Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.). Antonio Briz Gómez
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.) - Antonio Briz Gómez страница 5
Название: Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)
Автор: Antonio Briz Gómez
Издательство: Bookwire
Жанр: Документальная литература
Серия: Biblioteca Lingüística Catalana
isbn: 9788437093666
isbn:
L'article, herència actual del demostratiu llatí, manté, no obstant això, certs valors pronominals en determinades construccions (Art. + Adj. en construcciones anafòriques o catafòriques, Art. + de + N i Art. + Or. de relatiu), per la qual cosa en el mateix paradigma de l'article és possible de diferenciar-ne ja una forma "tònica" amb funció pronominal-substantiva (article-demostratiu) i una altra d'àtona amb valor adjectiva (article pròpiament dit)6.
Els corrents lingüístics actuals (estructuralisme i generativisme) tendeixen a estudiar l'article dins un sistema o classe més àmplia (determinants, actualitzadors, definidors, etc.) sense negar-li, per això, les seues pròpies característiques diferenciadores. E. Coseriu (1978a) considera que l'article és una forma d'expressar actualització ("és l'actualitzador per excel.lència") i, per tant, es troba inclòs dins el sistema dels actualitzadors, tot i que això no significa que no puga complir una altra funció lingüística més àmplia: la determinació. R. Lapesa (1975) estudia també l'article dins el sistema dels actualitzadors i, aplicant al castellà doctrines de Ch. Bally (1965: § 56-78) i G. Guillaume (1919), proposa el quadre del full següent7
Podem afirmar, doncs, que l'article, amb les seues característiques diferenciadores (en oposició i contrast, i en distribució complementària amb d'altres signes), entra a formar part d'un sistema més ampli, el sistema dels actualitzadors, determinants o determinadors.
(3) Badia (1962) inclou l'article entre les que anomena categories accidentals junt a l'adjectiu i l'adverbi: el articulo, considerado por muchos como mero accidente del nombre, determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso, y es, por ello, categoria variable (83.2; vegeu també § 83.3). De la mateixa manera, Sanchis Guarner (1950) considera que l'article "més que una paraula és un accident gramatical..." (§ 163). F. de B. Moll (1968), inclou l'article entre les categories gramaticals i el defineix com "un mot... que s'anteposa al substantiu i a l'adjectiu com a mer acompanyant i en certa manera com a determinant" (§ 107).
(4) La pausa potencial no és l'espai en blanc que s'observa en l'escriptura entre les paraules, tot i que en la majoria dels casos hi coincideix. Fet i fet, un analfabet reconeix igualment les paraules.
(5) La discussió sobre l'autonomia categorial de l'article no sembla plantejar-se als estudis relatius al catalá. Tot i això, Badia (1962),enestudiar-ne l'origen, ens diu que "l'article, morfològicament, no és més que un demostratiu simple relaxat; però, a més, des del punt de vista del significat, també és un demostratiu atenuat, que ha perdut la possibilitat de concretar la situació espacial de l'objecte que determina. Això ens explica que qualsevol demostratiu llatí hagi pogut originar l'article romànic" (§ 135). També Marvà (1932) parla de "pronoms que han perdut llur força pronominal" (§ 132). En relació amb el castellà, vegeu les gramàtiques de Bello (1874), Lenz (1935), Fernández Ramírez (1951), Gili Gaya (1976) i els tractaments enfrontats d'Alarcos (1973) i Lázaro (1975).
(6) L'article indeterminat no posseeix aquest doble funcionament com a tal article. Això no és, tanmateix, una objecció, ja que, mentre l'origen de l'article determinat és degut a una simple pèrdua de funcions, cosa que vol dir que continua mantenint llaços amb el demostratiu, l'indeterminat, sorgit per una transformació innovadora, trenca totalment amb aquells que van ésser els seus valors originaris o intermedis (numeral o indefinit).
(7) Vegeu-ne també els treballs de Copceag (1965, 1966), Balderrama (1976-77) i Contreras (1968).
3. PARADIGMA
En català hi ha dos tipus d'articles: el definit o determinat, que inclou en singular les formes el (masculí i neutre), la (femení) i plural els (masculí) i les (femení); i l'article indefinit o indeterminat un, uns, una, unes.
Un és forma d'article en català actual, encara que no per això neguem certes interferències amb numerals i indefinits, no gens estranyes d'altra banda, atés el seu origen numeral i la seua etapa intermèdia com a indefinit. Però aquestes interferències, que de vegades poden posar en dubte l'existència de la categoria d'article, són secundàries i similars a les que es produeixen entre l'article definit, el pronom personal de tercera persona i el demostratiu, o els "actualitzadors" en general. Els contextos situacionals determinen, però, l'existència de tres "classes" de mots.
Es pot commutar un (article) per la forma numeral en expressions com ara
(19) un home va entrar per la porta,
en què com a numeral tenim un/dos...., cosa que ens podria fer pensar que totes dues aparicions d'un pertanyen a la mateixa classe funcional; tanmateix, aquesta commutació no és possible en unes altres situacions, com ara
(20a) un home és ric quan té llibertat,
(20b) *dos homes són rics quan tenen llibertat,
(21a) hi havia en aquell país un rei moltestimat,
(21b) *hi havia en aquell país dos reis molt estimats,
(22a) és una docència deficient,
(22b) *són dues docències deficients,
(23a) té un voler dolent,
(23b) *té dos volers dolents.
L'ús genèric en (20), la indeterminació (indiferent a la quantitat) en (21), els substantius no comptables (semànticament) de (22) i (23), són contextos on no és possible la utilització d'una forma numeral i, en conseqüència, tampoc no confondre-la amb la d'article.
En resum, un, article, ha perdut el valor de determinació numèrica (definida) en diferenciar-se del seu origen numeral.
Un i el són elements de concatenació textual. El primer n'obre la informació i el segon la recull (vegeu § 7.2.2.). Compareu
(24) un viatger va baixar a l'estació i, després de dues hores, el viatger va recollir les maletes,
amb
(25) *algun viatger..., el viatger...
La agramaticalitat de (25) mostra que un i algun presenten valors diferents.
Un implica, en termes tradicionals, la indeterminació i la indiferència a la quantitat. Potser la "indeterminació i el sentit indefinit" són comuns a СКАЧАТЬ