Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.⁷

D’una banda, els altres súbdits del rei, els catalans, també s’hi van veure atrets per les noves oportunitats; fet i fet, eren més, amb una estructura més urbana i mercantil i la via marítima els facilitava les coses. Consegüentment, en quasi tota la part del país habitada per cristians –llevat de la zona interior fronterera amb Aragó i Castella–van acabar sent majoria els pobladors d’origen català, en proporcions del 65%, 70% o 75% per un 35%, 30% o 25% d’aragonesos (a banda de certs reduïts percentatges de navarresos, castellans, occitans o altres grups ibèrics i europeus). La llengua quotidiana d’aquelles localitats, doncs, va esdevindre el català, parlat de manera majoritària i que va adquirir unes característiques occidentals com a fruit de la barreja de nouvinguts que s’expressaven en diverses variants del català oriental, el català occidental, l’aragonés i el castellanoaragonès.⁸ D’altra banda, de manera independent a aquella mescla demogràfica i cultural, entre 1238 i 1261 Jaume I va prendre dos decisions que van generar efectes polítics i identitaris cabdals: promulgar els Furs de València i governar el regne amb l’ajut, el consell i la legitimitat que li atorgaven unes Corts valencianes.

       La bandera foral

      El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven l’administració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi d’estratègia s’havia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar d’un text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis d’Aragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres d’un nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les d’origen aragonés que s’havien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.

      Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar d’una potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir d’aleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. L’objectiu: fer, precisament, que els Furs de València s’estengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els d’Aragó. Però els nobles i cavallers, d’origen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials –encara que no totes, puix que també n’hi havia algunes de fur aragonés– es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.

Així, des d’aquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de l’estament urbà –encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia– tractaven d’estendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa d’origen aragonés. El punt àlgid de l’enfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar l’any 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud d’Aragó i l’interior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors d’uns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.⁹

       La formació de la identitat valenciana

La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades –la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs– va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn d’un objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs d’Aragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot l’enfrontament. Així, l’aspiració d’aplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València n’havien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians.¹⁰ Això succeiria un poc més tard.

De fet, l’anàlisi de cadascun d’aquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i l’aragonés havien aparegut durant el segle XII i s’havien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes.¹¹ En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors d’uns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després d’una setantena d’anys d’enfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal d’atorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs d’Aragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a СКАЧАТЬ