Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Marc era cosa del passat, però la fama literària d’un dels seus s’eixamplava gràcies a les traduccions de la seua obra, la família decidí compondre una genealogia. Les notícies reunides es coneixen amb el nom de Llibre de la baronia, i giren entorn de les peripècies matrimonials, les procreacions, les defuncions i altres esdeveniments íntims. Cap a 1911

      Francesc de Bofarull, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el pogué consultar, abans que els propietaris en vedaren la consulta. Gràcies a les seues indagacions detectem que gairebé tres-cents anys més tard la memòria dels Marc, materialitzada en una prova documental, amb prou feines va poder travessar el llindar del segle XIII. No van ser capaços, doncs, d’identificar un Pere Marc a qui Jaume I va concedir terres a la comarca de la Safor –sis hectàrees i mitja–, en agraïment per haver-li fet costat en la conquesta valenciana, ni tampoc el notari de Barcelona també anomenat Pere Marc, i que probablement és el mateix, que de tant en tant realitza tasques per a la casa reial.

      En canvi, el Llibre de la baronia adjudica l’origen de l’ascensió familiar al també notari Pere Marc, a qui qualifica amb els significatius Pere el Prohom i Pere l’Antic, i que ara sabem que és fill de l’anterior i per això duien el mateix nom i cognom. Entre 1298 i 1338 el seu itinerari laboral el du successivament de notari a escrivà reial, tresorer, mestre racional i conseller. Aquests quaranta anys corresponen als regnats de Jaume II, Alfons el Benigne i els inicis de Pere el Cerimoniós, quatre dècades joioses i de prosperitat, malgrat puntuals revessos. Les rompudes i les colonitzacions interiors fan prosperar l’agricultura i al seu torn asseguren la plètora demogràfica; els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a l’exportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per l’Església, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».

      L’ofici de Pere l’Antic el col·loca en una situació òptima per traure rendiment a les pulsions dinàmiques de l’Estat al qual serveix. No li reca de prestar al rei diners propis per a un viatge a Roma, per a comprar un cavall o per a les noces d’una infanta, i si cal també s’incorpora a una expedició militar, com ara la campanya sarda de 1323-1324. Tot plegat és una obligació que deriva del jurament de fidelitat i vassallatge, encara que les ajudes es traduiran més tard o més d’hora en copioses generositats. El rei dóna a mans plenes el que pren o, en el seu cas, conquereix mitjançant la força dels seus soldats.

      El besavi d’Ausias, Pere l’Antic, dissenya les línies mestres per a la perdurabilitat del llinatge. Així es preocupa que el seu germà Berenguer obtinga el 1301 del rei la rectoria de Sant Mateu, per a més endavant entrar en la possessió d’una canongia a la seu de València. Per a ben casar el seu fill Jaume amb Constança

      Messeguer li fa a mans 100.000 sous, una quantitat fabulosa i que cap descendent del llinatge, almenys fins als temps d’Ausias, podrà mai més atènyer. Aquest Pere Marc és un home immensament ric. El numerari reunit pel funcionari eficient en la carrera de l’administració i les finances estatals, l’inverteix en l’augment del patrimoni immoble, amb adquisicions a l’Horta –Albalat i una alqueria de Torrent–, al delta del Llobregat i a les ciutats de València i Barcelona, més una heretat a Sardenya. Per damunt de tot cal remarcar la compra, a Jaume II, del castell i el senyoriu d’Eramprunyà per 120.000 sous, una altra suma imponent que il·lustra la fortuna reunida el 1323 per l’oficial de la cort, com també que la carrera en l’administració i finances estatals assegura impressionants acumulacions de capitals. Ara el mite de l’origen ja es pot vincular a unes terres pairals, l’Eramprunyà, clau per a la memòria familiar, el ressort primordial que perpètuament ha de restar en mans dels Marc. La resta de propietats poden ser objecte de transaccions, però mai l’Eramprunyà, perquè identifica la sort del llinatge.

      Així, amb una cura exquisida, Pere l’Antic procedeix a repartir l’herència i les responsabilitats entre la progenitura nodrida que ha tingut amb dues esposes, Maria i Saurina. Les tres filles «ixen» fora de la casa a consagrar aliances: almenys una d’elles, Sibil·la, emparenta amb els Sant Vicenç, nobles amb propietats i senyoria al Maresme. A Pere, el major, li traspassa els dominis centrals i el treball a la cort, on el nomenen mestre racional; segueix els passos del pare i mostra un interès particular pel negoci del vi, amb inversions profitoses al seu celler de Sant Climent de Llobregat, un sector, el vinícola, que coneix una expansió extraordinària gràcies a l’empenta de gestors burgesos com ell. A Jaume li cedeix els dominis meridionals, cosa que l’obliga a residir a València, on té un protagonisme destacat, com a jurat i conseller en diverses ocasions entre 1338 i 1347. Són anys de crisis frumentàries i d’agitació política que deriven el 1348 en la revolta ciutadana de la Unió, una protesta encapçalada per la ciutat de València contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós, acusat de lesionar la legalitat foral i el tradicional pactisme que regula les relacions entre la corona i els seus súbdits. La fidelitat de Jaume al rei enmig de les turbulències li fan témer per la seua vida, però també les recompenses seran esplèndides, i més encara quan compta amb la protecció de la reina Elisenda de Montcada i de l’infant Pere de Ribagorça, als quals ha servit. A l’altre fill, Berenguer, com a l’oncle, li pertoca possiblement la mateixa canongia a la catedral de València. I és que la transmissió dels càrrecs eclesiàstics d’oncles a nebots era emprada, des de feia segles, per a la reafirmació del llinatge. Aquest Berenguer és qui institueix, al seu testament de febrer de 1341, la capellania de Sant Marc a la catedral de València, on havia de ser soterrat ell i altres membres de la família en el futur.

      Gràcies, doncs, a les energies desplegades per Pere l’Antic, els Marc ja disposen d’un senyoriu extens, d’una «història» que té principi i d’un patrimoni antroponòmic, tan important en el pla simbòlic com el castell d’Eramprunyà o el cognomen «Marc». En la tria dels Pere, Jaume i Berenguer que duen els barons de la família cal veure-hi també la gratitud envers la casa reial, d’on els prové tanta riquesa i benaurança. Aquests noms apareixen al cap i a la fi com la millor garantia per a l’èxit.

      Ja tan sols falta un títol per reblar l’enaltiment: el de la cavalleria. D’ençà de l’alba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella s’havien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; l’ordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.

      I la família l’ateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de l’Antic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra l’accés als béns pairals. L’obtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà d’un compromís arbitral l’estiu de 1351. Jaume, doncs, l’endemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que l’autoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir l’herència familiar. No serà l’única vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar l’últim i definitiu pas.

      Tot i que l’adobament com a cavaller li arriba a l’edat provecta de seixanta anys, l’important en aquestes alçades de la vida és la transmissió hereditària de la nova condició. El Cerimoniós, per descomptat, premia fidelitats: el suport que Jaume Marc I havia mostrat durant la guerra de la Unió de 1348 i la СКАЧАТЬ