Caminar per la vida vella. Lluís Quintana Trias

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ cavaller), si es trenca, no es trencarà per mi».

      A l’inici del cant II («Flordeneu») els moros envaeixen Catalunya i arriben a Elna. Gentil acompanya el seu oncle al castell de Cornellà, des d’on preparen el contraatac; però el jove cavaller, «lluitant de mort l’estimació i la pàtria» (II, 62) s’escapa de nit a la muntanya del Canigó per robar a les fades un talismà que li permeti recuperar la seva estimada. Aleshores una de les fades, Flordeneu, sedueix Gentil, no pas fent-se passar per humana sinó molt més sofisticadament, explicant-li que Griselda era de fet ella mateixa, Flordeneu que, momentàniament i per voluntat pròpia, havia perdut el seu caràcter sobrehumà.

      Gentil, ingrat Gentil, ja no em coneixes?

      jo só, jo só eixa flor de ta memòria; 160

      ton cor era lo gerd que jo cercava

      quant veres-me, allí baix, gerdera hermosa,

      amb ma falda vessanta de maduixes,

      de gessamins endormiscada a l’ombra.

      Astre del cel, tan sols per l’amor teva 165

      deixí l’atzur de l’estelada volta;

      fada, per tu me retallí les ales;

      per tu em lleví, regina, la corona,

      i de mes mans deixí esmunyir lo ceptre

      sols per posar-te a tu cadenes dolces, 170

      dolces cadenes per l’amor forjades,

      manilles d’argent fi, grillons de roses.

      En aquest cas, doncs, Gentil reconeix Griselda en Flordeneu no només per la màgia de la semblança física, sinó perquè aquesta li recorda les circumstàncies de la primera trobada: els «gerds i maduixes» de Griselda (I, 153) són evocats per Flordeneu, quan esmenta «la falda vessanta de maduixes» (II, 163). Però és la corona que li havia ofert Griselda (I, 143) la que lliga tot el record: són les «cadenes dolces», les «dulces exuuiae», que Verdaguer treballa magistralment desenvolupant en un seguit de versos el tema donat per l’oxímoron de Virgili. Verdaguer mostra el seu domini de l’exercici retòric de la glossa, presentant les peces-que-lliguen-suaument amb un seguit d’oposicions: «cadenes / manilles / grillons», d’una banda, i «dolces / d’argent fi / de roses», d’una altra. També, com en Virgili, són aquestes flors que denuncien el seu estat de submissió amorosa i la seva traïció a l’honor del cavaller («Quan, per sa culpa, el moro tot ho aterra» VII, 441)), les que li causaran la mort a mans de Guifré, quan aquest el trobi al cant VII («Desencantament»):

      Quan hi troba Gentil, tres dies feia

      que en ell pensava, de quimera foll;

      i sens l’espasa que ell cenyí-li el veia 435

      i com esclau amb un collar al coll.

      Veu aquí al que ahir deixà cobert de ferro,

      de pedreria i flors enjoiellat;

      veu fet joglar lo fill de Tallaferro,

      Samsó que alguna Dalila ha xollat. 440

      La referència al record és doncs molt subtil, perquè és una associació però moguda per una voluntat exterior: Gentil no recorda, com Dido o el protagonista del poema de Garcilaso, la seva estimada espontàniament quan veu Flordeneu: és Flordeneu qui ha de recordar-li que és «eixa flor de ta memòria». A més de reprendre el tema de Virgili, Verdaguer en recrea un altre que va tenir molt predicament entre els decadentistes de finals de segle: l’enfrontament entre el jurament feudal i l’amor, que ells veien com una metàfora de l’oposició entre els sentits i el deure, entre l’art i les consignes morals, etc. Walter Pater n’havia marcat el to, en els seus Estudis sobre la història del Renaixement de 1873, on reivindicava una narració medieval, Aucassin et Nicolette, que en part recorda la història de Gentil. Tot plegat allunya una mica Verdaguer de la imatge del mossèn excursionista aferrat al missal, però ens hi haurem d’anar acostumant.

      Anem ara a al poema «Spoils» (Despulles), de Robert Graves (la traducció és de J. M. Jaumà):

      When all is over and you march for home,

      The spoils of war are easily disposed of:

      Standards, weapons of combat, helmets, drums

      May decorate a staircase or a study,

      While lesser gleanings of the battlefield-

      Coins, watches, wedding-rings, gold teeth and such-

      Are sold anonymously for solid cash.

      The spoils of love present a different case,

      When all is over and you march for home:

      The lock of hair, these letters and the portrait

      May not be publicly displayed; nor sold;

      Nor burned; nor returned (the heart being obstinate)-

      Yet never dare entrust them to a safe

      For fear they burn a hole through two-foot steel.

      [Quan s’ha acabat i te’n vas cap a casa, / Te’n pots desfer, del botí de guerra: / Banderes, armes, cascos i timbals / Decoraran l’estudi o bé una escala, / I tantes romanalles del combat / –dents d’or, rellotges, monedes, anells– /es vendran, anònimes, a bon preu.

      El botí de l’amor és diferent / Quan s’ha acabat i te’n vas cap a casa: / Aquells cabells, les cartes i el retrat / No poden ser exhibits, ni venuts, / Ni cremats, ni tornats (el cor s’obstina)… / Però no els guardis a la caixa forta: / Podrien fondre amb foc dos pams d’acer.]

      El poeta anglès Robert Graves (1895-1985) es va fer famós amb un llibre, Goodbye to all that (1929) (Adéu a tot això), que és una autobiografia dels seus primers trenta anys, amb una especial referència a la seva participació a la Primera Guerra Mundial escrita amb un to desmitificador, antiheroic i ple de menyspreu pels valors militars que, encara als anys 20 i 30, eren considerats prou positius al seu país i arreu del món. La seva denúncia de les atrocitats de la guerra, contemporània d’altres escrits bastant coneguts, com Im Westen nichts Neues [Res de nou a l’oest (1929)], d’Erich Maria Remarque, també de 1929, va contribuir a l’antimilitarisme que ha marcat la segona meitat del segle XX, alimentat, és clar, per les atrocitats de la guerra que va venir després. Rastres d’aquestes guerres es poden veure en el primer quartet d’aquest poema que, en la primera edició (1954), s’anomenava precisament «The Spoils of War» (Les despulles de guerra), i també rastres de la desconfiança que mereixen en el seu autor les glòries militars, en forma de banderes i tambors. Aquestes glòries oculten la sordidesa del qui fa negoci amb els anells de casament i les dents d’or, els «lesser gleanings», que aquí es tradueixen per «romanalles», i que refereixen als «gleans», les restes que queden al camp després de la sega i que recullen els més miserables (el que en francès s’anomena precisament «glaner», i en català, «espigolar»). La imatge de la guerra com una collita que sega la vida dels homes no és nova, però la menció als qui passen després de la sega per treure’n, uns, monuments patriòtics СКАЧАТЬ