L'explosió de Capità Arenas. Santiago Vilanova

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ recurs energètic de trànsit

      Les seccions d’economia dels grans mitjans de comunicació segueixen augurant, com en els anys 70, que el gas natural és un recurs de futur. Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) la demanda global de gas natural ha crescut a un ritme mitjà anual del 2,4% durant el període 2012-2018, lleugerament per sota de la taxa prevista pel carbó (2,6%) i molt per sobre de la del petroli (0,7%). L’AIE preveu un augment del 50% en el consum el 2035. La part de gas de tot tipus (inclòs el gas d’esquist obtingut mitjançant el sistema fracking) en el mix energètic mundial passaria d’un 21% a més d’un 25% en els propers anys.

      El gas natural seguirà sent, però, un problema ambiental tot i que es millorin les tecnologies per a la seva seguretat. Sent un recurs fòssil limitat, com el carbó, el petroli i l’urani, continuarà encarint-se i provocant un impacte sobre el clima. Els països dependents de la seva importació tindran un risc geopolític afegit, llevat que vagin substituint el recursos fòssils per fonts renovables; cal incentivar la transició deixant de subvencionar el petroli, el gas i l’urani. El 2018 els lobbies energètics basats en les energies fòssils seguien rebent subvencions de més de 425.000 milions de dòlars anuals mentre que les energies del sol en rebien quatre vegades menys, segons l’Overseas Development Institute i l’Oil Change International. Durant el 2019 aquesta tendència no ha canviat.

      Lamentablement els accidents mortals relacionats amb el gas continuaran produint-se —se’ns dirà que és el “preu del progrés”—, tot i que és d’esperar que les empreses subministradores donin una informació transparent relacionada amb la seguretat; una actuació molt diferent de la que va tenir la companyia Catalana de Gas y Electricidad durant les tràgiques explosions de gas ocorregudes a Barcelona durant la dècada dels 70.

      Seguiran les mobilitzacions de consumidors en protesta per la deficient gestió del subministrament, la “pobresa energètica” que afecta milers de famílies i els grans macroprojectes gasistes. Manifestacions als barris afectats, a les terres on es projecten gasoductes o contra les prospeccions petrolíferes i gasistes, com les plataformes de la multinacional russa Gazprom a l’Àrtic o les prospeccions de Repsol a Canàries. Hi ha dues línies globals d’inversió financera en el sector que han motivat el rebuig de les poblacions afectades: les explotacions de gas d’esquist a 4.000 metres de profunditat mitjançant la contaminant fracturació hidràulica, i la construcció de grans dipòsits submarins (a 1.700 metres de profunditat) i subterranis per emmagatzemar gas natural com a reserva estratègica per a moments d’escassetat energètica.

      ONG de tot el planeta s’han organitzat per exigir la prohibició del fracking mentre que l’AIE pronostica que aquest tipus de gas no convencional representarà, l’any 2035, prop de la meitat de l’augment de la producció mundial. A Espanya diferents comunitats autònomes, entre elles Catalunya, s’han negat a autoritzar la tècnica de la fractura hidràulica malgrat que, posteriorment, el Tribunal Constitucional ha tombat aquestes lleis parlamentàries.

      L’impacte ambiental dels nous projectes gasistes no ha trigat a aparèixer. Els dipòsits submarins van ocasionar les primeres alarmes en provocar moviments sísmics de magnitud 4,3 graus de l’escala Richter a les costes de Castelló i Tarragona arran del projecte Castor. Aquesta plataforma impulsada per la constructora ACS i en la qual ENAGAS havia previst adquirir la meitat del paquet d’accions estava projectada per comptar amb tretze dipòsits amb una capacitat de 1.900 milions de metres cúbics. La injecció de gas en una de les antigues bosses de petroli va afectar la falla sísmica d’Amposta i això va produir centenars de petits terratrèmols. Aquests enormes dipòsits previstos per emmagatzemar una quantitat de gas natural equivalent a un terç del que consumeix tot Espanya en 50 dies, han estat impulsats per ENAGAS a Serrablo (Osca), Gavina (Biscaia) i Yela (Guadalajara), mentre que Gas Natural Fenosa (ara Naturgy) gestiona el projecte de Marismas (Huelva) i el de Berlín, aquest en unes cavitats salines del subsòl a la zona minera de Balsareny (vuit dipòsits amb una capacitat de 500.000 metres cúbics i a 900 metres de profunditat).

      Els sismes provocats pel projecte Castor van ocasionar l’alarma general en les poblacions costaneres valencianes i catalanes i en les àrees nuclears d’Ascó i Vandellòs, pròximes a la falla de l’Ebre. El Govern Rajoy va paralitzar les injeccions de gas el setembre de 2013 en registrar-se moviments sísmics de magnitud superior a 4 en l’escala de Richter. El 3 d’octubre de 2014 el Consell de Ministres va aprovar, per sorpresa, atorgar una subvenció de 1.350,7 milions d’euros al consorci Escal UGS (participat en un 66,7% per la constructora ACS) per la “hibernació” del projecte. A aquesta quantitat caldrà afegir 3.500 milions més que costarà mantenir la plataforma, el possible desmantellament i els interessos financers, quantitats enormes que acabaran integrant-se en la factura que pagaran les llars que comptin amb subministrament de gas durant les pròximes dècades. Un autèntic atropellament als contribuents.

      El gener de 2015 el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 4 de Vinaròs va obrir diligències prèvies contra disset persones, alts càrrecs i tècnics dels ministeris d’Indústria i Medi Ambient, i vuit directius de la promotora Escal. Se’ls va acusar de prevaricar en haver avalat l’obra i de delictes contra el medi ambient per no fer cas dels informes de l’Observatori de l’Ebre que advertien sobre els riscos sísmics de les injeccions de gas a la plataforma marina.

      El 7 de novembre de 2018 el Tribunal Suprem va fallar tornar 18 milions d’euros als consumidors cobrats en els rebuts en concepte de peatges i cànons relacionats amb el manteniment del fallit magatzem gasista. Una nova clatellada judicial al projecte Castor. El gener de 2019 la ministra espanyola de Transició Ecològica, Teresa Ribera, es va comprometre a abandonar definitivament el projecte i segellar els pous. D’aquesta manera esmenava la plana al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que va atorgar la concessió.

      Ens trobem, doncs, davant d’un repte energètic de gran magnitud i transcendència que exigeix un debat democràtic transparent i contrastat. Seguir fomentant els recursos fòssils, com el gas natural, comporta assumir riscos ambientals i geopolítics cada vegada més greus.

L’EXPLOSIÓ DE CAPITÀ ARENAS explica a fons aquests dèficits democràtics amb l’esperança que les noves generacions es mobilitzin per conquerir un model energètic ecològic i segur. És a dir, una inevitable transició cap a les energies renovables i a la que ja s’han apuntat les gasistes i elèctriques3.

      Aquest llibre està dedicat a tots els periodistes, especialment als que han lluitat, lluiten i lluitaran per una informació lliure de la pressió espúria dels poders fàctics, i a totes les víctimes del gas natural.

      Félix Luis Arenas Gaspar va ser un capità d’Artilleria nascut a Puerto Rico el 13 de desembre de 1892. Va viure la seva infància a Molina d’Aragó d’on procedia el seu pare, capità d’artilleria, ingressant als catorze anys a l’Acadèmia d’Enginyers de Guadalajara. El 1919 va ser destinat a la Comandància d’Enginyers de Melilla i al comandament de la Segona Companyia de Sapadors. Va ser considerat heroi en la guerra colonial del Marroc contra la revolta dels rebels rifenys. Va morir en el transcurs de la sagnant batalla a Monte Arruit el 29 de juliol de 1921. En 1924 se li va concedir a títol pòstum la Creu llorejada de San Fernando. A més de la ciutat de Barcelona també Melilla, Molina d’Aragó i Guadalajara li van atorgar un carrer.

      Després de la Guerra del Francès, el 6 de juny de 1814, la propietat del Diario de Barcelona (fundat el 1792 pel tipògraf d’origen napolità Pedro Pablo Husson de Lapezarán) es va concedir a l’impressor Antoni Brusi i Mirabent (Barcelona 1782-1821) i en anys posteriors administrat pels seus familiars, motiu pel qual se’l va denominar popularment com Brusi. Antoni Brusi Ferrer va ser director del diari de 1838 a 1865.

      СКАЧАТЬ