Ambient territori i paisatge. Ramon Folcha

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ a aspectes dels fenòmens que volen interpretar o, la majoria de vegades, se supediten a l’enfocament de les disciplines a què van destinades. Aquest fet no constitueix un impediment insalvable, a condició que se’n sigui conscient. És conseqüència de la incommensurabilitat entre la realitat i les nostres pobres eines i capacitats per copsar-la i tractar d’explicar-nos-la. Una mescla d’humilitat i enginy, juntament amb una disposició permanent a aprendre i reaprendre, solen ser una bona fórmula per enfrontar-se al pro­blema.

      1.2.1 El concepte d’ambient

      Ben al contrari del paisatge, que tot i la seva complexitat constitueix una realitat tangible, l’ambient no l’ha vist mai ningú. Ni tan sols hi ha consens a propòsit de quins són els elements que el constitueixen, més enllà de considerar els vectors aire, aigua i sòl i d’avaluar l’estat de la vegetació o de la fauna. Altra cosa és que, en la percepció del comú de les persones, s’identifiqui ambient amb natura. Això suposa que se sol equiparar ambient a medi natural, de manera que un paisatge pretesament natural se sol identificar amb un medi ambient saludable.

      Aquest joc d’implícits, més o menys inconscients, té encara una altra conseqüència: l’entramat d’elements i relacions fruit de l’activitat humana es veu com quelcom «afegit», i rarament per a bé. Només a partir d’aquesta imatge de superposició d’allò humà –és a dir, cultural– damunt d’un substrat pretesament natural i primigeni és possible creure que l’impacte sobre el medi/territori resulta de la simple suma algebraica d’impactes puntuals unitaris. Això suposa una visó simplista que ignora les interaccions complexes que, a través de processos temporals, variables, han anat confegint l’espai biofísic global com un tot.

      De fet, semblaria raonable definir l’ambient com el sistema global d’elements heterogenis i interactius de caràcter físic, biòtic, social i cultural que configura l’espai on passa tot. Entre aquests elements s’estableixen relacions complexes de retroacció, tant positiva com negativa, a diverses escales, en evolució conjunta permanent (Bru, 1997).

      1.2.2 De la natura a l’ambient

      Els termes natura i paisatge tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. L’ecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circums­crivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, per a un ecòleg un «paisatge» no és una postal, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen l’aspecte d’un territori. Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa, com qualsevol altra persona, naturalment). Al seu torn, aquest territori l’aspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta d’inscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui, en el conjunt de vectors que constitueixen l’ambient. Aquesta matriu ambiental, estirant el fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia); també ens hi tornarem a referir més endavant (Folch 2011, apartat «De la natura al medi ambient»).

      En un llenguatge menys precís, però potser d’ús més comú, tot plegat significa, aproximadament, que l’ambient és la natura un cop transformada pels humans. Però no exactament, perquè els humans també som natura, al capdavall. Som fauna, formem part de la biosfera i les transformacions que hi provoquem no són conceptualment diferents de les causades per altres elements faunístics –els castors o els tèrmits, per posar un parell d’exemples– que s’esmercen a fons, també, a transformar l’entorn d’acord amb els seus interessos. Però, en el moment de civilització actual, la natura primigènia, feréstega i amenaçadora ha esdevingut una commodity, la qual cosa genera una dificultat perceptiva seriosa. A la vora d’un riu patagònic es pot llegir un cartell dels serveis de parcs locals que diu: «Peligro: aguas frías, profundas y torrentosas». I, quasi al costat, un altre que diu: «Animales silvestres sueltos». Fan notar als passejants que allò va de veres, que la natura no és l’espai bucòlic imaginat per massa ecologistes urbans. Quin és, doncs, l’ambient que ara tothom vol protegir?

      Però, més enllà de les dificultats derivades de la comprensió del llenguatge especialitzat de l’ecologia o de l’ús trivial i inexacte d’alguns d’aquests conceptes, el que realment complica la qüestió ambiental és el fort antropocentrisme heretat de la tradició judeocristiana. Per poder entendre com funciona l’univers, primer va caldre abandonar el geocentrisme. I per comprendre el funcionament de la biosfera cal abandonar l’antropocentrisme. Ni la Terra és el centre de l’univers, ni els humans som la raó de ser de la biosfera, i encara menys del planeta. En som només una de les parts. Lluny de considerar-nos els zeladors o els usufructuaris de les altres parts, hem de reconèixer-nos com a simples components del sistema. Així que fins i tot en les actituds ecologistes hi ha massa arrogància antropocèntrica. No es tracta que «salvem» el planeta, que seria tasca tan desproporcionada com vana, sinó que ens hi inscrivim raonablement. Som part d’una natura que transformem per tal que esdevingui l’ambient més convenient per a les nostres expectatives existencials. Es tracta que la transformació resulti funcionalment possible i de debò pertinent. Només això. I ni més ni menys que això.

      1.2.3 El concepte de matriu biofísica

      Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics conformen la matriu biofísica d’un espai determinat. Hi ha aspectes difícilment modificables, com el clima o les característiques del substrat o, fins i tot, els principals trets geomorfològics del relleu. En canvi, també és cert que aquesta matriu no és immutable i que pot ser modificada per la intervenció humana: un transvasament com el del Ter, un túnel com el de Collserola o un aterrassament són actes de modificació de la matriu biofísica. El problema no rau en la modificació mateixa, sinó en la falta de criteri per desconeixement o minusvaloració. És llavors quan apareixen les disfuncions ambientals: inundacions d’àrees no desitjades, pèrdua o contaminació de recursos hídrics, pèrdua de sòls i processos erosius, dificultats per a la connectivitat biològica... (Folch, Capdevila & Ximeno, 2004, apartat «La consideració de les matrius biofísica i ambiental»).

      Les activitats antròpiques que s’assenten sobre aquesta matriu biofísica interaccionen entre si i generen efectes per addició-juxtaposició, iteració, fragmentació, reversió, interconnexió, etc. Per això cal considerar la matriu biofísica, amb uns aspectes relativament estables i d’altres de canviants per la mateixa activitat humana, en cadascuna de les fases de la planificació i el planejament, perquè la seva resposta no és sempre la mateixa, sinó que canvia en funció de les preexistències, les capacitats i les limitacions que la mateixa transformació li imposa. Conèixer i reconèixer les possibilitats i limitacions de la matriu biofísica com a premissa és un component capital de l’anomenada planificació concurrent.

Essent com és Catalunya un país muntanyós i accidentat, l’aniso­tropia de les decisions transformadores hauria de ser proporcional a aquesta manca d’isotropia territorial.(8) L’anisotropia bioclimàtica i fitocenològica (és a dir, de les comunitats vegetals) exigeix, també, una gestió territorial diferenciada. L’aspecte pixelat dels territoris antropitzats no ha d’emmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. Així, la conservació de la malla d’intersecció entre la matriu biofísica i la capa d’intervencions antròpiques és una garantia d’estabilitat territorial. Tanmateix, el procés de globalització, la dispersió banalitzada dels assentaments urbans i la inexistent consideració del paisatge, entre altres factors, han generat una tendència a l’adopció de solucions isotròpiques que no s’adiuen a les característiques del territori català.

      1.2.4 De la matriu biofísica a la matriu ambiental

СКАЧАТЬ