Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa d’origen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt d’estaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, s’hi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, l’organisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja s’emprava amb normalitat, especialment en l’àmbit de la Corona d’Aragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I l’acció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.

Van ser les generacions de les dècades centrals del segle XIV les que primer es van adherir a eixa nova solidaritat col·lectiva i inclusiva, que englobava el conjunt de pobladors cristians del regne independentment de les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià d’aquella centúria, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, alhora que desplegava nombrosos negocis de tota mena al llarg del regne, que es beneficiaven de la protecció legal i institucional que els Furs, les Corts i la Generalitat oferien en exclusiva als habitants del territori valencià. Sent ben conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passava, probablement, entre els que arribaven d’Aragó. Com en el cas del cavaller Aznar Pardo, qui era alcaid del castell d’Eslida –en una zona valenciana on predominava la població cristiana d’origen aragonés– i tenia la casa pairal en el senyoriu de La Casta, al nord del Regne d’Aragó. Però alhora, a més a més, també va exercir com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, va participar activament en les bandositats que es van produir al Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, va ser diputat de la Generalitat, es va casar amb la baronessa d’Albaida Carrossa de Vilaragut –d’orígens catalans– i es va integrar plenament en la vida cultural de l’època, com testimonia el fet que arribara a encarregar una versió valenciana de Los dotze treballs d’Hèrcules. No és estrany, doncs, que també ells, sense renunciar a les seues arrels aragoneses, acolliren de grat i amb certa naturalitat la nova consciència col·lectiva vinculada a la societat i el territori valencians que estava cristal·litzant aleshores.¹³

       Segles de consolidació

Les primeres formes de la identitat valenciana, lligades sobretot als que havien estat defensors dels Furs de València i als grups governants que gestionaven aquell nou subjecte polític connectat al territori valencià, van anar estenent-se gradualment al llarg de la baixa edat mitjana, compassades amb el mateix enfortiment institucional i jurídic del Regne de València. Així, un català instal·lat a la capital valenciana, el franciscà gironí Francesc Eiximenis, asseverava el 1383 que «ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat emperò no es nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià.» Poc després, a la mort de Joan I el 1396, van ser els mateixos valencians els que van forçar la multiplicació territorial de l’ofici de vicecanceller, «ço és, un de Regne d’Aragó, un de Regne de València e un del Principat de Cathalunya», i a començaments del segle XV van aconseguir que institucions fins llavors comunes i centrals, com la cancelleria, el mestre racional i l’Arxiu Reial tingueren també seu a la ciutat de València per tal de gestionar apartadament els afers del territori valencià. Així mateix, durant la segona meitat de la centúria, el dietarista Melcior Miralles consignaria l’allunyament identitari que s’havia produït ja respecte dels catalans, més encara davant els greus trasbalsos causats per la seua guerra contra Joan II: «València e tot lo Regne ne an gran trestícia e dolor, considerant los tants e tan gran mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya ¿E qui pot dir ne estimar les persones que per causa de la vostra libertat són mortes?»¹⁴

Això no treia que en contextos internacionals, almenys fins a principis del segle XVI, els valencians foren considerats de vegades aragonesos o de vegades catalans, en funció dels seus orígens poblacionals majoritaris. Així passava, per exemple, entre els comerciants instal·lats a Anvers en aquella època, ocasionalment referits en la documentació com a «mercatores aragonenses», o també amb l’arribada a la Santa Seu de Roderic de Borja, que va generar la coneguda expressió «O, Dio, la Chiesa Romana in mano dei catalani». Amb tot, els primers també eren freqüentment citats com a «mercatores valentinus», alhora que l’esmentat pontífex signava sempre com a «papa valentinus» i era considerat, així mateix, de «patria valentinus».¹⁵ Fet i fet, el record dels lligams amb els dos principals territoris de procedència de la majoria dels habitants del Regne de València es va anar esvaint al llarg d’aquella mateixa centúria, mentre que la identitat valenciana va continuar eixamplant-se. No debades, tot i ser una consciència inicialment forjada entorn de factors polítics i institucionals, també va acabar absorbint els aspectes culturals i, per exemple, des de mitjan segle XV la forma habitual de referir-se a l’idioma majoritari dels cristians del país era amb els termes de «valencià» i «llengua valenciana», com el mateix Joanot Martorell, de besavis catalans, formulava cap al 1460 en el pròleg de Tirant lo Blanch, escrit «en vulgar valenciana per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar.»¹⁶

Aquella nova identitat global fundada sobre uns ancestres catalans i aragonesos va ser, doncs, la que va continuar intensificant-se durant els segles moderns, mitjançant el que s’ha qualificat de «patriotisme foralista», una actitud i un sentiment en què «la pàtria tenia una existència real, palpable», basada en la comunitat d’habitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i, sobretot, l’estructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València, que aleshores, en el context de la nova monarquia hispànica dels Àustria governada des de la cort de Madrid, tractava de defensar-se contra les ingerències centralitzadores impulsades per les elits castellanes.¹⁷ Tal patriotisme podia ser, sens dubte, menys intens i eficaç que el desenvolupat a Catalunya o Aragó, especialment durant el segle XVII, en un moment de forta crisi per als governants valencians després de l’enorme sotragada econòmica causada per l’expulsió dels moriscos el 1609. En efecte, com afirmava uns anys després, el 1626, l’andalús Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, les elits valencianes eren més «muelles» que les catalanes i les aragoneses, però, en qualsevol cas, la consciència diferencial valenciana es va mantindre arrelada mentre ho van fer les institucions regnícoles. No debades, més enllà de la diversitat de factors que van motivar l’alçament valencià contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió, Dénia va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó a proclamar rei, l’agost de 1705, l’arxiduc Carles i, un any després, aquest mateix va haver de jurar respecte a l’ordenament foral valencià en un solemne acte realitzat a la catedral de València.¹⁸

       Un viatge d’anada i tornada

      Els segles XVIII i XIX van ser els de la gran desfeta de la identitat col·lectiva valenciana que s’havia covat durant centúries des de l’edat mitjana. No debades, el Decret СКАЧАТЬ