Crònica de la croada contra Catalunya. Bernat Desclot

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ les rendes, ha vingut a ocupar el regne de Sicília i ha fet els vassalls de l’Església rebel·lar. Però s’enganyen ben bé, perquè es pensen estar ferms amb la protecció d’aquell, i s’estintolen amb bastó de canya, com tots sabem que és el seu poder. Però el dany, el deshonor i l’escarni que hagi fet aquell Pere d’Aragó a l’Església de Roma i a la casa de França no cal pas retreure’ls ara, que cadascun de vosaltres ho pot pensar fàcilment. Encara més, el mal que hagi fet a la cristiandat crec que ja el sabeu, és a dir que ha fet enderrocar totes les esglésies i els monestirs de la seva terra, de tal manera que ningú no hi gosa esmentar el nom de Déu ni fer el seu sacrifici, i fins s’ha aliat amb els sarraïns per destruir la cristiandat, i amb ells fa compte de defensar-se de nosaltres, que amb les seves forces no podria, perquè no en té; que hi ha a França ben bé cinquanta comtes que, un per un, tenen major poder de terres i de possessions que no pas ell. Per la qual raó cal que aquest deshonor que us ha fet a vosaltres i a nós sigui fortament venjat. I, ja que hem començat, que anem de seguida i francament endavant, que no n’hi ha per a vuit dies, d’ell ni de la seva terra, car a la terra de Pere d’Aragó hi ha una gran pobresa. I així, els uns amb diners que els donarem, els altres per por, els altres de grat, els altres per força, els conquerirem en breu, i la terra serà de Carlot, fill del rei de França, aquí present. I jo n’hi dono possessió amb aquest meu capell.

      Aleshores el cardenal es llevà el capell i el posà damunt el cap de Carlot. I després reprengué la paraula i digué així:

      —I jo, de part de Déu i del sant pare, dic a tots aquells que aniran i portaran armes contra la terra d’En Pere d’Aragó, que els seran perdonats tots els pecats, i que si algun n’hi mor, que Déu no ho vulgui, pujarà tot deslliurat i florit davant Déu, que la seva ànima ni tan sols coneixerà el purgatori. I, d’altra part, ofereixo aquí, de part de l’Església de Roma, ajuda temporal en aquest fet, és a dir de mantenir i de pagar, mentre això duri, sis mil cavallers ben guarnits amb les seves armes, que facin i diguin la voluntat del rei de França, i el segueixin, amb mi mateix, contra Pere d’Aragó i la seva terra. Encara més, dic i mano, de part del papa, a tots els prelats i rectors de la santa Església, que prediquin la croada contra la terra d’En Pere d’Aragó i que concedeixin perdó a tots aquells que hi vagin, segons que ha quedat dit.

      Amb tant, després de predicar, el cardenal callà. I s’alçà el rei de França i li parlà així:

      —Sire cardenal, nós hem entès bé tot el que heu dit, i us agraïm molt l’ajuda que ens heu ofert en aquest fet. I prometem i jurem davant vostre que no tornarem vius a França fins que no hàgim conquerit la terra de Pere d’Aragó, i vós i nós siguem venjats del que ens ha fet.

      Havent-ho dit, el rei de França callà. I s’alçà el comte de Flandes, que era un home savi i sabia molt de lletra, i digué:

      —Senyors, tots heu entès el que el rei de França i el cardenal us han dit, i tots ho hem de creure així. Però jo responc al cardenal que per totes bandes veig molta dificultat en aquest fet: que mal és si anem endavant, i mal si tornem enrere. I que tant de bo no hagués començat mai, si això fos possible. Però, ja que és així, aventurem-nos i no ens entretinguem, que ja som a prop de l’estiu, i és millor guerrejar ara que no amb les calors. I fem per manera que, abans que arribin les grans calors, hàgim pres tota la terra de Pere d’Aragó i a ell mateix, si podem.

      I, havent dit ell això, van respondre tots els homes que, reunits a l’entorn, eren tants com grans d’arena de la mar:

      —Allons, sire rei, allons prendre aquella terra! Que jo serai ric —deia cadascú—, i perdonat dels meus pecats, je i el meu llinatge! Allons de seguida endavant!

      Al punt, es va aixecar el rei de França, i va manar i dir a tota la seva gent que, l’endemà de bon matí, estiguessin tots aparellats per seguir la seva oriflama. I, amb això, tots se’n van anar d’allí, cadascú al seu hostal.

      Com el rei de França amb totes les seves forces vingué contra el rei d’Aragó i la seva terra, és a dir Catalunya

      En arribar el nou dia, de bon matí, van partir i es van afanyar a venir a grans jornades, de manera que, al cap de quatre dies, eren a l’entrada del Rosselló. I eren en nombre, en entrar al Rosselló, sense comptar-hi els que van venir després, disset mil sis-cents cavallers de llinatge, i ben bé cent cinquanta mil homes de peu amb les seves armes, a part les bèsties i els servents ribalds, que eren ben bé cinquanta mil pel seu cantó. I, en arribar al pas de la font de Salses i veure la muntanya de Panissars, que fa partió entre Catalunya i el Rosselló, en van tenir gran goig, i van fer molts crits i aücs, talment com si ja haguessin conquerit tota la terra, que no es temien pas que ningú els gosés esperar ni plantar cara.

      I, després d’avançar una mica, s’atendaren prop de la vila de Salses, que no és gaire lluny d’aquell lloc, i van fer compte d’entrar a la vila, perquè no creien que hi hagués ningú. Però, quan van ser a les portes, els servents que eren a dins van atacar i disparar les ballestes, i els van fer tornar enrere més d’un tret de ballesta. I molts dels que venien primers hi van ser nafrats i morts, i ja no ho van prendre a broma com solien.

      El rei de França, en veure allò, es va témer que el rei de Mallorca no l’hagués escarnit, i cridà el comte de Foix i li demanà de qui era aquell castell. I el comte de Foix respongué que del rei de Mallorca.

      —I doncs —va dir el rei de França—, no és pas com ens envià a dir el rei de Mallorca, car va dir que seria amb nós, i ara em sembla que ens és contrari.

      —Senyor —digué el comte de Foix—, no és pas això. Heu de saber que tots els homes del Rosselló estimen més En Pere d’Aragó que el rei de Mallorca, i el voldrien com a senyor. I tot això que han fet ara, o faran d’aquí endavant, contra nosaltres, ho fan contra la voluntat del rei de Mallorca, que és el seu senyor, per l’amor que tenen a En Pere d’Aragó.

      —Doncs —digué el rei de França—, són uns traïdors. Via contra ells! I prenem el castell, de grat o per força.

      Amb això, es van acostar al mur homes a cavall i a peu, i van prendre aquell lloc per força, ja que era un lloc pla, no cenyit per mur ni vall, i no hi havia gaire guarnició, sinó que els de dins feien tot el que podien i es defensaven per salvar la seva fidelitat al rei d’Aragó. Però heu de creure que, abans de poder prendre el lloc, hi van haver de fer tres assalts, en els quals van morir molts dels francesos, i molts van ser ferits i nafrats. I, en haver pres el lloc, van matar tots els homes i les dones i els infants que hi van trobar, i en acabat s’atendaren a fora. I estigueren allí aquella nit i mogueren la major alegria, com si haguessin pres la ciutat més important d’Aragó o de Catalunya. I l’endemà matí el rei de França va ordenar les seves hosts per escales.

      I posà a la primera escala la host dels servents ribalds, que eren ben bé cinquanta mil i no portaven més armes que un bastó i anaven mal vestits, sense altre guarniment. El rei de França donava cada dia a cadascun d’aquells ribalds un tornès d’argent negre de sou, i tot el que poguessin guanyar portant palla i herba i coses semblants. I aquests formaven la primera escala, amb mil cavallers armats a la rereguarda.

      A la segona escala hi havia el senescal de Tolosa i el senescal de Carcassona i el senescal de Bellcaire i el senyor de Lunell i el comte de Foix i amb ell En Ramon Roger, germà del comte de Pallars, que era de Catalunya, amb cinc mil cavallers ben armats. I al costat d’aquestes dues primeres escales hi anaven ben bé tretze mil ballesters a peu, tots guarnits i coberts de ferro, que no se’ls veia sinó els ulls.

      A la tercera escala hi anaven totes les hosts del Narbonès, del Bederrès, del Termenès, del Carcassès, de СКАЧАТЬ