviment confessional i el valencianisme, amb realitzacions tan importants com aquesta Càtedra de Valencià en l’Instituto de Idiomas o la Càtedra Lluís Vives, de la qual parlarem més endavant. En tot cas, la memoria de l’institut reconeixia l’extraordinària competència del pare Lluís Fullana, que fins i tot seria, anys més tard, corresponent de l’Acadèmia de la Llengua.

      Els cursos de la Càtedra de Valencià de l’Instituto de Idiomas eren semestrals i voluntaris, i podien matricular-s’hi no només professors i alumnes de la Universitat, sinó també totes aquelles persones, homes i dones, que tingueren algun títol o grau acadèmic, professionals o amb algun càrrec civil, militar o eclesiàstic. Els grups eren de deu a quinze alumnes, i les classes s’impartien en la Facultat de Dret, a un preu de quaranta pessetes per a la gent aliena a la Universitat, i de trenta per als universitaris. A més, hi havia algunes matrícules gratuïtes que costejava l’Ajuntament (20), la Diputació (5), la Fundación Olóriz (10) i el Centro de Cultura Valenciana o l’Ateneo Mercantil, des de 1920. Durant els primers cursos, l’Instituto tingué un gran èxit, i tenia recolzament tant de la Universitat com també de la ciutat (Mancebo, 1994: 67). La llengua més sol·licitada era l’anglès, seguit pel francès i l’alemany. Les llengües clàssiques tenien una matrícula escassa, probablement perquè estaven complementades per les assignatures de lletres. És curiosa l’assistència a l’esperanto, i que l’italià no tinguera més importància, però cal destacar l’esforç i la modernitat de dotar la societat valenciana, i no només l’àmbit universitari, d’un instrument de cultura i de treball que era cada vegada més necessari.

      Aquest Instituto de Idiomas va funcionar satisfactòriament fins a l’aparició d’un decret de 18 de febrer de 1927, pel qual, prenent com a exemple València, s’ampliava a totes les universitats l’establiment d’aquests instituts, en la línia de la modernització i de la reforma universitària que la dictadura proposava, però també va suposar un major intervencionisme del Ministeri en la Universitat de València, i això provocà complicacions en el funcionament.

      L’adaptació de València a les normes del decret fou aprovada al mes de juliol següent. En els vuit anys de funcionament havia augmentat molt el nombre d’alumnes, encara que els títols ni tan sols tenien validesa oficial, i des de la institució se sol·licitava, entre altres coses, que fora respectat el professorat que fins aquell moment impartia els ensenyaments i que es reconeguera la validesa i l’oficialitat dels certificats que s’hi expedien. L’Instituto de Idiomas, des del decret de 1927 fins al del 19 de maig de 1928, fou un tema recurrent en les actes de la Junta de Govern.

      Amb la reforma de Callejo es van produir modificacions importants, com la supressió de la Càtedra de Valencià i dels estudis esperantistes. La primera donà origen a la petició del Centro de Cultura Valenciana, informada pel seu president, José Sanchis Sivera, que es recuperara, i la resposta fou que no hi hauria problemes per al curs següent, el 1930-31. Pel que fa a l’esperanto, es contestà que s’informaria a la Facultat de Filosofia i Lletres. En tot cas, com veurem, la instauració de la República va donar un nou gir a l’Instituto. Una altra de les activitats impulsades des de la universitat en aquests anys fou la Cátedra Luis Vives. Concretament, un grup de professors catòlics va utilitzar la figura de l’humanista per crear, semblant a la Cátedra Vitoria de Salamanca, l’associació i càtedra que porta el seu nom. Un dels principals instigadors fou Carlos Riba, així com també l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM) de la qual ens ocuparem més tard.

      La creació d’aquesta càtedra cal relacionar-la amb la recuperació del catolicisme durant la dictadura, amb arrels que es remunten a la Liga Católica valenciana (1901), en la formació de la qual, així com també en la creació del CEM, havien intervingut professors de la Universitat, com ara Luis Gestoso i Rafael Rodríguez de Cepeda. El professorat catòlic, per descomptat, va agafar amb entusiasme la idea, que tenia dimensió política nacional: la creació de la càtedra complia en part els objectius de la nova Junta de Relaciones Culturales (1927), que tractava de suplantar la tasca de la Junta para la Ampliación de Estudios (Mancebo, 1994: 71-72).

      Al març de 1927, Carlos Riba va pronunciar en l’Academia Valencianista del CEM una conferència sobre Vives, titulada «Luis Vives en Inglaterra». També va publicar un article, «La cátedra de Luis Vives y la universidad de Valencia», en el número monogràfic que la revista Cultura valenciana, també òrgan del CEM, va dedicar-li. La revista arribà a mans del director general d’Ensenyament Superior i Secundari, Wenceslao González Oliveros, i l’article de Riba l’elogiava. Enfront del descontent general, les veus que s’ajustaven a l’ideari oficial eren molt ben rebudes. Les universitats estaven, deia Riba,

      sacudidas por el estremecimiento de renovación de la hora presente, dedicadas a repasar su historia, exhumar sus olvidadas tradiciones, a revisar sus grandes valores espirituales [...]. Es la hora del renacimiento universitario que pone a prueba en la dura piedra de los hechos la fuerza interna de cada universidad, el caudal de su contenido ideal e histórico, el valor positivo de sus enseñanzas y su filiación en el árbol frondoso de la ciencia española [...]. Reanudemos la tradición fundando la Cátedra de Luis Vives [...]. Cuando todo esto no sea un sueño, sino una realidad, habremos demostrado que Luis Vives es en Valencia algo más que una estatua en el patio de su primer centro docente y un rótulo en una de sus calles... (citat per Mancebo, 1994: 73).

      A més, a açò s’hi afegí la visita de Foster Watson a València, l’abril de 1927, també convidat pel CEM, qui havia costejat una placa de roure a Oxford dedicada al temps en què Lluís Vives va fer classes allà:

      El día 2 vino a valencia el profesor inglés Foster Watson, acompañado de su esposa, siendo recibido por una numerosa comisión de catedráticos de nuestra Universidad. El señor Watson, que se ha distinguido por sus estudios sobre Luis Vives, asistió a varios actos culturales, organizados por nuestra Universidad y por el Centro Escolar y Mercantil.¹³

      Aquest moviment que associava jesuïtes, universitaris, polítics i Lluís Vives va tenir com a primer resultat la creació de l’Asociación de Amigos de Luís Vives (1927), sota el patronat de la Universitat i amb domicili en la seua seu. La finalitat fonamental n’era «la publicación y difusión de sus obras y la enseñanza de sus doctrinas en cursos y conferencias, organizados con la preocupación de que llegue su influencia a todas las clases sociales y especialmente al pueblo, cuya educación y mejora en todos los órdenes es una de las notas predominantes en los trabajos de Luis Vives». Un any més tard va començar a publicar un òrgan propi, Annales –el logotip del qual fou dissenyat pel conegut artista Arturo Ballester–, que s’incloïa en la publicació Cultura Valenciana de l’Academia Valencianista del CEM, i fins i tot també s’intentà, d’acord amb l’article 2 dels estatuts de l’organització, traduir les obres completes de Lluís Vives (Mancebo, 1994: 73-74).

      Però l’article de Carlos Riba fou el que va impulsar la creació de la càtedra. González Oliveros va enviar un telegrama al rectorat on explicava que «La Junta de Relaciones Culturales acordó anoche a mi propuesta, fundar en esa universidad una cátedra Vives, en memoria y para estudio por profesores nacionales y extranjeros de las СКАЧАТЬ