Ambient territori i paisatge. Ramon Folcha

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ en els darrers trenta anys. Comparació fora de lloc, certament, pel que fa a la intensitat en la transformació del paisatge, però no tan desaforada pel que fa a la conscienciació, si no social, sí almenys la de determinats professionals i intel·lectuals capaços de crear opinió, de marcar tendència. És un fet que en les primeres quatre dècades del segle XX es desvetllà un gran interès pel tema del paisatge, tant per part del Modernisme com del Noucentisme, i que tot plegat va quedar estroncat pel cop d’estat franquista. Efectivament, el paisatge fou un element important, no només en la construcció ideològica del catalanisme en el tombant del segle XIX, sinó en la mateixa «cultura del catalanisme», manllevant aquí el títol d’aquella obra ja clàssica de Joan Lluís Marfany.

      En termes de cultura territorial i de consciència de paisatge, anàvem ben encaminats i no gaire allunyats del que es coïa a la resta d’Europa. Sense anar més enllà, a la veïna França se celebrà, l’any 1909, el primer Congrès International pour la Protection des Paysages, organitzat per la Société pour la Protection des Paysages de France, amb eslògans com «Protéger les paysages c’est défendre la patrie» o «Aimer les arbres c’est aimer la patrie», no gaire diferents dels que a casa defensaven Joan Maragall o els impulsors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada l’any 1876 i precedent immediat del Centre Excursionista de Catalunya. Aquells anys, Catalunya participava plenament de les noves formes de valoració estètica i simbòlica del paisatge que arribaven d’Europa, i també començava, per primera vegada, a concebre’l com un element a tenir en compte en l’ordenació i la gestió del territori. Només així s’explica el sorgiment de figures com la de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista i paisatgista de vàlua extraordinària, o d’Antoni Muntanyola, el qual, en un llibret intitulat Organització Turística de Catalunya, del 1932, ja defensava una política turística sensata i respectuosa envers el paisatge.

Tot plegat se n’anà en orris amb la instauració de la dictadura franquista, el 1939. Foren molt poques les escletxes que es reobriren al llarg de la dictadura, sempre des de la reflexió i la paraula escrita i quasi mai des de l’acció, és a dir, la intervenció directa sobre el territori en defensa d’aquest o d’aquell paisatge en risc. Per a això darrer calgué esperar fins als últims anys del franquisme, amb les primeres mobilitzacions ecologistes, generalment amb un discurs més ambiental que no pas paisatgístic. Escletxes, com apuntava, poques i disperses, per bé que significatives, com l’oberta per Josep Pla, amb unes descripcions de l’entorn que, encara que sovint sigui de manera el·líptica, malden per mantenir i/o recuperar la memòria històrica del país a través de la memòria del paisatge. O les suggeridores reflexions sobre el territori i els paisatges catalans de Jaume Vicens Vives a la cèlebre Notícia de Catalunya, de l’any 1954. O, ja des del món acadèmic, la magna Geografia de Catalunya (una mena de Monna Lisa de l’escola catalana de geografia de l’època), publicada en tres volums a partir de l’any 1958 i dirigida per Lluís Solé i Sabarís. O un munt de monografies regionals que segueixen el patró metodològic iniciat per Pau Vila i l’escola francesa, moltes de les quals són tesis doctorals, com L’Alt Empordà: Estudi de geografia regional, d’Albert Compte, de 1962; La comarca d’Olot. Estudi de geografia regional, de Maria de Bolòs, de 1966; Modes i formes de vida al delta del Llobregat durant els segles XVI a XX, de Jaume Codina, de 1970, o, per posar un penúltim exemple, El paisatge humà de la Costa Brava, d’Yvette Barbaza, una de les millors monografies regionals que mai s’han escrit sobre la Costa Brava, fonamental per entendre la configuració actual de l’espai litoral català(1). O –i aquest sí que és l’últim exemple– els deu volums de la col·lecció Catalunya visió (n’hi ha dos més, centrats en les Illes Balears i el País Valencià), publicats entre 1968 i 1978, amb un to molt més divulgatiu que les monografies citades anteriorment.(2) Poca cosa més, com deia més amunt; tan sols unes quantes cuques de llum en un foscor generalitzada.

      Vist ara en perspectiva, hom hauria dit que, amb l’arribada de la democràcia i l’aprovació de la Constitució de 1978, ens posaríem ràpidament a to i recuperaríem les dècades perdudes. No va ser així, almenys pel que fa al paisatge. Venint d’on veníem, en els primers anys de la transició democràtica l’èmfasi es posà en temes de caràcter urbanístic i de planejament territorial. Calia reordenar unes ciutats i, sobretot, unes perifèries urbanes caòtiques i mancades dels equipaments i dels serveis més elementals. A poc a poc, la temàtica ambiental, fins llavors només considerada pels minoritaris grups ecologistes de l’època, anà impregnant la legislació i s’anà introduint en el planejament urbanístic i territorial, tot i que calgué esperar ben bé a l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea (llavors, Comunitat Econòmica Europea), el 1985, per fer un salt qualitatiu important en aquest terreny. Les directives procedents de Brussel·les –llavors i ara–, marcaran el pas de la política ambiental de l’Estat.

L’atenció al paisatge brillava per la seva absència en les polítiques territorials i ambientals esmentades, tant a en l’àmbit estatal com català. A Catalunya no va ser fins l’any 2000, fins aquella famosa adhesió unànime i simbòlica del Parlament de Catalunya al Conveni Europeu del Paisatge,(3) quan, per fi, vam poder parlar d’un interès manifest del legislador pel paisatge. Paral·lelament, o potser fins i tot una miqueta abans, el món acadèmic s’anà posant al dia, oferint màsters professionalitzadors, impulsant grups de recerca, generant metodologies de treball i publicant articles sobre paisatge en revistes de referència. Des de l’àmbit polític i legislatiu s’han fet passos significatius a partir d’aquest tombant de segle: l’any 2005 s’aprovà la primera Llei catalana de paisatge (la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya) i el mateix any nasqué l’Observatori del Paisatge de Catalunya,(4) un ens a mig camí entre l’Administració i la societat civil, únic a l’Estat i un dels pocs existents a Europa, que ha desplegat bona part de la filosofia que es desprèn del Conveni Europeu del Paisatge esmentat, el document clau que inspira les polítiques de paisatge al continent. De la llei en sorgiran els catàlegs de paisatge, que avui, onze anys més tard, ja s’han culminat i han tingut com a resultat principal i més visible el mapa de 135 paisatges que cobreix tot el territori nacional.

      Som aquí. El camí recorregut fins ara és curt, com el lector haurà deduït per ell mateix. Curt, però molt intens. En una dècada s’ha fet moltíssima feina, potser perquè, per primera vegada, s’ha produït una certa confluència entre, d’una banda, la progressiva conscienciació ciutadana en pro del paisatge i, d’una altra, determinades accions promogudes per l’Administració, sobretot pel que fa a la dotació d’eines i instruments tècnics i legislatius que facilitin realment la integració del paisatge en les polítiques públiques, ja siguin territorials o sectorials. El més trist, el més lamentable, és que la major part de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari que han aparegut al nostre entorn ho han fet en plena democràcia. Ens mancaven valors? Sí. Teníem algunes valoracions, però pocs valors, o no suficients.

      Convindria que no perdéssim el nord un altre cop. No ens ho podem permetre. Diria que –ara sí– hem pujat a l’últim tren, aquell que encara ens pot salvar de la mediocritat. Si no aprenem d’una vegada per totes a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica, sense destruir-lo, en definitiva, tard o d’hora ho lamentarem, però ja serà massa tard. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. I quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc –i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una de nova amb la mateixa vàlua– és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta. La distinció –ètica, al capdavall– entre evolució i destrucció d’un paisatge no és de matís, és de fons, i ja l’havien plantejada a principi del segle XX geògrafs de la talla d’Elisée Reclus o Carl СКАЧАТЬ