L'explosió de Capità Arenas. Santiago Vilanova

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ

      1. Mort de matinada

      La nit del diumenge 5 de març de 1972 vaig anar a veure Le genou de Claire (El genoll de Clara) d’Eric Rohmer —un dels grans realitzadors de la Nouvelle vague— al cinema Arcàdia del carrer Tuset, una de les sales més concorregudes per la gauche divine. Vaig sortir de la projecció refrescat pels paisatges de l’Alta Savoia filmats per Nestor Almendros, pel meravellós llac d’Annecy i pels amors estivals de Jérôme, el protagonista. Vaig agafar un taxi cap al Putxet, on havia llogat un apartament prop del parc. Durant el trajecte seguia meditant sobre les escenes de l’encantador conte moral que acabava de veure. Era mitjanit. El taxista escoltava un programa musical. De sobte l’emissora va interrompre la programació per emetre una notícia d’última hora. Una explosió, de causes encara desconegudes, havia provocat l’esfondrament d’un edifici de deu plantes situat a la cruïlla dels carrers Santa Amèlia i Capità Arenas, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. El locutor parlava de desenes de persones sepultades sota la runa i d’escenes d’horror. Es tractava de la major tragèdia urbana dels darrers anys. No m’ho vaig pensar dues vegades: li vaig demanar al taxista que donés la volta i em portés ràpidament al lloc del sinistre.

      Pel camí no paraven de sonar les sirenes de les ambulàncies i dels cotxes de bombers. Vam travessar l’avinguda Diagonal i el vaig fer baixar a l’alçada del carrer Capità Arenas, abans d’arribar a la zona universitària. Coneixia bé aquella part de la ciutat pels meus anys d’estudiant a l’Escola Superior d’Arquitectura.

      El carrer estava tallat. Davant de l’església Santuari de Santa Gemma em vaig creuar amb diversos grups d’estudiants de les residències pròximes que es dirigien corrent al lloc de l’explosió. La visió era dantesca. La zona afectada semblava haver estat bombardejada. La pols no deixava veure ni respirar. Em vaig tapar la boca amb el mocador i vaig penetrar en aquell infern. Els bombers s’havien enfilat al damunt de les muntanyes d’enderrocs i uns focus anaven il·luminant les seves maniobres. Estaven intentant rescatar les persones sepultades.

      Havia passat com una mitja hora de l’explosió, ocorreguda a les dotze i vint minuts de la nit. L’enfonsament dels deu apartaments, que van caure com un castell de cartes, va sorprendre a molts dels seus ocupants al llit o veient la televisió.

      En creuar la tanca de seguretat, en una acció imprudent per part meva, vaig trepitjar un paper que havia arribat fins a mi dut pel vent. El vaig agafar. Era el full d’una agenda en el que figuraven unes frases escrites amb retolador. Vaig aconseguir desxifrar el text gràcies a la llum d’un dels focus que estaven utilitzant els bombers. “La Maria Luisa ya no puede más. Se cae de sueño. Esta noche tendremos pesadillas”. Vaig posar-me aquell paper premonitori a la butxaca. Uns instants després un policia em va demanar que m’identifiqués. Li vaig mostrar les meves credencials de redactor de Diario de Barcelona i em va convidar a quedar-me a la zona de seguretat.

      —Vigili, poden produir-se més esfondraments en l’altra ala del bloc— em va advertir.

      En aquell mateix moment vam sentir uns udols prolongats i esgarrifosos. Un pobre gos, atrapat, bordava atemorit dalt de tot de l’edifici.

      Començaren a arribar les primeres autoritats amb cares de consternació. L’alcalde José María de Porcioles, visiblement afectat; el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi; el governador civil, Tomás Pelayo Ros; el procurador en Corts, Juan Antonio Samaranch i alts càrrecs de la Creu Roja i el Cos de Bombers. Em va sorprendre la presència de tantes personalitats rellevants convocades en aquella hora. No podien haver arribat de Madrid tan ràpidament. Els franquistes mai se solien mobilitzar de forma tan eficient. A una certa distància d’ells, grups de veïns havien baixat al carrer amb el que duien posat; uns anaven abrigats amb mantes, altres amb barnussos i bates.

      Es comentava que l’explosió s’havia produït en el tercer pis del número 57-59 de Capità Arenas i que l’ona expansiva havia afectat finestres, portes i vidres de tots els quarts i cinquens pisos de l’illa.

      —Li vaig dir a la meva germana que allò era la fi del món i ens vam posar a resar— comentava una afectada que plorava desconsoladament mentre era assistida per la Creu Roja.

      Aquella nit no havia anat a veure Le genou de Claire per fer la crítica cinematogràfica pel diari i havia deixat a l’apartament el meu bloc de notes. Així que vaig demanar a un policia municipal que em facilités algunes fulles del seu. Ho va fer, tot dient-me:

      —Caram, un periodista sense paper.

      La primera declaració que vaig anotar va ser la de José Salvatella, un jove que es trobava en estat de xoc:

      —La meva mare s’havia ficat al llit. Em vaig posar el pijama i vaig anar a tancar una finestra que estava mig oberta. En aquell instant vaig sentir un esclat terrible, ensordidor. Em van tremolar les cames i tot el cos. Vaig perdre l’equilibri. Les parets s’esfondraven i els vidres de les finestres van esclatar en mil trossos. La meva mare es va aixecar espantada i es va abraçar a mi. Pensàvem que ens moriríem. Tot d’una ens vam veure suspesos en el buit. L’habitació ja no existia, tampoc la cuina. S’havien ensorrat. L’exterior era fosc i la pols no ens deixava veure-hi. Així que ens vam quedar abraçats, immòbils. Fins que ens van rescatar.

      Els primers auxilis després de l’esfondrament els varen fer estudiants procedents de les residències pròximes dels Col·legis Majors de San Raimundo de Peñafort, Muñoz Grandes, Sant Jaume, Fra Juníper Serra i Sant Lluís Gonzaga. Un d’ells, que anava cobert de pols, em va dir:

      —No pensem en el perill que corríem a pujar-nos a la runa. Estàvem gairebé a les fosques i no ens imaginàvem el que teníem a sobre. Vam aconseguir treure a diverses dones i alguns nens. Quan varen arribar els bombers ens van fer fora i van començar a col·locar grues i instal·lar focus. Al veure l’edifici il·luminat ens vam adonar del que havia passat i del risc que havíem assumit.

      Hugo Landeta era hispanoamericà i, com altres estudiants solidaris, es quedaria aquella nit sense poder preparar els exàmens convocats per aquell dilluns.

      Recordo els crits del Cap Superior de Bombers, Josep Maria Jordà, per apartar els curiosos i evitar més riscos. Era un personatge entranyable al qual solíem consultar els reporters de successos i que va seguir en aquest càrrec fins a 1981. Jordà m´havia donat més d’una exclusiva per a la secció de successos del diari.

      Uns nens en pijama, coberts amb mantes, contenint el plor i l’espant es deixaven acompanyar pels bombers. Un empleat del bar Antonio, situat al carrer Manuel de Falla, davant de l’edifici sinistrat, em va explicar com va veure un noi suspès en el vuitè pis i com va aconseguir passar-se a una habitació contigua després d’arriscats moviments que eren seguits amb angoixa per les persones que els contemplaven des del carrer.

      A les tres de la matinada els bombers van treure d’entre la runa dotze cossos rígids coberts de pols i sang. Va ser quan l’alcalde Porcioles, després de consultar la companyia, va ordenar el tancament del gas de tota la zona. Fins aquell moment no havia escoltat encara una opinió procedent d’alguna autoritat o d’algun tècnic sobre la causa de l’explosió.

      En les primeres hores l’objectiu de la Creu Roja i dels bombers era localitzar el més aviat possible les persones que encara poguessin estar vives sota les runes. Les autoritats presents xiuxiuaven i consultaven discretament als tècnics. Vaig entendre que havien requerit informes urgents a experts de Catalana de Gas y Electricidad i l’arquitecte que va projectar l’edifici, Francesc Mitjans Miró.

      L’immoble havia estat construït feia uns vuit anys i tenia la forma d’un trèvol de quatre fulles. Els quatre blocs estaven separats per l’escala СКАЧАТЬ