Constel·lacions postmodernes. Enric Balaguer

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ oients, durant un estiu càlid i humit. A través de les ones es barregen les situacions que viu la Marta, la locutora, amb les que s’inventa per al seu programa. El llibre de Maria Jaén Amorrada al piló va exhaurir l’edició en un dia –el dia de Sant Jordi– i va batre tots els rècords de venda de tal manera que el mateix any va propiciar una versió cinematogràfica que va fer Antoni Verdaguer amb el títol de L’escot.

      A fi de comptes, en el camp de la sexualitat, la cultura de la nostra societat ha realitzat un canvi acrobàtic; ha passat del rebuig del gaudi sexual, de la castedat obligatòria fins al dia del casament per a les dones, de molts matrimonis concertats per motius econòmics, de la punició al gaudi solitari i del menyspreu a qualsevol forma d’homosexualitat a una situació de permissivitat absoluta. En qüestió de poc temps. Ara la sexualitat, com es pot seguir a través de bona part de la literatura, s’obria de bat a bat, i hom feia celebracions orgiàstiques, beneïa l’intercanvi de parelles, consumia pornografia . . .

       5.

      La conducta de l’individu, en la societat de consum, està contínuament acompanyada per l’oferta hedonista. Valors com l’esforç, la disciplina o la voluntat resten en un calaix. «L’esforç –escriu Lipovetsky a L’era del buit– no està de moda, tot el que suposava subjecció o disciplina austera s’ha desvalorat en benefici del culte al desig i de la seua realització immediata». El subjecte viu una expansió de l’ego, i si una extremitat és representada pel neguit de l’autorecerca, l’altra és la del plaer que li proporciona el cos, especialment el sexe. Hi ha una cultura del temps lliure, del divertiment, dels viatges, de l’espectacle . . . Un espectacle que és continu i en tots els àmbits de la vida. I en tots els llocs i en els no-llocs, com defineix Marc Augé algunes zones modernes: aeroports, grans superfícies comercials, etc., hom constata l’extensió dels parcs temàtics així com la transformació de molts espais –hotels, cases de turisme rural . . . – en una mena d’espais escènics. La gamma de viatges s’ha incrementat i s’ha diversificat i es pot anar de safari a l’Àfrica, a visitar pobles en països on hi ha una dictadura fèrria, i també es pot fer turisme sostenible i voluntariat social a través d’opcions alternatives de viatge. Hi ha l’oferta de balnearis o d’hotels amb spa, de ciutats festives amb platja i discoteca, la de barris amb oferta gastronòmica, rutes de vi, cerimònies amb altres productes de menjar. El nostre entorn és una mena d’escenari-oferta de diversió variada, en tots els camps. La idea que es desprén sovint dels missatges més reiterats és la d’una promesa de vacances perpètues.

      D’un temps ençà, tot ha de ser divertit, un decorat atractiu ha d’acompanyar-nos a tot arreu. Allò que parle seriosament i que tinga un temps determinat d’emissió té el perill d’esdevenir «avorrit». Aquest és el pitjor adjectiu que qualsevol cosa pot tenir, des d’una pràctica laboral, un sermó, un llibre o una classe. L’alegria festiva, encara que siga de plàstic, no és només la dels dies en què el calendari destaca en roig, sinó la del conjunt de dies de la setmana, i encara, en cada una de les seues hores.

      Però aquest reflex de la vida abocada al gaudi sensual, a la satisfacció immediata dels impulsos, sobretot sexuals, ve acompanyat d’un to de comèdia. És ací on podem situar una literatura que vol desprendre’s del llast transcendent de les dècades anteriors i manifestar-se amb l’alegria i la lleugeresa de l’humor. Sergi Pàmies, Gabriel Galmés, Toni Cucarella, Ferran Torrent, Maria Jaén –a banda de Quim Monzó– són alguns dels escriptors que fan contribucions a la comèdia, on el desig transita en tota la gamma de situacions possibles i on la lubricitat és minuciosament recreada.

      Tot sembla que ha de ser humorístic i entretingut; d’un orador destaquen les virtuts de si és divertit o no, però també d’un polític, d’un rector, d’un mestre (les classes han de ser divertides, la literatura ha de ser divertida, l’economia ha de ser divertida i així successivament).

      «Una vida s’encén a cada sacrifici», escrivia Màrius Torres en el poema «La mort, en un matí d’abril». I vet ací que allò que destil·la la societat sembla que s’encamine cap a un tipus de paradís sense cap esforç. Tot és possible, però, a més, «tot t’ho mereixes» –diu la publicitat desculpabilitzadora en una de les seues consignes volàtils i subtils. L’adhesió al consum i l’autocomplaença porta adherit el neguit. Paradoxalment, la facilitat material amb què vivim –hem viscut– les societats opulentes d’Occident augmenta les dificultats de viure, perquè qualsevol satisfacció de realització personal esdevé una meta difícil. Potser vivim i gaudim sense una sensació de culpabilitat, però sí amb insatisfacció. Com deia Zygmunt Bauman a L’art de la vida, «els nous narcisistes no viuen obsedits per la culpa sinó per l’ansietat».

      També Lipovetsky, amb el pas dels anys, ha portat moltes vegades Narcís a la consulta i de la revisió clínica d’aquest individu ha destacat alguns canvis importants. Ho fa al llibre-entrevista de Bertrand Richard, La societat de la decepció (2006), on arriba a formular que vivim una felicitat paradoxal, en què la societat del benestar conviu amb la dificultat de viure. L’exercici d’enfrontar-se a les eleccions, a la renúncia i les pors condueix l’individu a un estat permanent de neguit. Des d’una perspectiva espiritual, el llegat més comunament universal apunta que la felicitat només es pot obtenir procurant-la als altres.

      Al capdavall, allò a què ens empeny aquest moment històric és a crear constantment la nostra pròpia resposta a les coses, la nostra forma de fer i de sentir. Aquest simple fet ens porta un grau més alt de tensió, de repte i, en conseqüència, de sacrifici i de frustració. I si ara és quan més possibilitats tenim de fer el que vulguem en la nostra vida i de la nostra vida, com és que experimentem aquesta enorme insatisfacció?

       6.

      Els Narcisos i els Dionisos han accentuat un tipus d’egolatria patològica, després de la pèrdua de la rigidesa disciplinària dels sistemes ideològics i religiosos, i han mostrat la seua insubordinació a credos, sectes, partits, fins i tot a filosofies. Ben mirat, són uns individus que, de vegades, a contracorrent, han hagut de descreure’s missatges i assumir una mena de buit que han tractat d’omplir mitjançant el culte al cos. Després de lliurar-se dels seus credos, de les forces exteriors (siguen en forma religiosa, ideològica, etc.) han sucumbit a les seues aigües interiors (emocions, construcció vital . . . ). En certa manera, tot fa pensar que la llibertat, paradoxalment, esdevé causa d’esclavatge. En tot cas, però, tot açò no és conseqüència de cap malefici de forces obscures, sinó la resposta del pobre individu que ha d’encarar-se a la vida que li ha tocat viure.

      Perquè l’individu de la nostra societat ha de saber si té sentit treballar llargues jornades, mostrar submissió al director, competir amb els seus companys, destruir l’entorn, contribuir a l’explotació infantil als països del tercer món i viure una tensió constant només per obtenir unes poques setmanes de vacances a l’any. No és aquest el gran buit de què parlen alguns analistes, i entre ells Lipovetsky? I, al capdavall, més prompte o més tard, aquest individu ha de descobrir que la trista essència del carpe diem –entés simplement com una submissió als plaers– és ben amarga, per allò que en llatí en deien fugit irreparabile tempus i que en versos de Vicent Andrés Estellés potser sona més real:

      Com la merda que s’esmuny en tirar de la cadena,

      així són de fugissers els plaers

      que la vida ens depara, els amors i tot això.

      (Horacianes, XVII)

      Sense dubte, l’entorn de perpetu divertimento es conjumina contra l’esperit de realització personal, de satisfacció profunda de l’individu que no pot satisfer-se amb els plaers sensuals. Els plaers són intrínsecament i per definició efímers; són exercicis de СКАЧАТЬ