L'explosió de Capità Arenas. Santiago Vilanova

Чтение книги онлайн.

      2. Les primeres ombres de dubte

      Barcelona es va llevar consternada per la tragèdia. L’Institut Anatòmic Forense va facilitar la identitat definitiva de les divuit víctimes, de les quals set eren nens. Es tractava de Mario Antonio Klenner Morales, de 32 anys i nacionalitat xilena, la seva esposa Maria Francisca Zirpel Roig, i les seves dues filles Karen i Francisca; María José Escobosa Sánchez, vídua, de 28 anys, i la seva filla María Luisa, de 6 anys; Antonio Salanova Gil, de 41 anys, natural de Calahorra (Logronyo), i la seva dona Carmen Ballarín Huguet, de 42 anys, natural d’Ablitas (Navarra); Antonio Romero Moreno, de 30 anys, i la seva dona Dominique Dutheil Durel, i el seu fill Paul, de 4 anys. Una altra filla d’aquest matrimoni, Maria, de dos anys, va ser hospitalitzada al Clínic; Eduardo Javier Casavilca, de 36 anys, natural de Lima (Perú), i la seva dona Patricia Anna, de 28 anys, i els seus fills Susana, de 5 anys, Paul, de dos anys, i Sara, d’un any; Eva Elisabet Kant, de 24 anys, de nacionalitat alemanya, i Pere Solanellas Calonge, de 17 anys; el seu germà Josep es va salvar miraculosament en romandre atrapat en un racó del pis que va quedar subjecte al mur.

      Catalana de Gas va reaccionar immediatament davant l’impacte ciutadà que havia causat la tragèdia de Sarrià. Feia una setmana que el seu gabinet de comunicació havia programat per a aquelles mateixes dates una roda de premsa destinada a explicar les excel·lències del gas natural. Les circumstàncies van fer que l’empresa utilitzés aquell acte per proclamar que es considerava exempta de qualsevol responsabilitat i que no existia la més mínima sospita que el gas hagués estat el causant de la deflagració.

      Contràriament al que s’esperava, en la roda de premsa del dia 7 no va donar la cara cap alt càrrec de la companyia. On era Pere Duran Farell? Qui es va enfrontar als periodistes va ser l’enginyer Jaume Elgström Garcia, director d’explotació, membre de l’Asociación Española de Gas (SEDIGAS), creada el 1970 per les empreses gasistes. Després d’un sec i afectat “bon dia!” va afegir:

      —Senyors, l’explosió de dilluns passat no va tenir res a veure amb el gas natural però tampoc amb el gas butà, encara que no ens correspongui a nosaltres dir-ho.

      —En què es basa per assegurar-ho?— li vaig preguntar quan es va obrir el torn de preguntes.

      Em va mirar fixament i abans de respondre’m va exigir-me:

      —Es pot identificar?

      —Santiago Vilanova, redactor de Diario de Barcelona.

      —Bé, la resposta és que l’ona expansiva no va tenir les característiques de la barreja produïda per l’aire amb el gas. D’haver estat culpa del nostre producte el màxim que podia haver aconseguit és enderrocar un envà o una porta. Una columna de quaranta centímetres, mestra, amb un forjat de quatre barres de ferro al seu interior, no la trenca per la meitat cap explosió de gas. Li donaré, però, quatre raons més. Primera: generalment les explosions de gas ciutat, com les de gas butà, en inflamar produeixen una combustió i seguidament un incendi. He estat a l’immoble i al pis on es va produir l’explosió. Allà no hi havia ni rastre de sutge. Segona: tenint en compte que no hi havia calefacció central de gas i que la de carbó estava espatllada i no funcionava des de feia mesos, la fuita i l’explosió havien de haver-se produït a la cuina. Els nostres perits situen l’epicentre al menjador. I em sembla lògic que sigui així. A la cuina no hi ha símptomes d’explosió i les canonades estan en bon estat. Atès que al pis no hi havia ningú en aquell moment, l’explosió només podia haver-se originat a causa d’una descàrrega del dispositiu de seguretat de la nevera. Em segueixen? Tercera: comprovem si algun dels comptadors havia registrat un desfasament o un augment desproporcionat de consum d’un dels abonats. Tot era normal. Un consum mitjà de vint metres cúbics al mes. Per a un esclat tan enorme com el que es va produir havia d’haver-se acumulat a l’habitació una quantitat de gas equivalent a un mes i deixant la clau oberta de forma contínua. I quarta: l’ona expansiva no té les característiques del gas que es propaga amb rapidesa. L’explosió, un cop rebenta les parets i els vidres, disminueix a gran velocitat. Mai, creguin-me, arribaria a propagar-se en un radi de cinquanta i més metres com va passar.

      La intervenció de l’enginyer no podia ser més eficaç per als interessos de la seva companyia. Elgström era un home calb i amb pinta de bonàs. A tots ens va fer molt bona impressió. Resultava creïble i convincent. Però vaig veure en ell una cosa que no em va agradar. No hi havia manifestat cap sentiment envers les víctimes i el seu discurs el pronunciava amb una gran fredor.

      —D’acord?— ens va dir.

      —Per què no va poder ser el butà?— li vaig insistir. Em va mirar, va fer cara de pensar “una altra vegada aquest pesat” i em va respondre:

      —Per les mateixes raons. Un gas pot tenir més potència que un altre però els elements que van intervenir són els mateixos. Pensi que la diferència entre gas ciutat i gas natural, el que estem introduint, és només de composició. Però li repeteixo, no va ser ni gas natural ni butà.

      —Llavors, potser van ser explosius?

      —Tinc entès que els militars investiguen i que la Policia també.

      Durant la nit dels fets vaig sentir algunes converses entre tècnics que parlaven d’aire propanat, barreja de gas propà i aire, amb característiques similars al gas natural. Solia utilitzar-se provisionalment enlloc d’aquest en proporcions de 60% de propà i 40% d’aire.

      —I aire propanat?— no vaig poder contenir en preguntar-li de nou al senyor Elgström.

      —Propà? Miri, és la delegació d’Indústria la que té l’última paraula sobre aquest gas. És l’única autoritzada per donar els permisos de concessió. El jutge instructor del cas coordinarà totes les informacions tècniques que cada part aportarem. Ell nomenarà als seus perits o demanarà un informe a la Maestranza. Caldrà esperar.

      —Se sap si el pis on es va produir l’explosió estava habitat?

      —En el moment del succés no hi havia ningú. Estava llogat a la família Zunzunegui i sembla ser que el van rellogar a un tercer [fet que posteriorment es va desmentir].

      —Es coneix la identitat del tercer?

      —No.

      —Si, segons vostè, l’ona expansiva no va ser deguda ni butà ni al gas natural, què la va produir?

      —Ho desconeixem. A Catalana de Gas no tenim experts en explosius— somrient i cínic.