La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ com a figura pública, en la seva triple faceta literària, intel·lectual i política.

      Qualsevol que conegui —en la seva globalitat o només parcialment— les seves novel·les, els seus assaigs, les seves traduccions, i els seus milers i milers d’articles de premsa, així com la seva participació directa o indirecta en molts dels projectes i les iniciatives politicoculturals més importants que s’han dut a terme durant les últimes quatre dècades llargues al País Valencià (també en els Països Catalans en el seu conjunt), sap que en Mira és un dels noms cabdals de la literatura catalana contemporània i una de les figures que han marcat d’una manera més substanciosa i decisiva el curs del debat ideològic i nacional, que forçosament ocupa, des de fa temps, un lloc central en l’agenda d’aquest país. Així doncs, l’interès que, a priori, podia tenir un volum de converses amb ell era enorme. I més que evident.

      La pregunta que cal respondre en aquesta presentació és, per tant, una altra. I és exactament la mateixa que jo vaig haver de plantejar-me quan vaig decidir emprendre el projecte, proposar-li-ho a ell i buscar un editor. Aquesta pregunta: quin sentit té fer un llibre de converses amb un escriptor que, en tantíssims dels seus papers, ha formulat, explicat, argumentat o almenys deixat constància de les seves idees, valoracions i opinions sobre un ventall de temes divers i amplíssim, i que, a més a més, no poques vegades ha escrit sobre fets i esdeveniments i anècdotes referents a les seves pròpies vida i persona?

      Pregunta delicada! Que, tanmateix, no em va costar gaire de respondre. Fer un volum de converses amb en Joan Francesc Mira, que oferís un retrat global del personatge (idees i obres, biografia i caràcter), tenia sentit perquè els grans escriptors són inacabables com els seus llibres, i perquè els intel·lectuals que observen, pensen i interpreten el món sense caure en les certeses fàcils del dogma sempre són capaços de trobar un nou matís o un plec inèdit a allò que ja han observat, pensat i interpretat, i perquè les persones que han dedicat els seus dies a treballar amb constància i rigor, i a lluitar amb fermesa, ponderació i persistència per les pròpies idees i conviccions, acaben tenint una vida que val la pena que sigui coneguda i contada.

      El lector que no conegui a fons ni l’obra ni la figura d’en Mira pot tenir la temptació de fer-se’n, en un primer moment, una idea superficial, reductiva, incompleta: la de l’escriptor, meticulós i sedentari, que s’ha consagrat a la tasca creativa i intel·lectual i que ha passat la majoria de les seves hores tancat al seu estudi especulant sobre els embolicats assumptes del món i escrivint els seus llibres i llegint els llibres d’altri, o bé la del ferm i reflexiu patriota valencià que, quan la conjuntura històrica o el deure íntim així li ho han demanat, ha sortit a la palestra pública per participar tan activament com ha calgut en tota mena d’actes politicoculturals.

      Certament, en Mira ha estat —i és— tot això. Però alhora ha estat —i és— tanta l’heterogeneïtat de la seva faceta intel·lectual i literària —quant a gèneres, disciplines, temes, interessos, perspectives. . . — i han estat tan variades les seves actuacions civils que resulta totalment impossible (si un no vol córrer el risc de ser imprecís o, pitjor encara, injust) de definir-lo amb unes quantes etiquetes prefabricades i a l’ús.

      La rellevància d’en Mira dins el món de la literatura i la cultura catalanes es fonamenta en una raó òbvia i evident: l’envergadura de la seva obra literària i intel·lectual, la massa de feina —molt àmplia i molt sòlida— que ha fet durant quaranta anys. Tanmateix, potser el que més el singularitza és la seva condició d’escriptor i pensador tot terreny, que se sap moure, sense contradicció, entre els extrems del compromís ideològic i de la solitària erudició, i el qual és capaç de sentir-se igualment còmode tant si fa un discurs en el míting electoral d’un partit polític com si remena, furga i investiga entre les lleixes plenes de volums venerables de la Biblioteca del Vaticà.

      La versatilitat intel·lectual recorre de cap a cap tota l’obra d’en Mira, i es fa evident tant en els seus assaigs i articles com en les seves novel·les i, també, en les seves traduccions —no cal insistir gaire en l’acrobàcia, mental i literària, que suposa haver traduït els Evangelis i El tramvia de Claude Simon, la Divina Comèdia del Dante i Contra els galileus de Julià l’Apòstata, entre d’altres.

      Els seus articles de premsa, que ell concep i defineix com petits assaigs, són una mostra perfecta d’aquesta versatilitat. Tots els temes i parcel·les de la vida hi caben: la història, l’antropologia, la política, la religió, l’economia, els costums més quotidians, la moral, la ciència, la literatura, l’art. . . Res no queda fora dels seus papers, res no és intel·lectualment descartable, potser perquè, en el seu cas, res no ha estat tampoc descartable vitalment. Henry Luce, un dels dos fundadors de la revista TIME, que és una de les lectures periodístiques de capçalera d’en Mira, va explicar una vegada que la seva ambició era aconseguir que els lectors del seu setmanari se sentissin al món com a casa. I precisament això és el que sent el lector assidu dels articles de l’autor valencià: com si tot l’incumbís i l’interessés, com si tot el que succeeix arreu del planeta tingués o pogués tenir a veure amb ell.

      Antropòleg per vocació, hel·lenista per dedicació professional, ideòleg i activista patriòtic per deure cívic, i escriptor potser per totes tres coses alhora, en Mira ha aconseguit aplicar tots els seus coneixements per elaborar un tipus d’assaig sovint innovador, controvertit a vega-des i personal sempre, el qual es caracteritza, ja sigui en les obres de tema polític i nacional com en les de tema sociocultural, per una prosa clara, persuasiva i fluent, i per una perspectiva no deformada pels llocs comuns i els prejudicis, i deslliurada de qualsevol tipus de cotilla empobridora. El resultat ha acabat sent una obra assagística en què les eines de l’antropologia ajuden a comprendre i explicar millor els batibulls de la política, en què el present és sempre contextualitzat per la història, i en què les referències culturals, literàries i artístiques són —substància— molt més que un pur ornament sofisticat o luxós.

      Amb les seves novel·les, en Mira ha aconseguit la fita que es proposen tots els novel·listes: construir un món personal i, alhora, crear un estil propi. Hereu d’una robusta tradició narrativa que ell mateix s’ha anat forjant com a lector de les més diverses literatures, la seva obra novel·lística funciona com la de molts dels millors autors dels segles XIX i XX, que recreaven un món que, al mateix temps, era metàfora o expressió del món. Ja apuntaven cap a aquesta direcció els seus primers tempteigs narratius; és a partir d’El desig dels dies, però, quan la força i la consistència del seu projecte novel·lístic comencen a prendre forma definitiva, a consolidar-se.

      La sèrie de tres novel·les que prenen com a marc la ciutat de València —Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història— és la momentània culminació d’aquest món novel·lístic. Totes tres obres configuren una estampa de la ciutat de les últimes dècades, alhora que fan un retrat, viu i tortuós, d’un cert home occidental modern, el qual assisteix a les radicals transformacions —polítiques, socials, de costums, morals, culturals, demogràfiques i urbanístiques— que es van produint al seu voltant des d’un desconcert clarivident, des d’una lucidesa indefensa o estupefacta. A més a més, a tot això cal afegir-hi una prosa (l’estil!) impecable i inconfusible, sinuosa i neta, massissa i dúctil, capaç de conjuminar, sense artificis, la densitat de les idees més complexes amb la pura musicalitat del verb.

      Si aquest llibre de converses fos en realitat una biografia es podria haver intitulat L’home que tenia el món dins el cap. Entre parèntesis, duria un subtítol: (I que, del cap, el va anar abocant sobre la pàgina). Quedaria artificiós i divuitesc. Però seria prou exacte.

      En qualsevol cas, no és una biografia, sinó un volum de converses. I la motivació que em dugué a fer-lo va ser —purament i simple— l’entusiasme per l’obra d’en Mira i les ganes de parlar llargament amb ell, d’interrogar-lo fins a la sacietat, d’escorcollar-li СКАЧАТЬ