Pierre Vilar. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Earl J. Hamilton entre d’altres. Per analitzar els moviments de la conjuntura, convulsa per les crisis, o allargada per la volada d’aquest segle XVIII pròsper, Vilar construeix amb escrúpol les sèries de dades quantificables: la població a partir de corbes de natalitat i mortalitat, els intercanvis a partir del moviment del comerç, interior i exterior, els preus agrícoles dels cereals i altres mercaderies, el moviment de la renda i el dels drets senyorials. A partir de les fonts més modestes i anònimes d’una monografia regional, dóna una resposta, sinó peremptòria, almenys segura, a problemes d’amplitud general. Ni el moviment dels preus és el resultat de la inflació monetària, ni el secret del seu desenvolupament o declivi es troba a les mines de Mèxic. És a la cruïlla de la influència de diferents paràmetres que s’opera el camí complex que desxifra l’historiador: però és a l’estudi de les forces i relacions de producció i a la seva dinàmica on trobarem l’explicació en darrera instància.

      Aquesta història quantitativa no és pas per això una història sense homes: el social no s’inscriu en la perllongació directa de l’econòmic. Vilar explora les estructures de la societat rural, les realitats i els límits de la sostracció senyorial i parteix d’allò que representa encara «el feudalisme» en aquesta versió local. Atent a la misèria dels jornalers i masovers, observa l’emergència d’una pagesia benestant, diguem-ne d’un capitalisme agrari. Al teixit de les ciutats petites i mitjanes, i a Barcelona, s’interessa per la multiplicitat d’oficis, d’estats i de condicions socials, i estudia amb particular atenció l’ascensió de la burgesia dels negociants i empresaris, que il·lustra a partir d’estudis de cas, gràcies a arxius privats. L’aposta per la història global té els seus límits, que són els de la problemàtica de la recerca: però en aquesta recerca l’investigador no menysprea la importància de les idees, de la seva expressió manuscrita o impresa, de les estructures de sociabilitat —famílies, grups— de les institucions. Fins i tot es permet trobar, als teòlegs, els ecos refractaris d’un pensament econòmic en estat naixent.

      El 1962, quan Vilar publica la tesi defensada l’any anterior, seria dir poc dir que ja havia superat totes les proves: el trobem al primer rang dels historiadors economistes francesos i fins i tot internacionals, perquè ha presentat a Estocolm, a la primera conferència internacional d’història econòmica, un gran informe sobre «Creixement econòmic i anàlisi històrica» (Vilar 1960a,1982), que es va convertir en una mena de manifest dels historiadors econòmics ( o almenys d’una part d’ells) contra les pretensions imperialistes dels economistes purs. Pierre Vilar és membre actiu en el Centre d’Études et Recherches Marxistes del qual havia estat un dels fundadors. El 1965, quan Ernest Labrousse, titular d’història econòmica de la Sorbona, es jubila, Vilar és cridat a assumir la successió d’aquell a qui reconeixia com a mestre, encara que els separaven pocs anys de diferència. Pierre Vilar estava a punt de complir la seixantena, la seva carrera havia de ser inevitablement breu a la Sorbona i això va limitar sens dubte la seva influència a França, malgrat l’alt nivell del seu seminari. En compensació, el seu prestigi es reforça i s’estén en el món ibèric i hispanoamericà, on les seves obres són traduïdes i fan escola. Vilar va inaugurar el seu ensenyament a la Sorbona amb un curs sobre «L’or i la moneda en la història» que posteriorment va ser editat, reeditat (Vilar 1974b) i molt aviat traduït (en espanyol el 1969, en italià el 1971), més accessible sens dubte que la tesi-monument, tot i que aquesta havia estat traduïda al català a partir de 1964.

      Una nova etapa s’obra en la carrera encara molt activa de Pierre Vilar, si bé no produirà més llibres en francès fins al 1982. L’obra que edita aleshores, amb el títol Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c), va aparèixer com una mena d’homenatge o de testament, i aplega una quinzena d’articles dels quals l’autor en el prefaci destaca amb una mica de sorna que alguns tenien més de trenta anys. Però aquest balanç fa la lectura encara més apassionant, perquè constitueixen un testimoni de l’activitat sostinguda de l’investigador, als anys 1960 (meitat dels títols) i encara dels 70. A la manera de Lucien Febvre o de Fernand Braudel, que l’havien precedit en una tasca semblant, es podria titular Combats pour l’histoire, o Débats et combats, perquè es tracta d’un Vilar molt punyent, que hi defensa les seves posicions teòriques, les quals ja havia avançat el 1973 en un article dels Annales que portava un títol gairebé idèntic al d’aquest llibre (Vilar 1973b).

      La vivesa, sempre amable, amb què Vilar argumenta i desafia les posicions rivals en cadascun dels fronts, ens dóna l’oportunitat de passar-hi revista i remarcar no només allò que refusa sinó també la posició i les referències teòriques. I sens dubte convé, per a apreciar-ne la posició, d’esbossar els contextos ideològics i historiogràfics on s’inscriu cada article, força canviants, i on sovint es trobarà a la defensiva.

      A mitjans dels anys 60, quan l’hegemonia de la història econòmica establerta per Ernest Labrousse a la postguerra, i compartida amb comoditat per Fernand Braudel i l’escola dels Annales, era indiscutible, Pierre Vilar va poder ocupar el seu lloc en un clima relativament seré. Sempre havia sentit vers Labrousse una gran admiració, i posava el mestre al mateix rang que Marx, de qui considerava que havia enriquit i precisat les anàlisis, en l’estudi de la conjuntura i la descripció de la crisi de tipus antic. Labrousse, que evitava l’escull de la descripció estèril i sense perspectiva, sense caure en la trampa de la modelització a l’americana, continuarà essent el model a seguir (Vilar1974a). Respecte a Braudel, a l’ombra del qual havia treballat un temps a l’École des Hautes Études, Vilar no manifesta pas una adhesió sense reserves. Considera que no ha pogut escapar, no pas més que altres, a l’obertura de perspectives menys sòbries que les de Labrousse, si bé més vastes, més seductores. El 1958, Braudel dirigeix el contraatac dels historiadors contra l’antropologia estructural de Lévi-Strauss —perill mortal per a la història— en llançar el tema de la longue durée (Braudel 1958). Com no havia d’estar Pierre Vilar al seu costat? Però s’hi manté amb actitud vigilant. Quan Braudel s’enlaira i s’adhereix, en un impuls líric, a les tesis monetaristes de moda, en escriure: «Aquest diner travessa l’ampli món (...) Un instant d’inatenció i ja el trobem a les Índies, a la Xina» (Braudel, 1946:22), Pierre Vilar comenta sense aixecar el to, segurament amb un somriure: «M’agrada molt l’instant d’inatenció» (Vilar 1974b, 1982: 187). Entre aquests dos monstres sagrats, Pierre Vilar segueix el seu camí, defensant sense agressivitat però amb convicció la causa de la història, que identifica amb l’anàlisi marxista. Si li trobem encara el 1969, ho hem vist abans, un homenatge a les «potents síntesis de Lenin i Stalin» (Vilar 1969a), això li serveix segurament per escapar a les crítiques dures que estan llençant a Ernest Labrousse (o a Albert Soboul) els joves stalinians de l’època (sota el seudònim de Jacques Blot, s’anomenen François Furet, Annie Kriegel, o Emmanuel Leroy-Ladurie). Però també el veiem lliure de tot sectarisme, i prou lliure, com a individu, per triar les seves pròpies dianes.

      El 1960, quan escriu a Studi Storici sobre «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1960b), ho fa amb una seguretat que les primeres crítiques al socialisme real després de la mort de Stalin encara no han entelat: en nom de la praxis, recusa globalment el grup heterogeni dels antimarxistes, començant pel seu antic condeixeble de l’École Normale Supérieure, Raymond Aron, de qui la filosofia de la història «remet a Tucídides» amb prou feines posat al dia. Més que a aquestes contradiccions clàssiques, l’historiador de l’economia s’enfronta directament aquell any als economistes liberals, teòrics del creixement. A Colin Clark, però també, a França, a Jean Fourastié, hi contraposa al seu treball d’Estocolm a Marx, posat al dia per Labrousse. L’any següent a «Développement historique et progrés social. Les étapes et les critères», publicat a La Pensée (Vilar 1961a), és a Rostow i a la seva teoria d’estadis del desenvolupament a qui es refereix per denunciar la feblesa dels seus conceptes —estructures? (...) «propensions»? Aquests articles reprenen la interrogació sobre els motors del creixement, tal com aleshores eren invocats. La demografia? No en recusa pas el paper però més com un signe i conseqüència que com incitació. El debat es crispa entorn de la moneda i dels preus: no és pas СКАЧАТЬ