La bèstia humana. Emile Zola

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ el coll.

      A l'interior, el cupè no mostrava cap desordre. Les finestretes havien quedat tancades, tot semblava a lloc. Una olor horrorosa, però, s'escapava per la portella oberta; i allà, enmig d'un dels coixins, un bassal de sang negra s'havia coagulat, un bassal tan profund, tan ample, que un reguerot n'havia brollat com d'una deu, escampant-se sobre la catifa. Hi havia uns coàguls enganxats a la tapisseria. I res més, res més que aquella sang nauseabunda.

      En Dabadie es va enfurismar.

      —On són els homes que van fer la inspecció, ahir al vespre? Que me'ls portin!

      Eren justament allà, es van avançar, van balbucejar unes excuses: que potser podien adonar-se'n, de nit? I, tanmateix, van revisar-ho tot. La vigília, juraven no haver advertit res.

      Mentrestant, en Cauche, dret dins el vagó, prenia notes a llapis, per al seu informe. Va cridar Roubaud, amb qui tractava sovint, tots dos fumant uns cigarrets, al llarg de l'andana, en les hores de passeig.

      —Senyor Roubaud, pugi, que m'ajudarà.

      I, quan el sotscap va haver saltat per damunt la sang de la catifa, per no trepitjar dintre:

      —Miri sota l'altre coixí, a veure si no s'hi ha esmunyit res.

      Va alçar el coixí, va buscar, les mans prudents, la mirada simplement curiosa.

      —No hi ha res.

      Però una taca, sobre el drap encoixinat del respatller, va atreure la seva atenció; i la va ensenyar al comissari. No era l'empremta sangonosa d'un dit? No, van acabar per posar-se d'acord que era una esquitxada. El flux de gent s'havia acostat, per seguir aquest examen, flairant el crim, apilotant-se darrere el cap d'estació, a qui una repugnància d'home delicat havia retingut al marxapeu.

      De sobte, aquest va fer una reflexió.

      —Digui, Roubaud, vostè era al tren, oi? Va tornar amb l'exprés, ahir al vespre… Potser ens podria donar algunes informacions!

      —Guaita! És veritat —es va exclamar el comissari—. Que potser va advertir res?

      Durant tres o quatre segons, Roubaud va quedar mut. Estava ajupit en aquell moment, examinant la catifa. Però es va posar dret gairebé de seguida, responent amb la seva veu natural, una mica gruixuda.

      —Certament, certament, us diré… La meva dona era amb mi. Si el que sé ha de figurar a l'informe, m'agradaria que baixés, per contrastar els meus records amb els seus.

      Això va semblar molt raonable a en Cauche, i Pecqueux, que acabava d'arribar, es va oferir a anar a buscar la senyora Roubaud. Va partir a grans gambades, hi va haver un moment d'espera. Philomène, que havia vingut amb el fogoner, l'havia seguit amb la vista, irritada que s'encarregués d'aquesta comissió. Però, havent vist la senyora Lebleu, que s'afanyava, amb tota la velocitat de les seves pobres cames inflades, es va precipitar, la va ajudar; i les dues dones van alçar les mans al cel, van proferir exclamacions, apassionades per la descoberta d'un crim tan abominable. Tot i que no se'n sabés encara absolutament res, ja en circulaven versions, entorn d'elles, en l'esverament dels gestos i els rostres. Dominant la remor de les veus, Philomène mateixa, sense que ningú no li hagués dit res, afirmava amb la seva paraula d'honor que la senyora Roubaud havia vist l'assassí. I es va fer el silenci, quan Pecqueux va reaparèixer, acompanyat d'aquesta darrera.

      —Mireu-la! —va murmurar la senyora Lebleu—. Qui ho diria, que és la dona d'un sotscap, amb els seus aires de princesa! Aquest matí, a primera hora, ja estava així, pentinada i encotillada com si anés de visita.

      Séverine avançava a petits passos regulars. Hi havia un tros ben llarg d'andana a recórrer, sota els ulls que la miraven venir; i no flaquejava, sostenia simplement el mocador sobre les parpelles, dins el gran dolor que acabava d'experimentar en conèixer el nom de la víctima. Vestida amb un vestit de llana negra, molt elegant, semblava que portés dol pel seu protector. Els seus feixucs cabells foscos lluïen al sol, ja que no s'havia entretingut a cobrir-se el cap, malgrat el fred. Els seus ulls blaus tan dolços, plens d'angoixa i negats de llàgrimes, la feien molt entendridora.

      —Ben segur que té raó de plorar —va dir a mitja veu Philomène—. Els han ben fotut, ara que han mort el seu protector.

      Quan Séverine va ser allà, enmig de tota aquella gentada, davant la portella oberta del cupè, en Cauche i Roubaud en van baixar; i, tot seguit, aquest últim va començar a dir el que sabia.

      —Estimada, ahir al matí, oi?, així que vam arribar a París, vam anar a veure el senyor Grandmorin… Devia ser un quart de dotze, oi?

      Ell la va mirar fixament, ella va repetir amb un to dòcil:

      —Sí, un quart de dotze.

      Però els seus ulls s'havien aturat sobre el coixí negre de sang, va tenir un espasme, uns sanglots profunds li van brollar de la gola. I el cap d'estació, emocionat, amatent, va intervenir:

      —Senyora, si no pot suportar aquest espectacle… Entenem molt bé el seu dolor.

      —Oh! Simplement dues paraules —va interrompre el comissari—. De seguida farem portar de nou la senyora a casa seva.

      Roubaud es va afanyar a continuar:

      —Llavors, després d'haver enraonat de diferents coses, el senyor Grandmorin ens va anunciar que havia de sortir l'endemà, per anar cap a Doinville, a casa la seva germana… Encara el veig assegut al seu escriptori. Jo era aquí; la meva dona era allà… Oi, estimada, que ens va dir que sortiria l'endemà?

      —Sí, l'endemà.

      En Cauche, que continuava prenent amb el llapis notes ràpides, va alçar el cap.

      —Com, l'endemà? Però bé que va sortir al vespre!

      —Esperi! —va replicar el sotscap—. Quan va saber que tornàvem al vespre, va tenir per un instant la idea de prendre l'exprés amb nosaltres, si la meva dona volia seguir-lo fins a Doinville, on passaria alguns dies a casa de la seva germana, com ja havia fet abans. Però la meva dona, que tenia moltes coses a fer aquí, va refusar… Oi, que vas refusar?

      —Vaig refusar, sí.

      —I vet aquí, va ser molt amable… S'havia ocupat de mi, ens va acompanyar fins a la porta del despatx… Oi, estimada?

      —Sí, fins a la porta.

      —Al vespre, vam sortir… Abans d'instal·lar-nos en el nostre compartiment, vaig conversar amb en Vandorpe, el cap d'estació. I no vaig veure res. Jo estava molt molest, perquè em pensava que estàvem sols, i hi havia, en un racó, una senyora que jo no havia advertit; encara més quan dues altres persones, un matrimoni, van pujar al darrer moment… Fins a Rouen tampoc, res de particular, no vaig veure res… Per això, a Rouen, quan vam baixar a estirar les cames, quina no va ser la nostra sorpresa, en descobrir, a tres o quatre cotxes del nostre, en Grandmorin, dret a la portella d'un cupè! «Com és això, senyor president, ha partit? Ah, bé, no ens pensàvem viatjar amb vostè!» I ens va explicar que havia rebut un despatx telegràfic… Va sonar el xiulet, vam tornar a pujar ràpidament al nostre compartiment, on, entre parèntesis, no vam trobar-hi ningú, tots els nostres companys de viatge havien baixat a Rouen, cosa que no ens va saber gens de greu… I vet aquí! Això és tot, oi, estimada?

      —Sí, СКАЧАТЬ