Название: Per la reixeta
Автор: Albert Toldrà i Vilardell
Издательство: Bookwire
Жанр: Документальная литература
Серия: Historia
isbn: 9788491341185
isbn:
Sarrión Mora (1994: 76), per al tribunal de Conca, detecta dos moments d’augment pronunciat de l’activitat: la dècada del 1580 i la del 1620. El primer coincideix amb la publicació de l’edicte de la sol·licitació, novetat que demana rigor exemplar, i el segon amb la publicació de la butlla de Gregori XV, la més important sobre el tema. Aquests dos períodes són també aquells en què és més alt el percentatge de processos sobre les denúncies presentades. En total, diu Sarrión Mora, és un delicte amb gran proporció de denúncies que no donen lloc a procés. Conclou que la importància relativa de la sol·licitació davant la Inquisició va creixent progressivament a mesura que va decaient l’activitat del tribunal, no per augment de les denúncies –que es manté gairebé estable al llarg de la història del tribunal–, sinó per disminució dels altres delictes.
Totes aquestes xifres són difícils d’interpretar: no hi ha correlació entre el nombre de denúncies i la població total o religiosa depenent de cada tribunal; tampoc amb els casos reals de sol·licitació; Dufour (1996: 100) opina raonablement que no responen a situacions reals diferents, sinó a diferents nivells de repressió. Els historiadors són unànimes en el fet que l’acció inquisitorial no va eradicar la sol·licitació als regnes hispànics, tot i que alguns consideren que la va poder reduir.
En aquest estudi hem fet servir la documentació inquisitorial conservada a l’Arxiu Històric de la Universitat de València (AUV), procedent del tribunal de València, i força interessant precisament per haver estat generalment negligida en els treballs històrics sobre el Sant Ofici.14 Aquesta documentació és molt diversa, i respon a una fragmentació arbitrària, atzarosa, de l’arxiu original inquisitorial, conservat en la seua major part a l’Archivo Histórico Nacional. Dit això, podríem descriure aquest fons com a «menor», en el sentit que no inclou els grans processos a jueus i heretges, ni en general tampoc els que culminen amb relaxacions –l’eufemisme per a la foguera inquisitorial. És clar que, en treballar una sèrie documental incompleta, les nostres dades s’han de prendre, amb totes les precaucions, com a merament orientatives. També cal tenir en compte que el transcurs del temps històric no és homogeni: hi ha sotragades i desigualtats en el funcionament del Sant Ofici, com ara la guerra de Successió, que suposa un temps d’inactivitat forçosa del tribunal de València, i encara després un altre període centrat en la repressió dels religiosos austriacistes.
La documentació relativa al delicte de sol·licitació és nombrosa, i abraça el període 1651-1819. Pel que fa a les dates, emprem la del primer document de la sumària, generalment la primera denúncia o confessió espontània,15 que desencadena o no un procés; entre aquesta primera denúncia i les diligències inquisitorials pot passar molt de temps, i encara més fins a la darrera sentència, però he optat per aquesta primera data com a única opció plausible.
Concretament, parlem de 109 casos de sol·licitació, dels quals alguns no són en realitat sumàries –processos formals– amb aquesta acusació, tot i que els empre en aquest treball perquè el delicte hi apareix; es tracta de dos casos de sodomia,16 perseguida a la Corona d’Aragó per la Inquisició, una denúncia per violació17 i alguns casos de sol·licitació, col·laterals d’altres sumàries, que pertanyen a dues tipologies: els sol·licitadors que emergeixen en processos a monges per delictes d’heretgia18 o sacrilegis,19 o bé els sol·licitadors secundaris,20 els quals són ocasionalment esmentats al final de l’interrogatori a la víctima, quan li pregunten si ha estat sol·licitada per cap altre religiós.
Les 89 sumàries restants són totes relatives a sol·licitació, tot i que sovint es complementen amb altres delictes associats, en especial afirmacions herètiques. D’aquest corpus, la majoria són documents complets, en el sentit que no en manquen parts, tret de sis casos fragmentaris, en què disposem únicament de l’informe del consultor,21 de la sentència,22 d’una carta de defensa,23 de la comissió per als interrogatoris24 o en manquen fulls.25 Quant als diferents desenvolupaments del procés, tenint en compte només l’estadi final, els classificarem de la manera següent:
1. Únicament denúncia o confessió espontània, que no dóna lloc a més diligències que l’eventual enviament d’una carta de comissió i l’interrogatori en forma, amb l’informe prescriptiu del crèdit que mereix la denunciant i la ratificació. Dels nostres 89 casos, incloent-hi el fragmentari amb la comissió per als interrogatoris, que com a mínim conté aquesta fase de la sumària, en tenim 21,26 és a dir, el 23,6% del total.
2. S’arriba a la fase d’informació, en què es fan més investigacions sobre el reu i interrogatoris, però no s’arriba a encetar el procés jurídic. Hi incloem les tres sumàries fragmentàries que contenen, com a mínim, aquesta fase. Sumen un total de 26,27 que suposen el 29,2% del conjunt.
3. Causa suspesa, generalment a petició de l’inquisidor fiscal, per manca de proves o per la seua feblesa evident, tant si el procés jurídic ja està encetat com si només s’ha produït l’acusació primera. Són 25 casos,28 el 28,1%.
4. Les que arriben a la sentència, la conclusió del procés. Només en tenim 17,29 que representen un 19,1%.
D’aquests percentatges, presos en brut, podem fer dues observacions per a tot el període 1651-1819: en primer lloc, que quasi una quarta part de les denúncies presentades davant el tribunal de la Inquisició pel delicte de sol·licitació no engeguen cap diligència, i, en segon lloc, que només una cinquena part del total de sumàries encetades arriba a la sentència.
Distribuint el total de sumàries en períodes cronològics de vint-i-cinc anys, trobem les quantitats següents: 1651-1675, 4; 1676-1700, 6; 1701-1725, 11; 1726-1750, 10; 1751-1775, 15; 1776-1800, 22; 1801-1819, 21. Es veu clarament l’augment progressiu en nombre absolut, almenys de denúncies presentades. Fent grups de cinquanta anys, es fa encara més evident aquest augment: 10 denúncies la segona meitat del segle XVII, el doble (21) en la primera meitat del XVIII, altra volta quasi el doble (37) en la segona meitat, i per als primers anys del segle XIX, un índex també altíssim (21).
Descomponem ara aquestes quantitats per períodes cronològics segons els estadis finals de cada sumària:
1651-1675: denúncia: 0; informació: 1; suspesa: 2; sentència: 1.
1676-1700: denúncia: 1; informació: 1; suspesa: СКАЧАТЬ