Per la reixeta. Albert Toldrà i Vilardell

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ informació: 6; suspesa: 0; sentència: 3.

      1751-1775: denúncia: 5; informació: 7; suspesa: 0; sentència: 3.

      1776-1800: denúncia: 5; informació: 6; suspesa: 8; sentència: 3.

      1801-1819: denúncia: 7; informació: 1; suspesa: 13; sentència: 0.

      Fixant-nos en les sumàries que consten únicament de denúncia o d’informació, es veu un increment notable des de la segona meitat del segle XVIII respecte als períodes anteriors, d’acord amb l’increment del nombre absolut de sumàries. La sorpresa ve en el nombre de causes suspeses: mínim al segle XVIII, es dispara el seu darrer quart (8) i encara més el primer del XIX (13). I també quant a les sentències: la seua quantitat absoluta es manté gairebé estable durant els segles XVII i XVIII, però en els primers anys del segle XIX desapareixen; la darrera sentència per sol·licitació que tenim en aquest corpus documental pertany a l’any 1786. A partir d’aleshores, la Inquisició continua rebent denúncies i prenent informacions, que sistemàticament són arxivades o suspeses.

      Examinem ara, també per períodes, quin percentatge de les denúncies totals arriba a sentència:

      1651-1675: d’un total de 4 denúncies, 1 sentència, el 25%.

      1676-1700: 6 denúncies, 3 sentències, el 50%.

      1701-1725: 11 denúncies, 4 sentències, el 36,4%.

      1726-1750: 10 denúncies, 3 sentències, el 30,3%.

      1751-1775: 15 denúncies, 3 sentències, el 20%.

      1776-1800: 22 denúncies, 3 sentències, el 13, 6%.

      1801-1819: 21 denúncies, 0 sentències, el 0%.

      Així doncs, d’un màxim del 50% al darrer quart del segle XVII, el percentatge va baixant progressivament al llarg de tot el segle XVIII, fins a desaparèixer definitivament l’any 1786. Podem copsar, també, un increment progressiu i continuat de denúncies des de la segona meitat del segle XVIII fins a principis del XIX, paral·lel a un progressiu desinterès de la Inquisició per resoldre el problema de les sol·licitacions, des d’una actuació màxima finals del segle XVII, fins a desentendre-se’n totalment a finals del XVIII. Si a finals del XVII rep la sentència aproximadament un de cada dos sol·licitadors denunciats, a mitjan XVIII només un de cada tres i, a finals del segle, fins al 1786, un de cada deu.

      Complementant les nostres dades amb les de García Cárcel (1979: 281), és a dir, sumant els nostres 17 processos complets, que arriben a sentència, als seus 64, n’hi ha un total de 81, cosa que modifica notòriament la percepció de l’actuació del tribunal de València respecte a la sol·licitació, en situar-lo per davant dels tribunals de Llerena (67), Mallorca (69), Lima i Granada (75), Mèxic (76) i Barcelona (80), i només per darrere dels tribunals de Logronyo (89), Toledo (90), Saragossa (103) i Sicília (114). Així mateix, caldria afegir aquests 17 processos als 1. 131 que comptabilitzen Henningsen i Contreras (1984: 629) de l’activitat inquisitorial contra la sol·licitació. El total és, doncs, de 1.148.

¹ Precisament, una excepció que admet el tractadista fra Francisco Ortiz Lucio, al seu impressionant Compendio de todas las summas que comúnmente andan y recopilación de todos los casos de conciencia más importantes y comunes, assí para el penitente examinar su conciencia como para el confessor exercitar bien su oficio (1598), per a no fer completa la confessió és la d’aquella dona que té un confessor «tan lúbrico que entiende que si se confiessa con él sus flaqueças la codiciará, que en tal caso podía dexar de confessar aquellas flaqueças, y esto se entiende no aviendo otro confessor y siendo confessión de precepto, [...] pero después, quando aya otro confessor, confessará sus flaqueças» (XXIII). Ja al segle XVII, la Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes de Benito Remigio Noydens (1676, 15a ed.), ve a dir més o menys el mateix: «La muger que teniendo que confessar unos malos y torpes deseos con un Eclesiástico y teme que entendiéndolo por sí el Confessor la ha de inquietar o solicitar después, puede dexar de confesar el pecado o circunstancia que tuviere este peligro» (V, 5, 11).

² «El confessor, pues, que solicita al penitente a actos inhonestos para sí o para otro, no sólo en el acto de la confessión, sino también próximamente antes o después o con pretexto de la confessión [...] en qualquier lugar dedicado para oir confessiones, fingiendo que las oye, habla con el penitente cosas torpes o tiene ilícita conversación, actos o tactos deshonestos, comete pecado de sacrilegio y también contra la caridad, reservado a los Inquisidores». (V, 5, 23)

³ L’inquisidor aragonès Francisco Peña, quan edita l’any 1578 el Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric (1376), hi afegeix els seus comentaris; quant a la sol·licitació diu –precisament en el capítol sobre la jurisdicció de l’inquisidor– que, com a sacrilegi, el sacerdot que la fa és immediatament sospitós d’heretgia i, per tant, matèria del Sant Ofici.

⁴ Sobre ell lloc i la manera de la confessió, fray Juan de Pedraza diu a la seua Summa de casos de conciencia (1589): «Descubierta la cabeça y las rodillas en tierra, buélvase a un lado del sacerdote, de manera que el uno no mire al otro. Y si fuere muger no se confiesse en lugar secreto, por dar buen exemplo» (f. 9v). Fray Francisco Ortiz fa: «Quando el confessor confiessa mugeres, sea en lugares patentes, y no las mire al rostro ni se detenga en pláticas con ellas antes ni después, y a los varones que confiessa no los mire, por no ponerles vergüença, ni los hable después de confessarlos en lo que confessaron» (XXIV). I Noydens: «Para obviar peligros, siempre oigan de confessión en lugar manifiesto de la Iglesia, vistos de todos y no por rincones» (V, 5, 23).

⁵ Llorente especifica que han d’estar «a la vista de las personas que se hallen en el templo, mediando entre el confesor y la confesada una pared, cuya parte destinada a oirse mutuamente se halla cerrada con hoja de lata, cuyos agujeros de comunicación sean tan pequeños que no permitan la entrada de un dedo» (1980, III: 30).

⁶ AUV, Vària 43/1, f. 3r.

⁷ AUV, Vària 44/1.

⁸ AUV, Vària 47/10, f. 8v.

⁹ AUV, Vària 48/4, València, f. 14r.

¹⁰ AUV, Vària 48/6, f. 2v.

¹¹ AUV, Vària 53/2, f. 6v. O fra Agustí Cabades, mercedari de València, que l’any 1784 és delatat per Rosa Eiximeno, a qui sense vergonya proposa «por quatro vezes que buscara la referida Rosa una abitación, que el Padre Maestro le buscaría lymosna para que pagara su alquiler o añada, mas que avía de habitar sola la referida Rosa, porque le avía de dicir a esta doncella una cosa a solas. [...] Le replicó [...] que essa cosa que en la abitación solos los dos le avía de dicir el Padre Maestro, se la dijera allí en el confesonario, y la respondió el Padre Maestro, que la confesaba, que en el confesionario no la quería СКАЧАТЬ