Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.). Antonio Briz Gómez

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ les pauses potencials, anterior (més estable i fixa) i posterior (menys estable), reconegudes en part per les pauses d'unes altres paraules⁴. D'altra banda, el parlant diferencia entre les paraules i els morfemes.

      A parer nostre, l'article és formalment una paraula, segons es dedueix d'aquest darrer criteri, tot i que funcion alment i sistemàtica posseeix més valors morfosintàctics que lèxics; és un morfema, però un morfema especial, ja que, d'una banda, el seu valor és intralingüístic i textual i, de l'altra, té com a constituents els morfemes de gènere i nombre (comp. Togeby 1949).

Juntament amb les consideracions morfemàtiques o lèxiques de l'article i les actituds conciliadores que el defineixen com a paraula-forma, n'hi ha unes altres que li neguen el caràcter de classe autònoma de paraules i l'inclouen en el paradigma formal dels pronoms demostratius o personals⁵. No obstant això, hi ha raons sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques, com veurem tot seguit, que els en separen.

      Des d'un punt de vista sintàctic, els demostratius s'exclouen entre si com a adjunts del substantiu. Contràriament, els demostratius no exclouen l'article. Compareu

      (2) * aquest cotxe aquest,

      (3) el cotxe aquest,

      La llibertat posicional del demostratiu contrasta amb la posició fixa de l'article. El demostratiu es pot anteposar o posposar al substantiu:

      (4) aquell llibre,

      (5) el llibre aquell,

      l'article sempre precedeix el substantiu que acompanya:

      (6) el llibre,

      (7) *llibre el.

      Hi ha raons d'ordre semàntic que fan inadequada la integració de l'article en el paradigma dels demostratius. Així, per exemple, el valor "localitzador" d'aquests no apareix en l'ús normal de l'article. És cert que tots dos concorren en l'ús anafòric i en l'anomenat "ús situacional visible" (Hawkins 1978), però l'article actua com a forma d'instrucció per a l'oient i localitza el referent en el context situacional, siga aquest visible o no:

      (8) compte amb aquestgos (visible),

      (9) compte amb el gos (visible o no).

      Cal tenir molt en compte també que quan les entitats a què es fa esment són familiars, emprem l'article definit (no deïxi), i que la utilització del demostratiu suposa un canvi de significat (deïxi): el President, l'Església, el sol / aquest President, aquesta Església, aquest sol.

      Els demostratius tampoc no poden escaure's en el primer esment d'un objecte: aquest color vermell, aquest número set, i sí l'article: el color vermell, el número set.

      Els referents de sintagmes compostos d'article definit més substantiu singular comptable són "únics" per a parlant i oient (en una situació donada); els referents del demostratiu, encara que no són ambigus, són neutrals a la "unicitat"; poden ésser únics, però no necessàriament:

      (10a) dóna'm el rei de copes (no un rei de copes),

      (10b) dóna'm aqueix rei de copes (no aquest rei de copes),

      (10c) dóna'm aquest rei de copes (no aqueix rei de copes).

      Altres exemples:

      (11a) dóna-li la carta (no una carta),

      (11b) dóna-li aqueixa carta (no aquesta carta),

      (11c) dóna-li aquesta carta (no aqueixa carta),

      (12a) l'església no és a prop (no una església),

      (12b) aqueixa església no és a prop (no aquesta església),

      (12c) aquesta església no és a prop (no aqueixa església).

      Podem dir, no obstant, que la unicitat de l'article és relativa i que demana una situació i un context, i, per descomptat un parlant i un oient donats; al cap i a la fi, però, és unicitat, davant la neutralitat dels demostratius.

      De vegades, el demostratiu perd el seu valor deíctic en exemples com ara:

      (13) he entrat en aquella llibreria que es troba al final del carrer,

      i s'assembla més a l'ús de l'article.

      (14) he entrat a la llibreria que es troba al final del carrer;

      hi ha, però, una clara diferència entre en aquella llibreria de (13) i a la llibreria de (14), ja que l'ús del demostratiu implica el parlant i l'oient mentre que l'article comporta una pressuposició que només implica el parlant.

      Si incloem un entre les formes d'article, encara hi ha menys possibilitats d'integrar el en el paradigma dels demostratius, perquè, si bé amb l'article definit i demostratiu es pressuposa que l'oient (pragmàticament) té un control o coneixement dels objectes referits, no s'esdevé així amb l'indefinit. Per exemple en:

      (15) Joan es va comprar un cotxe,

      (16) Joan es va comprar el cotxe,

      (17) Joan es va comprar aquest cotxe,

      (15) és ambigua i no ho són (16) i (17).

      Podem dir, finalment, que l'article és una constant "qualitat" del nom, el pronom demostratiu n'és només facultatiu. Els articles influeixen sobre el nom directament en la seua essència; el demostratiu no, perquè la seua funció primària és d'assenyalar, indicar des de l'exterior sense afectar substancialment el nom (comp. Krámsky 1972: 32-33).

      Considerem, en suma, que l'article forma un paradigma independent per raó de les seues característiques distintives d'ordre sintàctico-semàntic i pragmàtic, encara que dependent d'un sistema general de signes, diguem-ne, determinants o actualitzadors, en tant que en participa de les característiques bàsiques: "la determinació o actualització del substantiu”.

      L'article tampoc no és un pronom personal. En primer lloc, el pronom personal presenta una declinació que no posseeix l'article. Davant substantius o equivalents, l'article és signe dependent i en el significant manca d'accent. Els contextos en què actuen són diferents: l'article funciona com a element del sintagma nominal, mentre que el pronom personal funciona com a element del sintagma verbal.

      Hi ha també diferències suprasegmentals des del punt de vista sintagmàtic que desacrediten la consideració pronominal de l'article. Si comparem

      (18a) es la casa,

      (18b) fes-la,

      veiem que a (18a) la pausa sintàctica apareix davant la (article), mentre que a (18b) la pausa es produeix darrere la (pronom).

      Un pronom personal de tercera persona és commutable (o reduplicable) per les formes tòniques precedides de preposició; l'article no.

      Tot СКАЧАТЬ