El llibre blau de Nebo. Manon Steffan Ros

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ

      Els nens eren al pati, jugant, i em vaig quedar una estona mirant en Siôn. Jugava a fer l’avió i dos dels seus amics feien el mateix. Els braços estesos, com un crucifix.

      Vam tornar a casa.

      La llum no va tornar. Durant els primers dies ho vaig estar esperant, però llavors, no sé exactament com, en algun moment vaig saber que no tornaria. En Siôn em preguntava quan tornaria a l’escola i jo li contestava que no ho sabia.

      Crec que m’he endurit.

      De vegades penso en la persona que era abans. Aquella Rowenna bonica que s’arreglava i mirava sempre de somriure i de fer-ho tot tan bé com podia. El maquillatge, l’allisador i l’esmalt d’ungles. Com que havia fet règim des dels dotze anys, era prima i estava musculada, i ara sempre anava cansada i estava enfadada i preocupada. Ara començo a tenir cabells blancs i ja fa vuit anys que no em maquillo, tot i que només en tinc trenta-sis.

       Siôn

      Avui ha sigut un mal dia.

      La mama va posar una petita trampa a l’entrada del jardí del senyor i la senyora Thorpe i he sortit a primera hora per veure si havíem atrapat alguna cosa. Fa un dia ennuvolat, però hi ha llum, i el cel sembla una manta bruta. És com si el món s’estigués ofegant, l’aire és xafogós i calent, com si s’hagués de posar a ploure. A les verdures els cal la pluja, però a mi em cal més el sol.

      He anat ràpidament cap al jardí del senyor i la senyora Thorpe esperant trobar-me la trampa buida com sempre. No és el millor lloc per atrapar animals —la trampa grossa que posem al final del carrer és molt millor—, però avui hi havia alguna cosa, a la trampa petita.

      Quan m’hi acostava, he vist que era una llebre, perquè tenia el pelatge marró i gris, no com els conills. I era grossa com un gat. Ha sentit el soroll dels meus passos, perquè ha començat a saltar i cargolar-se com una boja, li havia quedat atrapada la pota del darrere.

      No m’agrada matar animals.

      La mama diu que a ella tampoc li agrada, però que ho hem de fer perquè necessitem la carn. Ara, a ella li és igual, se li veu a la cara quan ho fa. No mostra cap emoció, té una cara glacial, freda com una llosa de pissarra. Com si a dins no hi tingués res que l’escalfés.

      No m’agrada com el ganivet es fica endins. La sensació. El soroll tampoc, tot i que no estic segur si el que sento és real o si m’ho imagino. No sé si sento realment el soroll del ganivet entrant en la carn per sobre dels crits del petit animal. No sempre criden, però quan criden és molt pitjor.

      Sempre em miren, mentre es moren.

      Així doncs, m’he acostat a aquell animal. Portava el ganivet a la mà, que tot i que era lleuger semblava que fos molt feixuc. I és aleshores quan ho he vist.

      La criatura no estava gens bé.

      Era una llebre, però feia angúnia. Darrere el cap, entre aquelles orelles llargues, tenia un bony. Un gran bony amb boca i dents i dues orelles petitones, com dos monyons. I dos ulls buits, morts, com si algú li hagués robat els globus oculars.

      He vomitat allà mateix.

      Feia fàstic, aquella llebre amb dues cares, com una criatura i mitja en un sol cos. I tot el que una llebre té de bonic era horrible en aquella segona cara aixafada, morta darrere el cap.

      La llebre plorava.

      No sé per què se m’ha acudit fer el que he fet. No podia matar-la, no podia ni pensar a menjar-me una cosa així de repugnant. La podria haver deixat anar. Però això tampoc ho podia fer, tot i que no sé per què.

      He anat cap al cobert del senyor i de la senyora Thorpe, que fa olor de pintura i de fusta. Està igual com el van deixar fa molts anys, només que n’he agafat en préstec unes quantes eines i la vella falç que hi tenien. És la mama que em fa dir «en préstec», jo sé perfectament que no les hauré de tornar.

      Allà dins hi havia un llençol blanc i vell tacat de pintura. L’he agafat i me n’he anat cap a la trampa i m’he agenollat a prop de la llebre. Ha obert la boca com si estigués cridant, però no n’ha sortit cap soroll.

      He tirat el llençol damunt la llebre, sense cobrir-li el cap ni la pota del darrere. No es bellugava. I he fet servir un tros de fusta per obrir la trampa i alliberar-li la pota.

      No s’ha escapat. L’he embolicat amb el llençol, me l’he carregat a coll i l’he portat cap al cobert. Tot i que tremolava no em feia sensació que fos diferent de cap altra llebre. Portant-la a sobre no hauria dit que tenia dues cares.

      Després de deixar-la al cobert, he sortit i he recollit coses bones i suaus, com ara herba i fulles per fer-li un petit jaç perquè pogués estar-s’hi, si volia. S’ha amagat darrere d’un dels armaris. He esperat una estona per veure si treia el cap però no ha vingut, així que he sortit i he tancat la porta darrere meu.

      —Has aconseguit alguna cosa? —m’ha preguntat la mama quan he entrat a casa. Havia estat recollint ortigues per dinar i encara portava els guants posats.

      —Una llebre. No estava gens bé —he contestat. La mama s’ha quedat mirant-me en silenci—. Tenia dues cares.

      —Què vols dir?

      —Darrere el cap hi tenia una altra cara. Una cara morta.

      La mama ha abaixat el cap i ha sospirat lentament.

      —Estava ferida?

      —No gaire. L’he deixada anar.

      La mama ha fet que sí amb el cap. No sé per què no li he dit la veritat sobre la llebre del cobert. No sé si ho hauria entès. Després ha dit:

      —Wylfa de merda.

      Va dir el mateix quan va veure aquella petita guineu sense les potes del darrere i aquell esquirol que li faltava mig cap. No sé què vol dir, aquesta paraula, perquè no l’he vist en cap llibre, i no sembla que sigui mai un bon moment per preguntar-l’hi.

       Siôn

      Fa molt que no escrivia perquè no tenia res a dir, però ara tinc alguna cosa per explicar.

      Ja havia llegit aquest llibre, es diu Biologia per a alumnes de Secundària i té la imatge d’un esquelet a la coberta. De vegades pot ser que llegeixis alguna cosa sense entendre-la, o que et pensis que l’entens, però quan et fas gran descobreixes que és completament diferent de com et pensaves. I és el que m’ha passat avui.

      Hem passat el matí reparant les trampes del camp, i llavors la mama ha dit que volia fer la migdiada amb la Dwynwen i que jo hauria de llegir o escriure. Així que he obert el llibre per la unitat 5, a la pàgina 62: la reproducció.

      Ja l’havia llegit abans i havia entès pràcticament la meitat de les paraules. L’esperma que viatja cap a l’òvul i el zigot que s’implanta a l’endometri, i llavors allà és on creix la criatura fins que surt. Però no havia lligat caps, perquè sabia que només tenen esperma els homes i sabia que cal l’esperma per fer una criatura, però no havia pensat que amb la Dwynwen també СКАЧАТЬ