Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ relat hegemònic en l’esquerra valenciana*

      Salvador Enguix Oliver

      Universitat de València - La Vanguardia

       Presentació

      El periodisme és, abans de res, un exercici d’observació i interpretació dels fets, dels esdeveniments. Per aquest motiu, les reflexions que segueixen no pretenen presentar-se exclusivament com a conclusions acadèmiques o assagístiques, sinó com a anotacions d’una realitat observada en l’ecosistema polític del País Valencià, especialment des de l’any 2011 fins a l’actualitat. En concret, presentem un text fitat al succeït en l’esquerra valenciana, on s’han instal·lat amb força els valors del relat valencianista d’una manera mai coneguda amb anterioritat; aquests valors es veuen traslladats, en lògica, al relat principal de l’actual executiu valencià, conformat per l’aliança del PSPV i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem. Sobre aquest tema, cal afirmar que el valencianisme polític impregna tota l’acció del Consell, en idees, en programa polític i en la gestió, amb evidents clarobscurs, amb èxit i alguns fracassos. Però és indubtable que el canvi polític esdevingut l’any 2015 ha suposat no solament un gir radical en les prioritats de l’administració valenciana en tot el concernent al clàssic relat de l’esquerra social respecte al que executava la dreta del PP, sinó, i especialment, a l’impuls d’un discurs valencianista que ha emmarcat (en el sentit de George Lakoff) les principals reivindicacions d’aquesta legislatura.

       Els anys previs al Pacte del Botànic

Que s’observe ara aquesta realitat no és fruit de la casualitat. El valencianisme polític porta anys treballant per aconseguir aquests objectius, especialment en dos àmbits que cal destacar: en la reflexió política, amb la generació d’un think tank com la Fundació Nexe, creat a partir de l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc; i en l’estratègia comunicativa, amb l’encertat aprofitament de les noves formes de comunicació política adaptades al paradigma digital, al nou sistema de distribució de missatges en xarxa.¹

Òbviament, existeixen altres factors determinants l’anàlisi dels quals excediria els objectius d’aquest treball, com la notorietat aconseguida per alguns dels seus líders, o la feblesa de les altres opcions de l’esquerra valenciana per a concretar un discurs identificable més enllà dels principis clàssics de la socialdemocràcia. Però mentre la socialdemocràcia valenciana ha estat sotmesa als durs enfrontaments orgànics, durant més de vint anys,² el valencianisme polític ha sabut debatre i oferir una resposta política a l’hegemonia del PP valencià i, al temps, ha sabut aprofitar les noves formes de comunicació que permet l’ecosistema digital per aconseguir una evident notorietat en la societat valenciana, especialment entre l’electorat més jove.

      Encara que es pot dir que Compromís és el partit que millor defineix aquest nou valencianisme polític, i que ha sigut capaç, a més, d’abordar qüestions que –com les festes populars, com a exemple–, havien sigut sempre temàtiques incòmodes per al PSPV –amb algunes dignes excepcions–, seria tanmateix injust relacionar el valencianisme polític únicament amb Compromís. És cert que la coalició, que integra al Bloc, a Iniciativa del PV, als Verds i a Gent de Compromís, és la formació que millor ha sintetitzat aquest relat valencianista. Però no és menys cert que el PSPV, on sempre han conviscut dues ànimes, una més identificada amb el PSOE i una altra amb fort arrelament en el valencianisme polític, ha acabat per assumir els valors principals d’aquest nou relat en el seu recent congrés de país. I no són pocs els membres d’aquest partit, alguns alts càrrecs de la Generalitat Valenciana, que han mantingut una intensa participació en la Fundació Nexe.

       La consolidació del relat valencianista: Compromís i PSPV

Per tant, la intenció és atendre els dos elements assenyalats, que han permès el que fa no molts anys haguera sigut difícil de creure: que el valencianisme polític contamine, en el sentit positiu de la paraula, el relat principal de la Generalitat Valenciana, i especialment del seu president, Ximo Puig; i que una ciutat com València tinga com a alcalde a un representant de Compromís. Ens referim a una capital que ha estat governada pel PP durant 24 anys per la dreta, amb majories absolutes aclaparadores. València ha sigut, a més, la ciutat on s’ha desenvolupat amb major significació durant dècades la batalla política sobre la identitat dels valencians. Víctor Maceda, en la seua obra El despertar valencià,³ observa aquests fets amb precisió de gran periodista, amb una encertada lectura d’un canvi polític condicionat per un evident canvi social. Però l’important del cas, com també apunta Maceda, és que aquest canvi ha consolidat justament a aqueix valencianisme polític enfront de les altres opcions ideològiques de l’esquerra valenciana.

      El treball ve des de lluny, i confirma que generar espais de reflexió d’idees i propostes segueix sent la millor manera de plantejar solucions a les exigències d’una societat valenciana saturada d’un model polític que, a més de fracassat, ha mostrat la pitjor cara de la corrupció política. Una dada: totes les institucions valencianes van ser víctimes de la gestió corrupta, totes. Ací sí és important establir un xicotet exercici comparatiu; mentre el PSPV, força hegemònica en discurs i mercat electoral en els 80 i part dels 90, havia renunciat precisament en aqueixos anys a oferir una alternativa identificable i ambiciosa a la societat valenciana, el valencianisme polític sí ho estava preparant i activant, en tots els fòrums possibles. I és fàcil veure-ho a través de dos think tanks d’ambdues corrents polítiques. Un, la Fundació Societat i Progrés, fundada en el 2001 i autodenominada «laboratori d’idees», és un espai que actualment no genera cap tipus d’activitat intel·lectual. Les seues últimes publicacions estan referides exclusivament a aspectes orgànics del PSPV, com a actes de partit i fins i tot congressos. En un moment crucial per a l’esquerra, especialment per a les forces identificades amb el cos ideològic de la socialdemocràcia –model de gestió social que pateix una profunda crisi a tot el món–, sorprèn que partits com el PSPV no tinguen un espai de reflexió semblant a nivell autonòmic. I no serà per la falta de matèria grisa, doncs a l’entorn del PSPV segueix havent-hi una àmplia nòmina de prestigiosos, i interessants, caps pensants. Però, freturosos d’un espai aglutinador com Nexe, solament troben acomodament per a oferir les seues idees en les institucions públiques o en la universitat; i no tots.

      Ben al contrari, la Fundació Nexe és la referència obligada, el think tank del valencianisme polític que ha aconseguit alimentar a partir d’estudis, propostes, recerques i, el més important, la mobilització d’intel·ligència, el marc polític del nou valencianisme, i com ja hem dit, no només de Compromís. Nexe ofereix, en aquest sentit, una proposta transversal que ha permès la divulgació de treballs sobre noves alternatives per a la societat valenciana d’autors com Vicent Flor, Amadeu Mezquida, Rafael Beneyto, Carlos Villodres, Josep Vicent Boira, Andrés Boix o Zulima Pérez; molts d’ells ocupen alts càrrecs de l’administració que presideix Ximo Puig o en l’Ajuntament de València.

       El relat valencianista del Pacte del Botànic

Després de les eleccions autonòmiques i locals de l’any 2015, el nou relat valencianista va aconseguir l’oportunitat de servir de guió per a gran part de les polítiques del nou executiu autonòmic. El pacte del Botànic, signat per PSPV, Compromís i Podem, és, en definitiva, una equilibrada conjunció de polítiques socialdemòcrates i valencianistes, amb especial atenció a la recuperació dels valors clàssics d’un valencianisme polític postfusterià. Encara que el pacte en si mateix és un llistat de propostes que apunten a polítiques socials,СКАЧАТЬ