Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ hecho al doctísimo restaurador de la lengua y la literatura catalana, y que amargó sus últimos años». Llorente es referia a la jubilació anticipada –no sol·licitada– de què havia sigut objecte el director de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Sense pèls a la llengua afirmava que «entre los intrigantes de Madrid hubo alguien a quien le convino que corriesen las escalas en el cuerpo de bibliotecarios, y un ministro de Fomento, tan ignorante como lo son muchos, decretó la jubilación de Aguiló».[103] El ministre en qüestió era Segismundo Moret, que poc temps després també va «jubilar» l’arxiver de Mallorca, el menorquí Josep Maria Quadrado.

      El paràgraf final d’aquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-se’n ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:

De estas injusticias irritantes hará razón la historia, colocando a esos dos escritores insignes, hijos entrambos de las hermosas y poéticas Islas Baleares, a la altura en que deben figurar los que más han enaltecido las letras españolas en el presente siglo, aunque desconozcan quizás sus nombres los gacetilleros de tres al cuarto que dirigen hoy la opinión pública con mengua de la cultura nacional.[104]

Al final de setembre de 1897 Las Provincias publicà una nota, titulada «En honor de Aguiló», que informava de la decisió de l’Ajuntament de Palma de proclamar Marià Aguiló fill il·lustre de la ciutat i de col·locar, l’últim dia de l’any, un retrat seu en la casa capitular. També que «la redacción y lectura de la biografía del gran maestro se ha encargado al reputado literato mallorquín y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona, D. Miguel S. Oliver».[105]

      L’última mostra de record i d’homenatge al difunt que he trobat a les columnes del diari de Llorente és una bella i emotiva poesia de Francesc Matheu, titulada «L’Aguiló», que fou reproduïda el 4 d’octubre d’aquell mateix any, i que diu així:

      Ell era una espiga plena

      que no s’ha mólt ni pastat;

      mes, dels grans d’aquexa espiga,

      ¡qué terres se n’han sembrat!

      Y dels grans d’aquexa espiga,

      ¡si n’hem cullit de bon blat!

      Del arbre del nostre idioma

      devallá fins a l’arrel,

      n’esbrotá totes les branques

      y’n cullí fruyts com la mel,

      qu’aquí’n diem poesía

      y’n diuen virtut al cel.

      Amichs meus, ha mort lo Mestre,

      que may l’haurém prou plorat;

      mes, no ha mort, no: sa paraula,

      la darrera qu’ha parlat,

      la que deya tot morintse:

–¡Estimeu lo qu’he estimat![106]

4.2 Llorente i l’homenatge a Aguiló (1909)

      Dotze anys després de la seua defunció, durant el mes de maig de 1909, els literats catalans honraren i homenatjaren, mitjançant el descobriment d’un bust al Parc de la Ciutadella, la memòria de Marià Aguiló. La inauguració tingué lloc el dia dels Jocs Florals, i comptà amb la presència d’un ja molt ancià Llorente, en el que degué ser el seu darrer viatge a Barcelona.

La comitiva estava presidida pels familiars d’Aguiló, entre els quals destacaven el fill i un germà; també hi eren presents les autoritats municipals i la major part dels poetes que havien assistit al certamen literari (Francesc Matheu i Àngel Guimerà, entre altres). Durant l’acte prengueren la paraula tres escriptors: mossén Jaume Collell, en representació de Catalunya, Teodor Llorente, en representació del País Valencià, i Ramon Picó i Campamar, en representació de les Illes. El primer a intervenir fou el canonge Collell, que, en nom de la comissió executiva, féu lliurament del bust a l’ajuntament i pronuncià un discurs «en elogio de la obra que realizó el enaltecido escritor y cuyos frutos tan lozanamente prendieron en la región catalana, como lo demostraba el raudo vuelo que había alcanzado la literatura en los últimos 25 años».[107]

      Inauguració del bust d’Aguiló al parc de la Ciutadella (1909).– La mesa presidencial. Al centre la reina de la festa. A la seua dreta el Sr. Bastardas i D. Ángel Aguiló, fill de l’homenatjat. A la seua esquerra, drets, D. Teodoro Llorente, el canonge Collell, Mateu i Fornells, i Picó i Campanar. A l’extrem, Guimerà.

A continuació, l’alcalde accidental de Barcelona destapà la cortina que cobria el pedestal, «mientras que una sección de señoritas del Orfeó Catalá entonaba el canto Las damas d’Aragó y Nit de vetlla». Seguidament, arribà el torn de Llorente que, en nom de Lo Rat Penat, «dijo que todo lo que Cataluña hiciese para honrar a sus poetas, contaba con la adhesión fraternal de Valencia». Així mateix, també féu una exposició dels treballs bibliogràfics que Aguiló havia portat a terme durant la seua estada a València, i posà l’èmfasi en què la millor tasca que hi havia desenvolupat havia sigut «comunicar el fuego patriótico a la juventud de aquel tiempo»;[108] entre la qual, no hi ha cap dubte, s’hi trobaven ell i Querol.

Finalment, manifestà, una vegada més, els llaços d’amistat i d’afecte que l’unien al difunt, «y terminó loando a Dios por haberle alargado la vida hasta el momento de poder asistir al homenaje que se tributaba al que en vida fue uno de los que más quiso y respetó».[109] L’acte finalitzà amb la intervenció del mallorquí Picó i Campamar.

Dos dies després, el 12 de maig, Las Provincias reproduïa un nou article de Llorente sobre «D. Mariano Aguiló» extret del periòdic El Noticiero Universal de Barcelona, que dirigia el valencià Francesc Peris Mencheta, i que segurament havia sigut redactat durant la seua estada a la ciutat comtal. El vell patriarca posava per escrit i ampliava el parlament que havia fet als peus del bust d’Aguiló, i rememorava els records que l’unien a l’homenatjat: la Universitat, Querol, els Jocs Florals de 1859... I destacava que, durant la seua estada a València, el bibliotecari havia pogut «confirmar lo que fue su constante pensamiento: la unidad de nuestra lengua nativa y de su florecimiento literario, desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»;[110] unitat lingüística confirmada amb una expressió ben gràfica que, com hem vist en parlar de l’«endreça» al Llibret de versos, havia de ser originària d’Aguiló, i que esdevingué recurrent en el vocabulari llorentí.[111] I, per descomptat, que el mallorquí havia sigut el «promovedor» dels Jocs Florals valencians de 1859: «Por primera vez a orillas del Turia, después de algunos siglos, la poesía valenciana era reconocida y proclamada solemnemente».[112]

      Finalment, СКАЧАТЬ