Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ vós siats honrat ciutadà e hajats honrada heretat, encara és molt pus honrat orde de cavailleria. E com vós aquest orde puscats sostenir e mantenir per l’heretat que havets del castell d’Alaprunyà, emperamor de ço, e per amor de vós e de vostres fills qui açò mereixets, nós vos pregam que vullats prendre cavailleria nostra, com d’açò nos farets plaer».

      Ni en una circumstància com aquesta cal la precipitació. Més que mai cal aferrar-se a la mesura, a la cautela, a unes regles corteses que podrien ser espatlades per la grolleria d’un sí fatxenda i àvid de títols. En canvi, Jaume Marc, després d’agrair-li el guardó del qual es considera indigne, li respon que abans vol demanar el parer de la reina i de l’infant Pere, i, una vegada rebut el consell d’ambdós, li donarà la resposta definitiva. El cerimonial cavalleresc no vol presses. Pere de Ribagorça, amb l’hàbit de franciscà, deslliurat del senyoriu de Gandia, Dénia i Ribagorça, que ha traspassat al seu fill Alfons, no troba cap impediment per rebutjar la gràcia i el honor que el rei vol fer a la «casa» dels Marc; la reina fins es compromet a pagar-li els vestits que lluirà per a l’acte.

      La investidura té lloc al monestir de Pedralbes el 7 de desembre de 1360, davant els llinatges més il·lustres del país, i d’altres dignes famílies «així ciutadans com cavallers, com altres persones... e moltes altres dones, així mullers de ciutadans com de cavaillers». De seguida que Jaume Marc és adobat cavaller, no sense haver expressat de nou el seu agraïment, Pere el Cerimoniós pren la paraula i clou així l’acte solemne: «Mossèn en Jacme, los nostres predecessors donaren als vostres lo bé e el profit, e nós vos havem donada l’honor, per què, si a Déu plau, nós vos farem bé e gràcia e mercè en son cas e lloc».

      El somni del ciutadà, cenyir l’espasa del cavaller, viure de les rendes sense necessitat d’embrutar-se les mans i ser convocat, quantes vegades siguen necessàries, per servir el rei amb el consell o les armes, s’ha fet realitat.

Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc

      llinatge val aitant com és honrat

      En l’ascensió fulgurant dels Marc s’han conjuminat les ambicions, la perspicàcia i les aptituds de Pere l’Antic a saber moure’s en les aigües sempre agitades de la cort, amb les energies col·lectives de la societat sencera. El creixement arrossega tots els estaments, al llarg dels primers cinquanta anys del segle XIV, en un clima d’eufòria industrial, mercantil, agrari i constructiu que ja no es repetirà mai més, almenys amb la contundència i la generalització que abracen tots els territoris de la Corona. En aquesta efervescència de llarg abast els Marc salten de l’anonimat fins als nivells més alts de l’escenari social. Una autèntica gesta domèstica. Tanmateix, els temps alegres es vinclen cap a la meitat de la centúria, precedits per puntuals però colpidores fams i caresties. L’anunci esfereïdor de la mutació ve de la mà de la pesta negra, que el 1348 devasta camps i ciutats. El pitjor de tot és que la «glànola», com l’anomenen els contemporanis, fa la impressió d’haver-se convertir en un mal endèmic, de manera que cíclicament ressorgeix i arremet contra poblacions debilitades per dietes irrisòries i escasses. La guerra amb Castella s’afegeix a les desgràcies i, precisament, els efectes desastrosos de les operacions bèl·liques se senten amb dramatisme al País Valencià, sobretot a les comarques al sud del Xúquer, on els Marc valencians han d’arrelar. Les tropes de Pedro el Cruel devasten la Safor, encerclen la vila de Gandia, l’arxiu del qual crema durant el setge, n’hi ha alqueries que es despoblen, els moros trenquen els pactes de vassallatge que els lliga als senyors, els conreus retrocedeixen, els preus i els salaris es disparen. La represa s’allarga durant l’últim terç del segle. El país és jove encara i conserva forces per resistir les adversitats. Però la vida s’ha fet més dura.

      La distància entre Barcelona i València és un entrebanc per a la gestió eficaç del senyoriu. Jaume Marc se’n fa cabal així que concentra en les seues mans totes les propietats catalanes i valencianes. Massa diners s’escolen entre les mans dels notaris, procuradors, advocats i col·lectors de les rendes. Fer pagar puntualment el pagès, el llogater, l’arrendatari o el parcer, com també evitar els fraus enginyosos que s’empesquen els uns i els altres, suposa sempre despeses i esforços supletoris de supervisió. Els temps adversos exigeixen una administració rigorosa, controls de les despeses, més severs atesa la progenitura prolífica que sorolla per casa: cinc fills i set filles ha dut al món amb les seues dues esposes Constança Messeguer i Bartomeua. Conscient dels problemes que genera el manteniment d’una administració unitària, Jaume Marc I preveu el mateix repartiment efectuat anys abans pel seu progenitor, Pere l’Antic, mitjançant l’adjudicació de béns i obligacions a cada un dels seus fills: Jaume, el major, hereta les possessions centrals; Pere, que naix cap a 1336 o 1337, accedeix als dominis valencians, mentre que a Berenguer li reserva la carrera eclesiàstica, i així arribarà a ser mestre de Montesa. Abans, l’etapa d’aprenentatge dels dos primers corre paral·lela durant bona part de la joventut, quan s’adscriuen a les companyies de cavallers que combaten la invasió castellana, una experiència punyent i emotiva que ambdós abocaran en les seues respectives obres poètiques.

      A pesar que els codis del llinatge perduren, la mort del pare, els matrimonis respectius, les responsabilitats cíviques i els càrrecs polítics són circumstàncies que individualitzen el destí de cada una de les branques de la família. Jaume Marc II ha de plantar cara ben prompte als primer símptomes del malestar agrari que va covant i que un segle més tard, el 1462, esclatarà en forma d’aixecament dels remences. La fidelitat a la corona no varia ni una polzada, com ho palesen els càrrecs d’uixer d’armes, conseller i diputat, des d’on procura, com a cap dels Marc, favors i suports per als altres germans col·locats pel pare fora de l’òrbita pairal: Francesc, el llicenciat en decrets i degà de la seu de València, Lleó, el mercader, i Arnau, el qual sembla que segueix les passes del seu germà Pere i s’instal·la a la vila de Gandia. Al senyor d’Eramprunyà l’aureola, a més, el conreu de les lletres, com ho palesa la creació el 1393 junt amb Lluís d’Averçó del consistori poètic de Barcelona per encàrrec del mateix rei Joan I.

      Pere Marc, el pare d’Ausias, efectua el seu particular ascens a l’ombra protectora d’Alfons d’Aragó, més conegut com Alfons el Vell, nét de Jaume II i fill de l’infant Pere de Ribagorça, a qui tan fidelment havia servit el seu pare Jaume Marc I. Alfons és potser l’home més poderós de la Corona d’Aragó i dels més rics després del rei, com revelen els títols que arriba a retenir en les seues mans: senyor de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça, marquès de Villena i, des de 1399, duc de Gandia. De fet, la sort de Pere, pràcticament des de l’adolescència, s’identifica amb la del seu senyor, tres o quatre anys major que ell. Enrolat en la seua host, tots dos cauen presoners dels castellans a la batalla de Nájera el 3 d’abril de 1367. Pere Marc –Pericó, mentre és jove– es paga dels seus diners el rescat, recorrent fins i tot a un préstec, amb l’únic objectiu de negociar i aconseguir l’alliberament del seu senyor i companyó d’armes. L’acord inclou, fins a la satisfacció de la suma fabulosa pactada –150.000 dobles castellanes, uns 2.250.000 sous–, el lliurament dels dos fills d’Alfons el Vell com a hostatges: Alfons, el primogènit, als anglesos, i Pere al comte de Foix. Per dur a bon port el pacte, Pericó, que ha entrat al servei d’Alfons el Vell, posa a prova tots els seus dots de diplomàtic, cosa que l’obliga en un parell d’ocasions a viatjar a Anglaterra, i així inaugura l’itinerari que almenys havia de fressar un altre insigne paisà seu vinculat per aliança a la família: Joanot Martorell.

      Tot i la vida consagrada al servei de la casa ducal, Pere Marc no oblida mai els seus propis interessos i els del llinatge. Instal·lat a la vila de Gandia, Pere recull l’herència valenciana i la millora el 20 d’agost de 1376 amb l’adquisició, per 90.000 sous, de Beniarjó, que comprèn les alqueries de Pardines i Vernissa, l’heretat de l’Alfàs i les jovades de Na Maria, i, més tard, amb la compra del lloc del Verger, a la Marina Alta. Els contactes amb la parentela de Catalunya deu renovar-los periòdicament, ara amb els viatges i adés amb una segura correspondència que s’ha perdut. Al palau de Gandia acull temporalment la seua germana СКАЧАТЬ