L'amor quiet. Mercè Foradada

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ van desfilar cap a un centre d’acollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era d’Ell; el Gat, totalment d’Ella. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de l’operació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora d’Ell, amb els ulls ben rodons fixos en l’objecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un amour fou, deia Ell, que preferia l’adoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des d’una distància còmoda, a l’amor invasiu del Gat, que quan Ella treballava s’havia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.

      «Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa d’acollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també me’n sento, d’òrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».

      I ara, a més, li dol contemplar el munt de paperassa informe en què s’ha convertit el seu treball dels últims anys! Un treball tan incert com suggeridor, tan absorbent com gratificant, tan ple de dubtes com d’expectatives. Si Ell s’hi veiés amb cor d’endreçar-lo, potser algú o altre el podria continuar, a la seva manera, per descomptat. I encara sort que les cartes originals eren a l’armariet amb porta de vidre, l’únic que es pot tancar amb clau, ben desades i ordenades en grans sobres datats! Si arriben a ser a la taula…

      Aquelles cartes, tan llamineres de fer sortir a la llum però amb un futur tan ple de dubtes… Les cartes de la doble traïció, les havia anomenades la Veïna, abans que ella les rebategés de la triple, de la quàdruple… o ves a saber de quantes més traïcions!

      La història havia començat feia bastant temps. Uns quants anys abans de morir, la Veïna havia rebut una sol·licitud de col·laboració de la Fundació Tàpies, ubicada a l’edifici d’una cèlebre editorial fundada pel seu besavi, amb un soci, a finals del segle xix. L’havien informat que preparaven una exposició sobre els orígens de l’edifici singular que els acollia i sobre els fundadors d’aquella mítica editorial que havia situat Barcelona al cim de la indústria de les lletres de l’època. Volien commemorar el cent trentè aniversari dels seus inicis i s’adreçaven a tots els familiars localitzables per demanar-los el que hi poguessin aportar: documents, fotografies, objectes… —en préstec, per descomptat—, que il·lustressin la vida i la història d’aquella institució. La Veïna de seguida havia pensat en la caixa de les cartes, que no recordava on l’havia entaforat però que aviat va descobrir damunt de l’armari de la roba blanca. Una caixa de cartró que imitava la fusta però que no era de fusta —ho demostraven les cantonades abonyegades en què apareixia el gris del paper—, amb una tapa on la seva mare havia escrit amb lletres de pal i cursiva «cartas de los papás (para quemar)». Un fotimer de papers de diferents formats amb rengles atapeïts i dos tipus de lletres ben diferenciades, sense sobres però per sort perfectament datades. Les cartes dels papàs, és a dir, dels avis de la Veïna, la María, filla d’un dels editors, i l’Alejandro, el seu promès i després marit.

      Cartes de la doble traïció, les havia anomenades quan les hi va presentar, perquè la seva mare li havia demanat que les cremés quan ella faltés, cosa que evidentment no havia fet, com tampoc havia estat capaç de destruir-les la mare de la Veïna davant del prec de la seva, aquella María que signava la meitat de les cartes. «No he tingut mai esma d’endreçar-les, ni les he llegides senceres. I no sé si poden contenir informacions que convinguin per a aquesta exposició que prepara la Tàpies. Però he pensat… Tu no te les podries mirar? Hi entens molt, d’això de papers antics i d’exposicions. És només perquè em diguis si tenen algun interès. Es veu que encara falten molts mesos per a l’aniversari: tenim temps abans de decidir què en fem», li havia dit, amb cara de prec disfressat de disculpa.

      «Prec? Disculpa? Un tros de regal, aquella caixa de cartró que volia semblar fusta! Com m’hi hauria pogut resistir? Una correspondència tan extensa que abraçava part del primer quart del segle passat! L’oportunitat de furgar en la vida d’una parella que devia ser coetània dels meus avis que no havia pogut conèixer, de remenar papers tan vells, de tafanejar la vida d’uns altres…! Crec que ni tan sols vaig dissimular ni fer veure que ho entomava com un favor! A bodes em convides! Vaig agafar la caixa com si fos el Sant Grial i m’hi vaig submergir com qui es llança a una piscina de xampany francès».

      A partir d’aquell dia havien seguit setmanes, mesos, de gaudi pur: classificar, transcriure, començar a destriar els temes de la quotidianitat, resseguir l’evolució dels sentiments, observar de primera mà els costums d’una època i d’una classe social molt marcada, treure el nas a la intimitat d’una parella i als moviments dels satèl·lits familiars; submergir-se en unes vides autèntiques, en uns personatges que havien estat, que havien viscut en unes coordenades de temps i espai concretes i que ara se li revelaven amb enormes dosis d’innocència i autenticitat!

      Després la cosa s’havia anat embolicant: la Veïna, veient el seu entusiasme, que depassava l’exposició i s’orientava cap a altres possibilitats de publicació, havia començat a dubtar. Normal, havia pensat Ella: «Jo hauria fet el mateix si fossin les cartes dels meus avis». Ell també l’hi insinuava, tímidament, amb respecte, sense voler influir en una decisió que no li pertocava: que si el respecte a la intimitat, que si la privacitat… Tenien raó. Ella se n’adonava, però el material li semblava tan llaminer, tan valuós, tan digne de veure la llum. Fins que…

      «Però ara què fas? Tanques la porta i prou? Te’n vas tan tranquil? Ni tan sols t’ajups a recollir les llibretes més grans o els arxivadors? No veus que estan agafant males formes? Va home, la mort, les morts, ja han escombrat els dubtes, no trobes? Ara ja no compta la doble traïció, ni la triple, ni… Almenys, no ho deixis tot remenat per terra, tu que saps el munt d’hores que hi vaig esmerçar, i tantes il·lusions, tantes incerteses, tanta vida. Algú o altre ho podria seguir, potser. I a tu mateix, no et serviria de distracció? Va home, torna-hi, sisplau!».

      Querida María de mi corazón /

      Mi querido Alejandro

      Y cada vez que levanto los ojos del papel, me figuro verte delante de mí mirándome como tú sabes mirarme y como lo harás durante las horas de felicidad que en este sitio pasaremos juntos (Barcelona, 5/5/1913).

      segon sobre

Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació

      Te’n recordes, Nano meu, de què fa un mes, avui? No ho dubto. Em sembla veure’t pel passeig de Gràcia i venir cap a nosaltres amb una cara tota satisfeta i dir-me que ja érem nòvios. Quina alegria tan gran vaig tenir. Després, a la nit, al Novedades, tota la nit juntets. Alejandro meu, has d’estimar molt, molt, la teva María perquè ella t’estima cada dia més (Lamalou, 30/7/1913).

      A l’última carta des de Lamalou, des del primer dels exilis d’aquell interminable primer estiu, la María recorda el dia que l’Alejandro li va fer saber que ja no eren promesos clandestins, que l’insubornable pare havia donat el vistiplau definitiu, que ja es podien considerar oficialment nòvios i que havien començat a parlar d’una data per al casament.

      Les coses podien haver anat més o menys així: «El xicot convé, ha superat tots els filtres de seguretat. La Nena hi està més que entusiasmada. СКАЧАТЬ