El llibre blau de Nebo. Manon Steffan Ros

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ mama torna a sospirar.

      —D’acord, Sionyn. Voldria un Bounty.

      —Però què és això?

      —Les barretes Bounty. De xocolata.

      De la xocolata me’n recordo, esclar, però d’aquesta marca no. Recordo els Dairy Milk, els Penguin, els Milkybar i els Rocky.

      —Per dins estaven farcides de coco, eren molt enganxoses, amb sucre. Sempre me’n menjava primer la xocolata i després la part de dins. N’hi havia de xocolata amb llet amb un embolcall blau i de xocolata negra amb un embolcall vermell fosc.

      —El coco de dins era com les avellanes?

      —No, no. El coco és dolç i és com si fossin trossets petitets enganxats tots junts.

      Ara em penedeixo d’haver-l’hi preguntat, perquè la mama, quan parla dels dies d’abans, després es queda callada, i no és un silenci com el que hi ha quan treballes, sinó un silenci on no hi caben les paraules.

      —Mira que no hi pensava mai —diu la mama al cap d’una estona—. Ho fèiem sense pensar. Entraves en una botiga o en una gasolinera i si et venia de gust una mica de xocolata o una bossa de patates fregides, te’n compraves. —La mama belluga el cap mostrant incredulitat—. Fins i tot si no tenies gana!

      —Però per què?

      —No me’n recordo —diu la mama. Es queda en silenci, però al cap d’un moment afegeix—: Segurament perquè ho tenies allà al davant.

       Rowenna

      No sé per on començar, suposo que

      No estic acostumada a escriure. Fa anys que no ho faig, i encara menys en gal·lès. Però començo a sentir-me

      Avui fa un dia molt fosc i això em fa pensar que

      He intentat posar-me a escriure unes quantes vegades, però no me n’he sortit. Em fa l’efecte que no aconsegueixo escriure les coses tal com van passar realment. És com si el que vull escriure li hagués passat a una altra persona, en un món fictici. I han passat molts hiverns, des del Final. Em temo, doncs, que si no començo a escriure’n alguna cosa aviat, ja no ho escriuré mai.

      Va arribar tot d’una, el Final. I val més que ho digui d’entrada, no fos cas que després us decebés: no sé què va passar exactament.

      En Siôn era a l’escola i jo a la feina. Treballava en una perruqueria del poble, on solia tallar els cabells a senyores grans i nens petits. Les dones joves i les de mitjana edat baixaven a les perruqueries de Caernarfon. I jo estava contenta, perquè les perruqueries de categoria no em fan el pes i a més la Gaynor, la propietària, em deixava plegar quan arribava l’hora d’anar a buscar en Siôn a l’escola. De vegades, si la perruqueria estava molt concorreguda, hi tornàvem sortint de l’escola i en Siôn s’asseia en una de les cadires on rentàvem els cabells de les clientes i xerrava educadament amb les senyores. Sabia molt bé com aconseguir que afluixessin la bossa. I en un petit armari sota la pica, la Gaynor hi guardava patates fregides i barretes de xocolata Penguin especialment per ell.

      La Gaynor era bona persona.

      Quan treballàvem sempre teníem la ràdio encesa i aleshores un dia, a les notícies de la ràdio, van dir que havien bombardejat algunes de les grans ciutats dels Estats Units. I la Gaynor i jo vam aixecar el cap i ens vam mirar per sobre dels caps de les senyores. I quan vaig acabar de fer els cabells de la meva clienta, li vaig dir a la Gaynor que no em trobava gaire bé i em va deixar marxar. Ella sabia perfectament que mentia, però em coneixia prou per saber que jo no me n’aniria si no tingués cap motiu.

      Vaig fer el següent.

      Vaig anar caminant cap al garatge i vaig preguntar al Mei si em podia llogar una furgoneta.

      Vaig anar amb la furgoneta cap al Tesco de Bangor, el poble del costat, que era més gran. El supermercat era ple de gent tan espantada com jo.

      I vaig comprar grans sacs de tots els cereals i els llegums secs que tenien: cigrons, mongetes, civada, un munt d’arròs de tota mena. I també vaig comprar tots els analgèsics que se’m permetia, que no eren prous si el que volia era suïcidar-me.

      Llavors vaig passar per la ferreteria, un establiment de la cadena B&Q, on vaig comprar un piló de trastos que no sabia si realment necessitava: claus i cargols, piles, dues d’aquelles llanternes que s’encenen quan se sacsegen, fundes de plàstic, una barbacoa. Dos túnels de polietilè i molts paquets de llavors. Dos pomers (era primavera). Una forca i una pala pel jardí. Verí per les rates.

      De camí cap a casa, vaig passar per l’Spar per comprar barretes de xocolata Freddo pel Siôn.

      Vaig tornar a casa, vaig descarregar la furgoneta i ho vaig guardar tot al garatge.

      Vaig entrar a casa i vaig imprimir una pila de pàgines d’internet. Com fer una trampa de conills. Com cultivar verdura. Remeis tradicionals que es poden cultivar a l’hort. Quines plantes salvatges són comestibles. Com saber si l’aigua és potable. I llavors vaig enfilar cap al poble per tornar la furgoneta i anar a buscar en Siôn.

      Vaig passar per l’Spar per comprar més analgèsics. La gent s’havia endut totes les llaunes de conserves dels prestatges, però quedaven unes pizzes barates, així que també les vaig agafar.

      A la perruqueria, mentre en Siôn s’atipava de Freddos, li vaig dir a la Gaynor que vingués a viure amb nosaltres.

      —Mare meva, Rowenna, exageres. Tot anirà bé, ja ho veuràs!

      La Gaynor passava l’escombra i els cabells grisos de les senyores que s’havien acumulat al linòleum dibuixaven la forma de l’horitzó.

      —D’acord. Però si ho necessites, vine a viure amb nosaltres.

      La Gaynor es va escurar la gola, com si intentés trobar unes paraules que no li acabaven de sortir. I quan ho vam tenir tot net vam prendre un te, i llavors la perruqueria em va semblar el lloc més segur del món.

      No recordo què vam dir després, però abans que en Siôn i jo ens n’anéssim, la Gaynor va dir:

      —M’has cuidat molt, Rowenna.

      I jo no ho vaig entendre, perquè pensava que era ella qui m’havia cuidat des que havia començat a treballar allà.

      Durant uns quants dies tot va ser com sempre. En Siôn seguia anant a l’escola i jo continuava tallant cabells, i totes les coses del garatge començaven a semblar una ximpleria meva, sobretot si tenim en compte que m’havia endeutat per poder-ho comprar.

      I de sobte, un matí, mentre tenyia els cabells d’una senyora, se’n va anar la llum. La ràdio es va apagar i una senyora que era a sota d’un dels assecadors va cridar:

      —Però per l’amor de Déu, i ara què?!

      Aquella vegada la llum no va tornar com passava sempre. Vaig haver de rentar-li els cabells a la clienta amb aigua freda i ella no parava de queixar-se que tot just s’havia recuperat d’un refredat.

      —Et fa res si passo per l’escola per veure СКАЧАТЬ