Poesia. Jordi de Sant Jordi

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ temps, sabem que Jordi de Sant Jordi va morir, encara jove, el 18 de juny de 1424.

       Un dels testimonis més eloqüents de la dimensió literària de Jordi de Sant Jordi, ens el forneix Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana, al seu poema Coronación de Mossén Jordi, un tribut a l’amistat juvenil que els va unir. El Marquès de Santillana es refereix també a Jordi de Sant Jordi en una de les seves obres cabdals, el Proemio e carta a Pere el Conestable de Portugal, on l’elogia com a «caballero prudente» que «compuso asaz hermosas cosas» i on ens explica que interpretava els seus poemes, perquè «fue músico excelente».

       El nostre coneixement dels clàssics medievals és el fruit del treball pacient i fecund dels qui han estudiat amb exigència filològica i passió científica un món que avui, gràcies al seu esforç reeixit, coneixem aprofundidament, més enllà del territori incert de les llegendes i els mites. Jordi de Sant Jordi és un escriptor que ocupa un lloc destacat dins la nostra literatura com a conseqüència sobretot de la labor exemplar realitzada per les successives edicions de Martí de Riquer i Lola Badia, d’una banda, i, de l’altra, per la més recent d’Aniello Fratta, que va fixar el text que hem pres com a punt de partença i que reproduïm al costat de la nova versió. Sense la seva contribució decisiva, aquest text modernitzat que avui presentem no hauria estat de cap manera possible. El nostre reconeixement, doncs, i la nostra gratitud. Escau, a més, de celebrar i valorar l’excel·lent traducció castellana de Jordi de Sant Jordi duta a terme pel prestigiós filòleg i poeta José María Micó, que hem tingut present com a referència complementària per l’encert de les decisions que sovint s’hi han adoptat. Confiem que aquesta edició que ara posem a disposició dels lectors sigui una invitació a estimar i llegir la poesia de Jordi de Sant Jordi sense les dificultats que per als no especialistes representava l’occità literari en què va plasmar una poesia d’una bellesa i d’una intel·ligència extraordinàries, que manté la seva vigència, tot i els segles que ens en separen.

      Carles Duarte i Montserrat

I DANSA I ESCONDIT DANÇA E SCONDIT

      I

       És tant el mal que em feu sofrir

      quan no em creieu, dona preuada,

      que del cert us amo lleialment,

      que el cor del cos se’n vol sortir.

       Tant són li mals que·m fay soffrir

      com no·m cresets, dompne valén,

      que de cert vos am leyalmén,

      que·l cor del cors me vol sortir.

      II

       El dia que vaig veure-us la bellesa,

      tot d’una vaig començar a amar-vos,

      el meu cor no va poder allunyar-se

      de vós ni un instant per cap altra.

      Creieu-me, doncs, que cap més desig

      no tinc ni cap altre pensament,

      sinó que pugui lleialment

      estimar-vos i servir-vos.

       Lo jorn qu·yeu vi vostre cors gay,

      al prim que·m mis en vos amar,

      mon cor no poch, certes, lunyar

      de vós un punt per altre may;

      donchs, cresatz me qu·àls no desir,

      ne tench nulh autre penssamén,

      mas sol qu·yeu puscha finamén

      a vós amar e cartenir.

      III

       Si no dic la veritat, demano a Déu

      que d’aquests crims sigui acusat

      i en sigui mort apedregat

      a mans d’un malastruc jueu,

      i que ningú no em planyi

      de patir aquest martiri,

      ans que em maldiguin cruelment

      i que m’escupin a la cara.

       Si no us dich ver, que prech a Dieu

      que de tals crims si·acusatz,

      d’on prenda mort apedregatz

      per mans d’un malestruch jusieu,

      sí que planguts de mon martir

      no sia pas per nulha gen,

      ans me maldiguen cruselmén

      e·n me fas vinguen scupir.

      IV

       Si no dic la veritat, que abans de morir

      amb gran tristesa em desesperi

      i l’ànima i el cos prop de Llucifer

      m’hi portin mil dimonis,

      i mai no em puguin sepultar,

      ans sempre més tingui turment

      i no trobi ni amic ni parent

      que em vulguin bé, sinó que em maleeixin.

       Si no us dich ver, qu·ans de ma fi

      ab ira fort me desesper,

      e l’arm·e·l cors ab Luciffer

      dimonis mil porten prop si;

      e mays no·m pusquen sabollir,

      ans per tostemps haja turmén,

      e no trop amich ne parén

      que·m vulhen bé, sinó mal dir.

      V Tornada Castell d’honor, que Déu m’odiï

      i tots els sants, si de tot cor

      no us sóc fidel, lleial servent,

      que us vull amar sens defallir.

       Tornada Castells d’onor, prech Déu m’asir

      e tot li san, si coralmén

      no us suy fis e leyal servén,

      que us vulh amar ses deffalhir.

II SENYORA, TOTHORA СКАЧАТЬ