Llibre d'amic e amat. Ramon Llull

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ va arribar a sospesar seriosament la possibilitat de fer-lo escanyar. Tanmateix, Eimeric va gaudir del suport de Joan I, fill i successor del rei Pere, que li va donar la seva protecció, tot i que el mal que Eimeric podia fer a la correcta lectura del Doctor Il·luminat, com també es coneixia ja a Llull, ja estava fet.

      Allò que més molestava Eimeric de Ramon Llull era segurament la confiança i la defensa constant que va fer sempre de la llibertat i la capacitat individual de raonar sobre la veritat. Efectivament, en els seus escrits Llull no pretenia dogmatitzar, com tampoc no pretenia, en vida, imposar la seva autoritat als oïdors de les seves predicacions ni als interlocutors que acceptaven de debatre o polemitzar amb ell. I és que Llull estava tan convençut d’haver rebut un missatge i una missió directes de Jesucrist, i estava, doncs, tan segur de la veritat que defensava, que el que volia era proporcionar les eines necessàries perquè cadascú arribés lliurement a les conclusions correctes, que consistien bàsicament en la contemplació i la reverència degudes al Déu etern i infinit que ell descrivia a les seves obres. Aquestes eines es troben contingudes en el conjunt de la seva inesgotable Art Magna, i també en la voluntat didàctica que impregna tots i cadascun dels seus llibres, incloent-hi el Llibre d’amic i amat. «Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor», diu l’amic a l’ocell quan el sent cantar dins el jardí que tots dos habiten, «perquè en el teu cant es representa als meus ulls l’amat.» Recordem que, entre les diverses iniciatives promogudes per Llull, destaca l’escola de traductors de Miramar, creada sota els auspicis de Jaume II per formar joves en el coneixement d’idiomes, a fi que la diversitat lingüística no fos impediment a l’hora de divulgar la veritat de la fe catòlica. Aquesta voluntat de concordar llenguatges, idiomes i cultures, aquesta obertura a l’altre, aquesta disposició a l’entesa i al diàleg —tot i que, com diu el lul·lista Anthony Bonner, no deixés de ser un diàleg amb una certa trampa, atès que Llull estava, com hem dit, plenament convençut de la veritat que defensava i, per tant, de l’error en què, no per mala voluntat, sinó per simple ignorància, incorrien els altres—, són fonamentals en aquesta actitud profundament didàctica amb què Llull encara la seva labor, i causaven lògicament repugnància en personatges tan severs i inflexibles com Eimeric. No endebades, i fent una translació també una mica tramposa als debats que ocupen el nostre món actual (en cada època, és freqüent que els lectors intentin aproximar els grans autors, per pretèrits que siguin, a la seva pròpia òptica), Llull sovint és assenyalat com un precursor del que avui coneixem com a “diàleg entre civilitzacions”.

      Per fortuna, l’odi d’Eimeric contra Llull fou contrarestat, en gran mesura, per l’estima i l’atenció que dedicaren a l’autor mallorquí una llarga i insigne llista de grans pensadors europeus, que varen trobar, en la lectura de Ramon Llull, estímul i il·luminació per a les seves pròpies obres. En època del Renaixement són abundants els lectors de Llull, i d’una qualitat intel·lectual extraordinària, començant per Giordano Bruno, i continuant per altres noms de l’envergadura de Bernat de Lavinheta, Cornelius Agrippa, Pierre Grégoire o Nicolau de Cusa, que exemplifica una paradoxa que durant molts de segles va afectar el lul·lisme i que, sens dubte, tenia la seva arrel en la croada inquisidora de Nicolau Eimeric, d’una gran repercussió i durabilitat. Aquesta paradoxa: lector acèrrim de Llull, com la seva biblioteca demostra que era, Nicolau de Cusa el cita directament només dues vegades al llarg de la seva extensa obra. Això ens dóna la idea que citar Llull va resultar comprometedor durant molt de temps, i que alguns dels seus lectors més valuosos no s’hi referien a plena veu, sinó de maneres més aviat subreptícies.

      És a final del segle XVI que surt impresa, a Estrasburg, la magna antologia lul·liana confegida per l’editor Lazarus Zetzner, que seria decisiva per tal que Llull pogués tenir difusió entre pensadors i científics com Descartes, Newton o Leibniz, que descobreix amb entusiasme en l’Art combinatòria lul·liana un instrument vàlid per mecanitzar els fonaments del coneixement (i és en aquest sentit, tornant una altra vegada a la perspectiva dels nostres dies, que s’ha apuntat amb freqüència a Llull i a Leibniz com a precursors, en aquest cas, del llenguatge informàtic). Mecanitzar els fonaments del coneixement, dèiem, amb la finalitat de distingir de manera neta entre la veritat i la falsedat. Val a dir que l’antologia de Zetzner era un projecte editorial sens dubte ambiciós i arriscat, però no gaire polit ni ordenat, en el sentit que, al costat dels textos de Llull, incloïa també comentaris d’altres autors, i encara obres apòcrifes atribuïdes al nostre autor, gairebé sempre de temàtica alquímica. En efecte, una altra vegada la llegenda irromp en la realitat del món lul·lià, i el mite d’un Llull alquimista va ser acceptat durant molt de temps, amb la lògica confusió que això podia comportar entre els seus lectors. La figura del que avui es coneix com a Pseudo-Llull o pseudolul·lisme no fou definitivament extirpada del corpus lul·lià fins al segle XIX. És en aquest moment que l’interès en l’obra de Llull adquireix una nova embranzida gràcies al moviment de la Renaixença, de tal manera que la seva recepció s’amplifica de manera sostinguda i ininterrompuda durant els segles XX i XXI, amb una autèntica comunitat internacional de lul·listes que han dut a bon port innombrables estudis acadèmics que permeten aprofundir en la inesgotable diversitat d’aspectes del pensament de qui no tenia cap recel a presentar-se a ell mateix com un foll, foll per amor a Déu i a la veritat. La influència directa o la inspiració que una gran quantitat d’escriptors, artistes, músics i creadors han trobat en Llull és també substantiva, i abasta noms que van des de Jacint Verdaguer fins als nostres dies, passant per J. V. Foix, Salvador Dalí o fins i tot una figura de la contracultura nord-americana com Allen Ginsberg, per esmentar només alguns noms.

      EL LLIBRE D’AMIC I AMAT O LA CONTEMPLACIÓ EXALTADA

      Ramon Llull no tan sols va excel·lir en les severes disciplines de la teologia i la filosofia, sinó que també va ser, per dir-ho ras i curt, un gran escriptor en el sentit més directament artístic del terme. Dotat d’una forta consciència d’estil i d’una potència creativa in­usual, en el seu afany per adreçar-se al major nombre possible de lectors no dubtava d’allunyar-se de l’àmbit de l’especulació, la investigació i el pensament, i entrar en el de la literatura de ficció, ja fos a través de novel·les com el Romanç d’Evast i Blaquerna, esmentat habitualment com a Blaquerna, o bé a través de la poesia, en obres majors de gran contingut autoreferencial, com el Cant de Ramon o el Desconhort de Ramon. O com el Llibre d’amic i amat, que, malgrat no estar escrit estrictament en vers —tot i que, de cadascun dels textos que el componen, Llull en diu verses, i nosaltres, «versicles»—, podem llegir sens dubte com una obra poètica de primera magnitud, que ha estat capaç de fascinar multitud de lectors d’ençà de la seva publicació, al segle XIII, fins avui mateix. Sens dubte, la innegable bellesa i delicadesa que en caracteritzen l’escriptura, així com la densa concentració conceptual que se’n desprèn, han fet possible que sigui així. Escrit segurament entre 1276 i 1278, Llull no el dóna a conèixer fins al 1283, integrat dins la cinquena i última part del Blaquerna. Tanmateix, la singularitat artística del Llibre d’amic i amat el fa aviat mereixedor d’una multitud d’edicions independents de la novel·la, com una peça completa, acabada i rodona en ella mateixa. És el mateix que també succeirà amb la faula del Llibre de les bèsties, part integrant de la que podem considerar l’altra gran novel·la lul·liana, el Fèlix o Llibre de meravelles.

      Ara bé, no ens confonguem de termes. Existeix en els nostres dies una certa tendència a llegir el Llibre d’amic i amat, o si més no alguns dels seus versicles més celebrats, com a peces de lírica amatòria, o fins i tot eròtica, i no és el cas. Ja hem parlat de la voluntat didàctica que presideix de cap a cap l’obra lul·liana, i el Llibre d’amic i amat no s’escapa d’aquest plantejament fonamental. Dins la ficció del Blaquerna, representa que és el protagonista de la novel·la qui l’escriu, per encàrrec d’un ermità. I el resultat és un llibre de meditació i de contemplació en Déu, adreçat als ermitans i, per descomptat, a tothom que vulgui aproximar-se als valors i les virtuts de l’ésser infinit i etern que ha creat tots els éssers vivents d’aquest món, començant per l’home i seguint pels animals, els arbres i les plantes, en coherència amb la idea lul·liana que s’establien correspondències entre tots els éssers existents, СКАЧАТЬ