L'amor quiet. Mercè Foradada

Чтение книги онлайн.

      El Daltabaix

      Ella el veu entrar a la cuina amb la bossa del súper, i que es posa a col·locar les quatre compres que duia apuntades en un tros de paper, que ara repassa: cerveses, tres taronges i tres plàtans, uns quants tomacons, dues baguets de pa, una ampolla d’oli, un fuet, dos paquets amb embotit i un pot d’olives.

      «Com és que només et puc veure a casa? Tant que m’agradaria saber si quan vas al poble parles amb algú, si entres al bar de la plaça a fer un cafè, si passeges una mica pel moll dels pescadors com fèiem tan sovint quan el dia es començava a allargar, en aquestes alçades de l’any!».

      Ara observa divertida la cerimònia del tangram, amb el tàper dels embotits, i com talla conscienciós les baguets abans de congelar les porcions de pa: primer per la meitat i després cada tros en tres, i les col·loca en sobres de plàstic de manera que càpiguen planes al calaix del congelador.

      «“Necessites el regle?”. Com m’agradava burxar-te quan et veia tan concentrat perquè tot quedés ben polit i al seu lloc, Jeremy meu…».

      El mòbil sona i Ell fa un gest de sorpresa quan nota la vibració a la butxaca del darrere.

      —Digues, Menut. Com esteu?

      I activa l’altaveu —fa poc que ha agafat el costum de fer-ho— per tenir les mans lliures i acabar l’endreça. O potser perquè li agrada sentir una altra veu entre les parets tan callades?

      «I a mi, quina alegria escoltar-te, fill! A veure si li truques més sovint, pobre pare».

      —Bé, pare. I tu? Jo no truco gaire, però mira que tu! Vull creure allò de pas des nouvelles, bonnes nouvelles, però…

      —Vaig fent, fill. Sense nouvelles, és clar. Aquí, a casa… tirant. I vosaltres?

      —Bé, bé, colgats de feina, aquestes setmanes. A la universitat sembla que tothom s’ha posat d’acord per llegir els doctorats abans de final de curs. Entre la Cèlia i jo en portem mitja dotzena. I els meus, encara, perquè la Història sempre té aspectes sorprenents per explorar, però la teva pobra jove, amb tant de número… No m’estranya que gasti l’humor que gasta.

      —I les nenes?

      —No els veiem gaire el pèl. Entre els instituts, el taekwondo de la gran i el bàsquet de la petita… Creixent d’ossos i de poca-soltades.

      —Tinc ganes de veure-us. Des de Reis… Per què no veniu un cap de setmana, o un diumenge a dinar?

      —Sí, ja ho sé, ja hi penso, pare. Hi penso, però no trobo el moment. Anem de bòlit, ja t’ho he dit, i les nens tenen competicions molts dissabtes… i les amigues aquí, que ara són l’alfa i l’omega. No volen sortir per res. Per què no vens tu? Et vindria a buscar, ens veuríem tots plegats i, de passada, et distrauries una mica.

      —Calla, calla! I els Gats, què en faria dels Gats? Ja tinc prou càrrec de consciència d’haver-los deixat a la casa d’acollida després de…

      —Vinga, home, no pots hipotecar-te la vida per un parell de gats. Deixa’ls molt de menjar, o torna’ls a portar a una llar d’aquestes d’animals. No…

      —Ui, no! Ni parlar-ne, fill. No saps que desorientats i enyorats que estan, pobres bèsties. Encara la busquen. Si veiessis el que m’han fet al seu estudi.

      Ella escolta la versió detallada del desastre de l’estudi i del seu treball, on s’omet la informació que Ell encara no s’ha vist amb forces d’entrar-hi i que tot segueix igual, embolicat i per terra. I quan veu que el Menut s’interessa per la investigació de les cartes de la Veïna —no n’hi havia parlat? És clar, darrerament es veien tan poc…—, sent que allà, on tenia el cor, alguna cosa li fa un bot d’alegria.

      —Sí, alguna cosa me n’havia dit la mare l’estiu passat, però no hi havia tornat a pensar. Sembla interessant. La burgesia benestant de començament del segle xx no ha estat gaire descrita encara.

      —Doncs СКАЧАТЬ