Crònica de la croada contra Catalunya. Bernat Desclot

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ el rei—. I no sóc jo un home com un altre per aventurar-me a tota cosa?

      —Cert és —digué el mestre—, però fa vergonya dir a senyor tan noble i honrat com vós que surti per un lloc com aquell, majorment vós, que heu estat malalt llarg temps i encara no us heu refet.

      —Quin lloc és aquest? —digué el rei—. Que molt perillós haurà de ser perquè no intenti jo sortir-hi, si hi ha cap home al món que ho pugui intentar. Digueu-me, doncs, quin lloc és.

      —Senyor —digué el mestre—, quan vam obrar el castell vam fer una aigüera que ve de la casa de la cuina i passa sota aquesta cambra i surt a fora del castell, a un tret de ballesta enllà del vall, i és prou ampla perquè un home hi pugui passar sense perill arrossegant-se de bocons, però és tota lletja i plena de brutícia, per raó de les aigües i de les moltes lletgeses que s’hi aboquen cada dia. Em fa por, doncs, que si provàveu de passar-hi no us fes mal la pudor i la immundícia que hi ha allà dins.

      I respongué el rei:

      —Si que em teniu per feble i desnerit, que jo no pugui intentar el que pugui qualsevol altre! Si és així com vós dieu, no es podria trobar millor lloc per sortir, ni més convenient, que aquest. Així, doncs, comenceu a obrir en aquest lloc per on creieu que ha de passar l’aigüera.

      Quan el rei va haver dit això, vingué el mestre amb el pic i el capmartell, i va obrir i trencar lloses de la cambra, que era enllosada, i va encertar el lloc on era l’aigüera, i la trobà més ampla i tot del que es pensava. El rei En Jaume, en veure-ho, es va tenir per salvat. De seguida van agafar l’aigua d’un safareig que hi havia arran de la paret de la cambra i n’hi van abocar tanta que tota l’aigüera en va quedar escurada. I aleshores el mestre va entrar-hi a dins amb llum de candela i la resseguí tota, fins a la sortida enfora del castell, i veié que era prou bona i que s’hi podia passar bé. Se’n tornà al rei i li ho va dir, i el rei en tingué gran goig. I aquest es vestí una gramalla de blanc de Narbona, amb tint de grana, folrada amb llana de xai, i entrà a l’aigüera amb el mestre, que anava al davant amb llum de candela en una llanterna, i dos escuders que el seguien al darrere, i prou. Abans de sortir, prengué comiat de la muller, la reina, i amb grans plors es van separar tots dos.

      Ella es va quedar a la cambra, i el rei se’n va anar per l’aigüera, com ha estat dit, fins que va ser a l’altre cap, enfora del castell. El rei En Jaume, en veure’s a fora, es tingué per salvat, i es trobà tot brut, ell i el vestit, però no s’hi amoïnà gens, tan gran era el seu goig per haver-se escapat. I, si bé estava malalt i feble de complexió, no ho aparentava en els moviments, car començà a caminar de pressa i lleuger, millor i tot que si ho hagués fet sempre. I va emprendre el camí d’un castell que es diu Sa Roca.

      Quan havia caminat mitja llegua, trobà un home d’aquella terra que menava una somera, i el pregà que la hi prestés fins al castell de Sa Roca, i l’home ho va fer així. D’aquesta manera, el rei En Jaume va arribar en aquell castell. Els del castell el van reconèixer i se’n van meravellar molt, però el van rebre bé i honradament. El rei En Jaume s’hi va quedar, indignat i malcontent de si mateix.

      Ara deixarem de parlar del rei En Jaume de Mallorca i parlarem del rei d’Aragó, son germà.

      Com la gent de Perpinyà s’alçaren contra el rei d’Aragó

      Quan el rei d’Aragó va haver vist i entès que l’escrivà no podia entrar a la cambra on son germà el rei En Jaume jeia malalt, i va haver establert els seus guàrdies i sentinelles tot a l’entorn del castell, es retirà a dormir al seu llit. I, quan havia dormit una part de la nit, es despertà i sentí els guaites que eren sobre la casa on ell jeia que movien gran brogit i cridaven com si el castell fos atacat. El rei, en sentir-ho, es llevà amb l’espasa a la mà i pujà als llocs de guaita i amenaçà els sentinelles que tant cridaven. I respongué un d’ells:

      —Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.

      El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé d’allí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.

      Amb això, el rei se’n va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles s’agitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre:

      —Senyor, vós ens podeu dir el que us plagui, però, com que ens heu encomanat que vigilem el castell, nosaltres complirem el nostre deure quan calgui. I sapigueu que això que hem fet ho hem fet amb raó, que, com ja us hem dit, ens ha semblat dues o tres vegades que trencaven el mur del castell, dels cops tan forts que sentíem donar-hi amb pics i capmartells.

      El rei menyspreà allò que deien els guaites i se’n tornà a dormir. Però no va poder dormir gaire, perquè va sentir els guaites que el despertaven una altra vegada. I ell, irat i ple de disgust, es llevà amb una cota de burell, amb les sabates als peus, sense les calces, i amb la maça al puny va anar contra els sentinelles, que el defugiren en veure’l venir. Ell els demanà enfellonit si estaven embriacs, o què havien sentit, que talment cridaven i s’atrafegaven en va. I els guaites li van respondre:

      —Senyor, o tots estem encantats o nosaltres hem tornat a sentir això que ja us hem dit.

      —Ara —digué el rei— calmeu-vos i, si ho sentiu altra vegada, crideu i esbrinarem què és. Però més aviat crec que si crideu com bojos és per no adormir-vos.

      I, havent parlat així, el rei se’n tornà al llit, i dormí fins a dia clar. En apuntar el dia, el rei cridà l’escrivà i dos cavallers, i també el comte de Pallars, i els digué que anessin a la cambra on estava el rei En Jaume, son germà, i que li diguessin que firmés aquelles cartes que havien convingut i, si no ho volia fer, que ho digués. El comte de Pallars, amb l’escrivà i amb dos cavallers, se n’anà cap a la cambra i trobà la porta oberta, hi van entrar a dins i trobaren la reina, muller del rei En Jaume, amb tres fills seus i una filla que seia en un llit, trista i plorosa, amb alguns homes i dones que eren de la companyia del rei En Jaume. El comte de Pallars i els seus companys se’n van meravellar molt, en veure-la, i li besaren la mà i li demanaren on era el rei de Mallorca. Ella i la resta de la companyia van fer un gran plor, i li van dir que no sabien què se n’havia fet i que no es pensaven pas que el tornessin a veure mai més. El comte i aquells que eren amb ell vingueren a corre-cuita davant el rei d’Aragó, i li van dir tot el fet i el que hi havien trobat. El rei, en sentir-ho, se senyà i es meravellà com havia pogut ser, i va creure que alguns de la companyia havien consentit en aquell fet, però no en volgué dir res, sinó que declarà que no havia perdut el propòsit per estupidesa sinó per educació, que mai no havia volgut avergonyir el seu germà, el rei En Jaume, entrant a la cambra on jeia.

      Amb tant, el rei anà a la cambra on havia estat el rei En Jaume, i va fer mirar si trobaven com n’havia fugit. I van veure aquella aigüera oberta, i encara la llanterna i les candeles que hi van trobar cremant, que el rei En Jaume hi havia fet encendre quan es va escapar. El rei d’Aragó es meravellà molt en veure-ho, i digué a la reina, muller del rei En Jaume:

      —Certament, madona, el rei de Mallorca, el vostre marit, m’ha fet un gran escarni. I tingueu per cert que jo no havia vingut aquí per cap dany seu, ni per prendre-li la terra, sinó per defensar-la per a ell, i perquè vigilés que a mi no em pogués venir cap mal en aquesta guerra que espero tenir en breu amb el rei de França. El vostre marit m’ha escarnit СКАЧАТЬ