Pierre Vilar. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ també la realitat psicològica de la transformació, que va ser a la vegada individualista i antiplanista (Vilar 1982c: 104).

      A la meitat de la dècada dels anys seixanta Pierre Vilar combat dues propostes específiques que van tenir un fort impacte en el conjunt de la comunitat d’historiadors. La primera, el fet de pensar que la simple utilització de mètodes quantitatius concedeix un status científic a l’historiador. Segons Vilar, aquesta manera de procedir rebaixava la història a la categoria de ciència auxiliar. Per ell, la història és una ciència fonamental que «no es defineix pas simplement per una tècnica de recerca sinó per un mètode de pensament» (Vilar 1982c: 299). Aquest argument és reprès en ocasió de l’anàlisi de textos proposada per Foucault. Vilar —que havia escrit el 1937: «vivim al regne dels mots» (Vilar 1937)— definia així l’anàlisi històrica: aquell tipus d’anàlisi que «a través de les paraules es proposa sempre copsar les coses» per oposar-la a aquell «que subordina les coses a les paraules» (Vilar 1982c: 264).

      Des del meu punt de vista, són aquests combats contra les maneres habituals (establertes o noves) de concebre la història els que aporten a la seva obra una frescor especial i converteixen en difícil encasellar-lo en una escola històrica determinada. Però sé que aquesta identificació entre «marxisme», «cientificisme», «reflexió teòrica», «anàlisi intel·ligent» o «sensibilitat històrica» pot incomodar més d’un lector. Tanmateix, són aquestes posicions les que ens permeten entendre perquè l’historiador Vilar no dubte en proclamar-se marxista. La renuncia a Marx implicaria, per a Vilar, un pas enrere en el progrés de l’anàlisi històrica científica.

      Voldria fer encara dues reflexions sobre aquest punt, no pas per «justificar» o per «disculpar» el marxisme de Vilar, sinó per a entendre’l. La primera farà referència al lligam entre la reflexió teòrica i el treball de recerca de Pierre Vilar. La segona posarà l’èmfasi en un aspecte de la trajectòria de Vilar que de vegades passem per alt a Catalunya: el fet que hagi viscut en una estranya solitud intel·lectual.

      Un exemple m’ajudarà a concretar la primera idea. El 1964, el Centre Catholique des Intellectuels Français va convidar Vilar a parlar d’«Història social i filosofia de la història». És difícil imaginar un títol més teòric. Davant l’auditori, Vilar va intentar resumir les «evidències de la teoria» que, al seu entendre, es derivaven de l’anàlisi marxista de la Història. El que m’interessa remarcar és el fet que Vilar presentés allà els resultats de la seva recerca sobre Catalunya com un exemple d’«experimentació espontània» d’algunes lleis històriques suggerides per Marx. En un brillant resum de les seves pròpies recerques, Vilar confessava que, gairebé sense haver-s’ho proposat, havia pogut observar, dins la mateixa Catalunya, diferents casos de combinació entre els diversos elements analitzats. Els pobles de la muntanya presentaven una combinació d’aspectes demogràfics, econòmics, tècnics, culturals —amb pocs canvis— radicalment diferents dels pobles del litoral —amb profundes transformacions en tots aquests aspectes. I acabava afirmant:

      Potser és més interessant el cas intermedi, aquell en què el procés que s’ha iniciat, però no ha arribat a terme, i on els homes del país —n’hi ha de dotats amb una admirable ment analítica— exposen ells mateixos com veuen, amb els seus propis ulls, que les innovacions tècniques fan impossibles els modes de producció tradicionals i modificar la psicologia de les relacions entre les classes socials entorn de l’economia (Vilar 1982c: 362).

      El text d’aquesta conferència serveix per a remarcar tres fets significatius: 1) Vilar ha necessitat recórrer al cas empíric per explicar l’evidència teòrica del marxisme; 2) l’anàlisi històrica —marxista— de Vilar no li havia impedit veure i copsar la complexitat d’allò que observava i la diversitat de casos; aquesta és, em sembla, la millor prova del seu no dogmatisme i 3) el resum que presenta Vilar sobre el cas català no era de cap manera un resum d’història econòmica sinó una reflexió global —també hi sortia la paraula «psicologia»— sobre la societat. A la conferència, Vilar acabava reivindicant la necessitat d’emprendre la construcció de la història total.

      Hem dit que la segona reflexió seria sobre la solitud intel·lectual de Pierre Vilar, que ell mateix va deixar que algú caracteritzés com «l’estranya solitud d’un marxista de fons» (Vilar 1985c). Hem vist que Pierre Vilar buscava el diàleg i el debat als seus treballs i articles però el cert és que pràcticament mai no va obtenir resposta. Mentre va poder, Pierre Vilar assistia com oient a tots els congressos de París que li interessaven. I participava als debats. En moltes de les actes que recullen aquests debats es pot percebre la solitud a què em refereixo. Vilar demanava la paraula. La seva intervenció sovint qüestionava aspectes centrals de la discussió. El president de la sessió solia agrair-li de manera calorosa la seva important contribució al debat. Però gairebé sempre el debat continuava sense que la intervenció de Pierre Vilar semblés haver obtingut el més mínim ressò. Podríem posar-ne molts, d’exemples. Em limitaré a aportar-ne dos, referents a èpoques força allunyades.

      Així, hom pot copsar amb claredat aquesta solitud en les actes d’un congrés que el maig de 1953, amb motiu del 70 aniversari de la mort de Marx, La Pensée va organitzar un col·loqui universitari sobre diversos temes, entre ells, «el marxisme i la història de França» (Colloque 1953; Chambaz 1953).

      Abans de seguir, situem-nos al 1953. Són anys de «guerra freda», però també d’un cert prestigi intel·lectual del marxisme a França. Tot i això, l’historiador Pierre Vilar es va sentir sol en un col·loqui que havia aplegat un bon nombre d’historiadors marxistes. Examinem el perquè. L’autor de la ponència principal, titulada «L’apport du matérialisme à l’histoire», va reivindicar una història marxista enfront de la historiografia burgesa. Però el representant de la historiografia burgesa, per a aquell autor, no era ni més ni menys que Ernest Labrousse. El text més citat i criticat era «Com neixen les revolucions», escrit per Labrousse el 1948 als actes celebrats en motiu del I Centenari de la revolució de 1848. Chambaz acusava Labrousse d’«economicisme vulgar» i d’haver practicat una «pseudopsicologia social». En acabar, va pontificar: «el debat actual entre història ‘tradicional’ i història ‘total’ és un fals debat que reflecteix la crisi de la història burgesa contemporània».

      Cal recordar que Labrousse és l’historiador que Vilar sempre ha reconegut com a mestre? Cal recordar que precisament és en aquest text de 1948, on Labrousse desenvolupa la fórmula dels perills de la «imputació al fet polític» (Labrousse, 1948), una de les idees labroussianes que més influència ha exercit sobre Vilar? (Vilar 1989). La veu aïllada de Vilar, protestant pel simplisme de Chambaz, es va fer sentir en aquell col·loqui. Com hem dit, no seria l’única vegada que es manifestaria de forma explícita en un congrés aquest aïllament, però és impressionant constatar-la en aquells anys, molt abans que es produís el que anomenaré la ruptura generacional.

      El darrer exemple vol il·lustrar aquesta ruptura generacional. Entenc per ruptura generacional el moment en què els historiadors d’una generació deixen de citar, de reivindicar, o fins i tot de criticar, les lliçons apreses dels mestres dels historiadors de les generacions anteriors. A mitjan dels anys setanta, es va produir una discontinuïtat entre la generació de Vilar i Labrousse —la línia d’investigació dels quals es recolzava en una sòlida tradició historiogràfica francesa— i les noves generacions d’historiadors francesos. Es va produir el silenci, d’una manera visible (i auditiva) entorn a l’obra d’aquests dos autors.

Per il·lustrar aquesta ruptura generacional posaré un exemple que afecta de manera central el marxisme. A la fi de la dècada de 1980 alguns historiadors es van sentir «intrigats» pel pensament «marxista» dels historiadors d’edat avançada. Aquesta és la pregunta que un d’aquests historiadors va realitzar a Vilar en el curs d’un seminari dirigit per Jean-François Sirinelli:[1]

      És СКАЧАТЬ