L'amor quiet. Mercè Foradada

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ és clar, perquè la canalla ja estira i això d’anar a veure els avis… L’avi… En canvi, amb les plantes de dins, les tres que queden després dels viatges dels Gats, és més fàcil. A l’armariet de sota la pica només hi ha una ampolla que hi diu «Fertilitzant», i en l’etiqueta, amb lletra seva: «Un cop/setmana: primavera i estiu. Un cop/2 setmanes: tardor i hivern». En canvi, aquest fotimer d’ampolles… Segur que ni Ella sabia que les tenia.

      «Això de parlar sol és nou. Bé, nou d’aquests darrers mesos, és clar, perquè abans prou que en tenies, de seguir-me a mi, tan xerraire que soc. Ara és com si pensessis en veu alta, amb una veu fluixeta, això sí, com si verbalitzar els pensaments t’ajudés a comprendre’ls, com si la veu, encara que només sigui la teva, et fes una mica de companyia».

      Abans d’obrir l’aixeta, comprova la posició del broquet de la mànega. Després comença a regar de manera sistemàtica, d’esquerra a dreta, acompanyant la llum que ja declina cap a l’oest: primer la buguenvíl·lia, que algun dia haurà de fer podar perquè ja s’enfila fins a la finestra del dormitori; després els parterres de sota la paret de l’est, les clívies que van sembrar el primer any i que s’han multiplicat a cada nova primavera, i les alegries que, puntuals com sempre, comencen a brotar espontàniament allà on les van plantar fa no sap quants estius; tot seguit els testos de geranis resistents a totes les papallones malignes que puntegen la barana sobre les roques i el racó de la mimosa, ja sense flors i un pam més alta cada any.

      «El meu raconet de lectura d’estiu… On deu haver anat a parar la gandula i la tauleta de vímet on amb prou feines aconseguia encabir les ulleres de prop, el llapis i la maquineta, el llibre de torn i el quadern dels pensaments que no es podien deixar escapar?».

      Li falta encara el racó dels cactus, que rega molt poc —sempre ha sentit dir que volen poca aigua si no vols que se’t podreixin—, i el massís dels rosers que ja exhibeixen moltes poncelles, algunes a punt d’obrir-se.

      I ja està. Recull i cargola la mànega i la torna a penjar a la caseta de les eines.

      Seurà uns moments al banc de fusta de darrere els geranis i s’encantarà amb el festival de taronges i daurats amb què el sol s’acomiada rere la línia de la costa, a la dreta del poble? I ara! Ell només mira el terra, i revisa que no s’hagi entollat gaire: té entès que sempre és millor que les plantes pateixin una mica de set que no pas que s’ofeguin per excés de reg.

      «Deu ser per això que no me n’he acabat d’anar i que només et puc veure a tu… Et trobo tan desvalgut, tan tancat en el teu remugar que t’aïlla… Ni t’adones que és l’hora bonica! Tantes vegades que ens havíem avisat, algunes tu, moltes més jo, que era el moment d’aixecar els ulls d’allò que estiguéssim fent, de sortir i d’abocar-nos a la barana per veure la desaparició tan espectacular del sol! Com dues criatures amb una joguina nova que no s’acaben de creure. Perquè va ser-ho, una joguina, la nostra caseta vora el mar, no trobes? Quan vam tornar, després del Daltabaix… Bé, ja callo, ja. A tu no t’ha agradat mai que recordi allò del Daltabaix… Però ho va ser, i dels grossos. Diguem que, quan ens vam casar per segona vegada, instal·lats de ple a la cinquantena i tremolant a parts iguals de por i d’il·lusió, tots dos vam saber que no podíem continuar vivint com si no hagués passat res, que calien canvis significatius i que els més importants havien d’afectar les feines i el lloc on ens estaríem. No va poder ser immediatament, és clar, un dels Bessons encara era a casa i calia fer molts números i tancar moltes carpetes per no fer un altre pas en fals. Tu ja estaves tip de la farmàcia que havies agafat en tornar d’Estrasburg. Te’n queixaves contínuament i deies que t’avorria fer de botiguer amb bata blanca, o sigui que la possibilitat d’un traspàs tranquil i en bones condicions era l’horitzó més temptador. Jo ho tenia més fàcil, perquè podia demanar una jubilació anticipada a la biblioteca i seguir ajudant en l’economia domèstica amb les petites col·laboracions que des de feia anys em servien per matar el cuquet d’artista frustrada: exposicions fixes o itinerants, mostres, hores del conte, itineraris, xerrades, debats literaris… Bé, les mateixes activitats que havia començat a organitzar des de la biblioteca i que després duia allà on algú les demanés. Tot plegat, reminiscències, nostàlgia de tanta creativitat que havia abocat a la nostra Respirem. Te’n recordes? Els estudis de biblioteconomia i documentalista, els havia tingut clars des de ben joveneta: els paperots ben plens de tinta, les històries passades, els relats ficticis, l’encadenament de successos dels uns i dels altres em semblaven una ampliació de la vida de cada dia, aleshores massa esquifida vista pels meus ulls d’adolescent desconcertada. Però després… El dia a dia de la biblioteca municipal em queia al damunt, tu ja ho vas viure. Jo també em sentia una mica la botiguera, sense bata blanca en el meu cas, que despatxava productes molt estimats que no sempre eren valorats i tractats com hauria volgut. Aleshores ens vam empescar allò de la Respirem, als baixos de casa dels pares, a Sant Andreu. Tu vas ser imprescindible en aquella aventura. Jo tenia la idea: una llibreria especialitzada en literatura epistolar —era una premonició?— amb una sala mínima per a exposicions de petit format i actes culturals diversos: presentacions, xerrades, recitals… i quatre taules i una barra on es poguessin servir cafès, sucs, infusions i alguns còctels dels que aleshores acabàvem de descobrir. Una bogeria, un somni que s’acostava a una temptativa suïcida, i que no m’hauria vist mai amb cor de tirar endavant si tu no m’haguessis donat la primera empenta… i les moltes altres empentes i cops de mà que vaig necessitar per obrir-la. La “cafexposillibreria”, la vas batejar, per fer riure els nens. I, sense tirar coets, la Respirem va anar fent. Teníem el petit cercle de fidels que tant s’empassaven una presentació com l’exposició d’un amic o qualsevol xerrada que haguéssim programat. Es venia algun llibre, pocs en realitat, però la cafeteria compensava i, a més, teníem ben clar que a un somni materialitzat no se li podia demanar que, a sobre, es convertís en el negoci del segle. Sense tenir en compte que el que proveïa de garrofes la taula familiar eres tu, que en aquell temps tenies un molt bon sou. Amb els tres nanos, no ens sobraven calés, per descomptat, però tampoc ens en faltaven. No hem estat mai gaire de luxes, tu i jo. Després, amb el Daltabaix —perdona, perdona…—, la Respirem va passar a millor vida; bé, si es pot considerar una vida millor convertir-se en un local on es reparen ordinadors i es venen elements informàtics, que és el que ha acabat sent des que la vaig traspassar. I jo cap a la biblioteca, amb el cap cot i l’actitud humil del fill pròdig que torna a la casa del pare. Calia assegurar uns ingressos estables i despatxar llibres era més segur que l’aventura de la Respirem, sobretot en solitari i en hores baixes. L’únic aspecte positiu va ser descobrir que les biblioteques ja eren una altra cosa, que s’havien omplert de vida i de gent que les feia servir no només per agafar llibres. Les “activitats complementàries” em van ocupar, distreure i donar el glop d’aire que necessitava. Però et deia que quan ens vam tornar a trobar —i visca els eufemismes!—, una de les coses que calia canviar era el domicili. La casa, el barri, la ciutat… Tot estava contaminat de records bons i dolents d’un passat que necessitàvem deixar enrere. Sobretot era imprescindible no esborrar, que això no s’esborra mai del tot perquè ha estat escrit amb tinta permanent, sinó deixar de mirar aquells moments, aquelles paraules, aquelles ferides que havien quedat enganxats pels racons i encara coïen. Volíem escapar-ne, i l’escapada es va acabar encarnant en la caseta del teu Oncle. La caseta amb l’hortet, li dèiem de sempre. Però quan vam decidir el canvi imprescindible, l’Oncle encara era viu i en gaudia de manera intermitent: feia un parell d’anys que s’estava en una residència, on havia volgut recloure’s quan havia descobert que viure sol amb tantes xacres no és el mateix que viure sol perquè et dona la gana, com havia fet fins ben passats els vuitanta. A la caseta el dúiem de tant en tant, si ens tocava fer-li de cangurs i l’Oncle estava prou estable perquè li permetessin sortir a passar el dia fora. La nostra pregunta “On vol anar avui, Oncle?” tenia una única resposta, “A casa!”, i hi fèiem cap. I passàvem el dia tots tres a la casa amb l’hortet abandonat, que ell no volia ni veure. Mentre nosaltres preparàvem un dinar, que ja portàvem mig cuinat, ell seia al jardí quan feia bo, o a dins, amorrat a la llar de foc, si feia fred o el vent bufava massa fort. L’Oncle, conco i vividor fins que ja no va СКАЧАТЬ