Pierre Vilar. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ percebut com a «signe», com a «factor» i en funció de les seves «conseqüències».

      Tal com ho plantejava Pierre Vilar l’any 1960, el «creixement» no es concebia mai fora dels «marcs històrics concrets» ni sense les «contradiccions» derivades d’aquesta inserció en la història concreta: ni moviment lineal, ni substància ahistòrica provinent d’un espai intemporal, sinó una matèria complexa, recontextualitzada, situada en un joc interactiu de determinacions encaixonades, algunes de «mesurables» i d’altres «no mesurables», és a dir, una realitat dialècticament construïda amb un pensament dialèctic que s’esforçarà per produir «l’expressió científica [sic]». L’estructura de l’exposició de Pierre Vilar mostra a la seva manera la profunditat del seu marxisme i la preocupació, polèmica per la seva lògica objectiva, per combatre les concepcions idealistes del coneixement històric i les de la teoria econòmica, que m’atreviria de qualificar de «neoclàssica» tal com s’impartia a les facultats de dret i ciències econòmiques de la postguerra.

      Evidentment, tota la trajectòria crítica i argumental de Pierre Vilar representada al cèlebre document d’Estocolm es definia més clarament amb la immensa tasca de recerca a les fonts dels arxius i de síntesi a la redacció, tasques que el van ajudar a l’elaboració de la gran tesi sobre Catalunya. Sovint hi feia referència explícitament, sobretot quan relacionava el concepte del nombre d’homes amb la forma d’estructurar les relacions socials de producció i la qualitat jurídica o professional de les diferents categories de treballadors, o bé quan planteja determinades lliçons metodològiques segons les quals, en relació amb la producció dels béns, «davant els perills d’una econometria falsament exacta», «podem raonar només a partir d’aproximacions suficients», una idea que s’alça com un dels pilars de la seva tesi i amb un abast que engloba, com ja sabem, mil anys d’història, solcats pels efectes de creixement seculars o conjunturals. Sens dubte, cal anar més lluny i destacar que el magistral informe d’Estocolm conté més informació i més contingut en relació a qüestions derivades de la història de les societats precapitalistes, molt comercials i ja manufactureres i en vies de transició cap al món contemporani, que no pas en relació als espais més contemporanis, per als quals les anàlisis de Vilar es fan més abstractes i fins i tot potser menys experimentals. Destaca especialment quan analitza les condicions d’emergència del capitalisme industrial contemporani. Enfront del dogmatisme teoricista tan freqüent entre els economistes, com a mínim entre els qui no han patit la temptació de la història, Vilar exposa aquesta veritat: «No hi ha economia pura» (Vilar 1982c: 51) i centra les observacions als processos concrets i variables de consolidació del capitalisme i mostra concretament la buidor d’una pretesa «immobilitat precapitalista» que desmenteix especialment tota la seva recerca sobre la història catalana. En contra de l’empirisme i de la concepció mecanicista d’activació del creixement que preconitzava Rostow amb el seu comodí de les «precondicions» teleològicament establertes per al pas al take off, Pierre Vilar mobilitza tota la seva erudició, fruit de les seves recerques i lectures, per posar en dansa la multiplicitat concreta i la complexitat dels factors estructurals i conjunturals generals, les dades institucionals, jurídiques —que ocupen un lloc important i concret, com demostrarà més tard—, polítiques, o fins i tot dinàstiques, morals i mentals, que condueixen cap a les transformacions acumulatives de les quals finalment emergeix l’estructura capitalista i, alhora, a partir de les seves contradiccions, un nou model de creixement. Malgrat tot, no posem en dubte l’exposició crítica de Vilar si subratllem que dóna més importància problemàtica i teòrica a la qüestió del desenvolupament per etapes del capitalisme que a l’observació i a l’estudi del capitalisme desenvolupat dels segles XIX i XX, per als quals recorre a l’anàlisi marxista sobre el valor i el marge de benefici sense ni tan sols confrontar-ho amb les tesis dels economistes més contemporanis. En canvi, quan es tracta de parlar de les condicions d’emergència del capitalisme modern, Vilar, que rebutjava qualsevol concessió al «pandemografisme» que criticava, amb motiu, als neomalthusians com Emmanuel Leroy-Ladurie —«qualsevol raonament teòric a partir del joc recursos-nombre d’homes només serveix per plantejar preguntes» (Vilar 1982c: 39)— per validar sense reserves una pretesa llei de rendiments decreixents que totes les revolucions econòmiques després de Malthus han desmentit, no dubtava gens, tot recorrent a l’argument poblacionista, a contraposar fermament el tema del nombre i les estructures demogràfiques al model simplista d’activació del creixement proposat per Rostow que tanmateix comptava aparentment amb l’aval de la majoria d’especialistes a l’època de la conferència d’Estocolm. «Cal tenir en compte, escrivia, que el marxisme, clarament oposat a qualsevol interpretació demogràfica del moviment econòmic, no té cap motiu per rebutjar, a l’anàlisi històrica, la reacció (dialèctica) de la demografia sobre el moviment social: el nombre d’homes forma part de les forces de producció, que tenen un paper fonamental sota l’òptica marxista, i les desigualtats de superpoblació relativa en l’espai i el temps influeixen necessàriament en les condicions d’explotació imposades a les classes treballadores i sobre la mateixa intervenció revolucionària (Vilar 1982c: 43)».

      Òbviament, són les qüestions de la «producció de béns» les que donen a l’anàlisi crítica formulada en aquest informe per Pierre Vilar tot el seu bagatge heurístic. Si el concepte de «la producció com a signe» constitueix una profunda lliçó de construcció d’un objecte d’història a partir de balanços d’empreses, d’enquestes i molt sovint també de «fonts indirectes» desviades per l’historiador del seu destí original per tal de formar «una anàlisi descriptiva concreta», és en la proposició d’un programa d’estudi sobre «la producció com a conseqüència», especialment sobre els efectes a la dinàmica de les «forces de producció», que l’exposició de Vilar adquireix plenament la seva orientació marxista: després de considerar els humans com productors (quan ho són), l’autor té en compte l’explotació i la gestió dels recursos naturals, les tècniques i les tecnologies i les formes d’inversió, especialment les «estructures de producció» pel que fa a la distribució del «producte net» i de la «formació del capital» en les seves relacions alhora unitàries i divergents, segons les conjuntures, en funció de les tensions socials; tot plegat, al voltant del que Vilar proposa anomenar «el producte net social» (Vilar 1982c: 55), que seria conseqüència de la diferència entre el valor creat pels treballadors en el procés de treball i «el valor d’allò que consumeixen» per a la seva existència i la seva reproducció però també d’allò que es destina al «desenvolupament col·lectiu». En aquest sentit, mostra de passada que «qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte (les activitats de poder) pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora» (Vilar 1982c: 63). A partir d’una sòlida argumentació inspirada en una lectura raonada del Capital, al capítol de la «Producció de béns», Pierre Vilar mostra no només el domini del marxisme sinó també la capacitat per establir amb tots els economistes, fins i tot amb els més allunyats del pensament de Marx, un diàleg fructífer altament beneficiós per a la història com a disciplina: quaranta anys més tard, encara se’n poden apreciar els fruits en llegir aquest monumental informe.

      Tanmateix, en dos punts concrets l’informe presentat a Estocolm destaca pels seus estranys silencis (o mig silencis), tenint en compte el moment en què es va redactar. Primerament, si tenim en compte que Pierre Vilar formava part de l’École des Hautes Études, a la secció sisena de la qual impartia un seminari, i que aquesta institució, tot i no tenir encara el prestigi que obtindria quan es va convertir en EHES, havia assolit una gran fama com un centre de recerca gràcies a la tasca desenvolupada per Fernand Braudel des de 1957, pot sorprendre que gairebé mai no esmenti l’obra d’aquest acadèmic que, curiosament, va presidir el tribunal davant el qual defensaria la tesi doctoral dos anys més tard. L’informe d’Estocolm parla de l’article de Braudel sobre la longue durée publicat el 1958, juntament amb les propostes de Labrousse sobre l’època de les revolucions (nota 32), però deixa totalment de banda l’obra La Mediterranée au temps de Philippe II, un treball que Lucien Febvre (que Vilar va recordar emotivament el 1954 a l’article «Geographie et histoire statistique» recollit a l’obra Éventail de l’histoire vivante. Hommage СКАЧАТЬ