Constel·lacions postmodernes. Enric Balaguer

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ que l’alimentació ha esdevingut gastronomia, la sexualitat erotisme, el descans oci . . . Aquest consumisme és ben a prop de les addiccions. El subjecte que ha substituït les necessitats pregones per productes, pot veure’s induït a una mena d’addicció que és la paga i senyal del subjecte –o així ho sembla– a l’esforç i al neguit, al desassossec i a la buidor vitals.

      Les addiccions caracteritzen el protagonista de la novel·la La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, apareguda el 1989. Inicialment, els personatges duien noms de begudes alcohòliques (Bacardi, Marie Brizard . . . ), però després l’autor els va canviar per noms compostos i pomposos com els de les fotonovel·les. De l’alcohol va passar a la cocaïna. El crític Julià Guillamon comenta:

      La novel·la és plena de referències més o menys velades a aquesta substància, tot i que cap dels personatges en pren: el ritme accelerat, la sensació que el món és al teu abast, l’autosuficiència sense fatiga, les percepcions hiperlúcides, la nitidesa exacta amb què Ramon Maria enumera els objectes a la cambra de Maria-Eugènia i al consultori del doctor Riera-Zawacki, o com descriu els carrers de la ciutat des del taxi, absort i privat del sentit de l’oïda.

      L’obra descriu el gest hiperbòlic d’un estat perpetu d’erecció en consonància amb una situació social on el desig és dut al paroxisme. Aquesta invocació, a la dècada dels vuitanta, va ser constant.

       4.

      Narcís passa per viure plenament l’hedonisme, els plaers sense culpabilitat. Com hem dit, ha pres ara el rol de Dionís. L’obsessió pel cos i pel sexe és un dels traços més destacats de la societat de les últimes dècades i l’actual. I el cos, sobretot, es lliura als plaers, l’obertura a l’oci en tots els àmbits i moments vitals. Sembla que, d’alguna manera, aquest impuls ha afavorit el boom de la frivolitat.

      El ben cert és que en acabar-se la dècada dels setanta, a l’Estat espanyol i a Europa, un certa eufòria surava en l’ambient: se’n parlava molt, de «la societat de l’opulència», del «benestar social» o de «la societat del lleure». Tot just coincident en el període de governs de Ronald Reagan (de 1981 a 1989) als EUA i Margaret Thatcher (de 1979 a 1990) al Regne Unit. Ho podem constatar en molts articles de la premsa de l’època i en no pocs llibres, en moltes cançons i en el cinema. Una cançó del primer LP del grup Mecano, l’any 1981, es deia significativament «Hoy no me puedo levantar» i era la crònica d’un cap de setmana dionisíac, l’excés del qual deixava un aixafament invencible. Aquesta atmosfera era producte d’allò que es va anomenar «la movida madrileña» i que va tenir molt de programa de plaer, amb una ebrietat esbojarrada i una sexualitat frenètica. També les pel·lícules de Pedro Almodóvar formen part de l’aire del temps, allò que en alemany anomenen zeitgeist.

      De l’any 1983 és un conegut assaig de l’escriptor i sociòleg català, Lluís Racionero, que duia per títol Del paro al ocio, tot un exponent del desig d’aquells dies. Segons la tesi del llibre, la societat del temps lliure era ja una realitat pròxima. No seria exactament viure sense treballar sinó, amb l’ajut de les màquines, reduir-ne les hores –potser tres o quatre– i deixar temps a l’oci. L’economia productiva requeria un nombre cada vegada més reduït de treballadors en tots els camps: l’agricultura, la indústria i els serveis. Així que calia preparar l’oci: no es tractava de no fer res, ans al contrari, d’esmerçar el temps en activitats de pensament, de lectures, desenvolupament d’inquietuds artístiques, cultiu del cos.

      Si algun element de l’anàlisi de Racionero va resultar ser una profecia complida, és el que fa referència al cos. Ja que ben mirat en les últimes dècades tot hi conflueix perquè el cos reba una atenció descomunal amb l’esport, els liftings, el culturisme, els centres d’estètica, el gimnàs . . . El cos s’ha de lluir a la discoteca, al treball, al carrer, a la platja . . . També el cos sofreix malalties com l’anorèxia, una patologia d’aquest moment històric. Els tatuatges són, així mateix, símptomes d’una atenció somàtica desconeguda en altres fases de la societat. Una voluntat d’atenció al cos –un somatisme puixant– brolla per damunt de l’adhesió a causes col·lectives. La importància de l’esport és tota una prova d’aquesta preeminència del cos.

      Dos anys després, Lluís Racionero publicava La Mediterrània i els bàrbars del nord, on l’autor feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures mediterrànies:

      La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina, sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens d’Afrodita [ . . . ] La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada.

      Però aquesta cultura dels pobles mediterranis s’oposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord d’Europa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió d’esperit, una manera d’entendre la vida i, sobretot, de viure-la. La civilització mediterrània és per a l’autor el conjunt de valors exportables, el llegat que, en aquest moment, el nostre entorn podia oferir al món. Un llegat alternatiu, doncs, a la vida laboral estressant de la societat productiva i en paral·lel amb l’hedonisme regnant.

      Mirada amb distància, la dècada dels vuitanta destil·la una certa embriaguesa que s’estén per tot arreu. L’impuls ideològic, la militància política i cultural –i encara la flama contracultural– havia donat pas a la pulsió, a una atmosfera fofa d’hedonisme –de promesa d’hedonisme– perquè l’hedonisme és sempre una promesa. La literatura catalana de l’època –certa literatura, és clar!– és un bon aparador d’aquesta disposició al gaudi. Quim Monzó en el primer relat de L’illa de Maians (1985), «Barcelona», presenta una parella que tot just en un moment de contacte sexual:

      No m’escoltes –va repetir ella–. Tota l’estona que parles de tu . . . Tan sols t’interesses per tu mateix. No et preocupa gens ni mica el que dic. No et preocupa el que em passa pel cap, ni com sóc, ni què faig . . .

      El personatge que havia encetat una maniobra d’aproximació sexual, resta perplex i comença a sentir-se culpable. «Es va sentir mesquí –escriu el narrador–, l’ésser més menyspreable del món, i va reconèixer que, certament, en els últims temps tant se li’n donava la gent». Però la introspecció segueix el seu curs amb una destacada exacerbació de culpa: «Voldria saber què, o quin seguit de coses han fet de mi un egoista. No te’n riguis. M’agradaria tornar a interessar-me per la gent» –diu el personatge a la fi del relat.

      Més incisiu és el conte «La qualitat i la quantitat», del mateix recull, si ho mirem des de la perspectiva de l’hedonisme. El jove Morell viu una història de reptes sexuals amb una veïna després d’observar-la per la finestra i descobrir-la mantenint relacions sexuals. Morell es compra un telescopi per a seguir millor l’aventura voyeur i descobreix que ella fa el mateix. D’aquesta manera, Morell i la veïna van augmentant la intensitat dels seus encontres sexuals disposats a sorprendre’s, com en un joc d’apostes.

      Però les històries de Monzó no foren cap excepció. Cap a final dels anys 80 es van posar de moda els programes de ràdio de contingut eròtic, en què una locutora o un locutor es dedicaven a fer les delícies dels radiooients mitjançant la lectura de contes, relats o qualsevol altra cosa que se’ls passés pel cap, però amb un alt contingut libidinós i festiu. Seguint l’estela d’aquests programes, van aparèixer al mercat diverses novel·les СКАЧАТЬ