Perills d'amor. Joan Roís de Corella

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ rebre sepultura son pare i, probablement, també sa mare.

      Cap al 1470 Corella va obtenir el títol de mestre en teologia. Era costum que els primogènits de les famílies nobles es dedicassen a la milícia, i que els segons es consagrassen a la carrera eclesiàstica. Això podia fer dubtar si el seu germà Manuel, cavaller i mestre de l’orde de Montesa, era major que ell, però la descoberta recent de la data de casament dels seus pares (1433), sumada a la resta de documents, on Joan figura sempre en primer lloc, com a hereu universal i tutor dels germans menors, fa pensar que fou ell el primogènit. No és probable que fos sacerdot, perquè també fou cavaller, i per al títol de mestre en teologia, que l’habilitava per a explicar les Escriptures i predicar des de la trona, només era necessari haver rebut ordes menors. Sobre aquesta qüestió i, de retruc, sobre el seu tarannà personal i la seua moralitat, hi ha hagut moltes especulacions contradictòries entre els estudiosos de la seua vida i obra, a remolc de les dades concretes que els investigadors han pogut exhumar a poc a poc durant aquests darrers decennis. Abans de la publicació, el 1964, de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, que disposà de la col·laboració del genealogista Lluís Cerveró, ni tan sols se sabia quin dels diversos personatges del segle xv anomenats Joan Roís de Corella era realment el poeta; Jordi Carbonell, en l’estudi amb què encapçala l’edició del 1973, el descriu, a partir dels motius de la seua producció de tema amorós, com un jove enamoradís amb una vida sentimental plena d’episodis novel·lescos, que només en la maduresa hauria atés la serenitat necessària per a concentrar-se en la seua afició a la teologia. Abans que ell, Joan Fuster, prenent al peu de la lletra la Tragèdia de Caldesa, havia encunyat la famosa etiqueta del “Corella cornut”. Per contra, altres, com Lola Badia, hi veuen un capellà d’idees estrictes, d’un rigorisme extremat en les seues conviccions morals, que escriu sobre l’amor amb l’únic propòsit de mostrar-lo com una passió pecaminosa que du indefectiblement a conseqüències funestes. Encara avui, el seu caràcter personal i el pensament subjacent a la literalitat de les seues obres són un enigma no resolt del tot, ni de bon tros. Hi contribueix el fet que, de la seua producció total, se n’ha perdut una part considerable, especialment els sermons en la seua totalitat, i la que coneixem és d’una tal varietat de tons i d’estils que Jordi Rubió i Balaguer en va parlar com d’«un cas típic de dissociació interior» que podia arribar a fer creure que es tractava de dos poetes diferents, entre la cruel procacitat dels maldits contra una tal Caldesa i la delicada suavitat de poesies com ara La balada de la garsa i la merla o La mort per amor i la unció dels versos a la Mare de Déu.

      És justament en el terreny sentimental on tenim una de les poques certeses documentades de la seua biografia: la relació amb una dama de la baixa noblesa de Cocentaina, Isabel Martínez de Vera, començada possiblement quan ell era estudiant de teologia i mantinguda després fins al final de la seua vida. Tingueren tres fills, Magdalena, Joan i Estefania; però, per motius que s’ignoren, mai no es van casar. És clar que aquests motius tindrien a veure amb la necessitat de salvar les aparences segons les convencions socials; per això Corella va nomenar hereua universal dels seus béns la seua germana Delfina, la qual en va fer donació a Isabel i als fills d’aquesta i del seu germà pocs dies després de la mort del poeta, que es va esdevenir a València el 6 d’octubre del 1497, als seixanta-dos anys d’edat.

      La veracitat de les altres relacions amoroses que se li han atribuït, principalment una de juvenil i calamitosa, la de Caldesa, i una altra de frustrada pels escrúpols morals de l’estimada en edat més madura, la de Lionor de Flors, viuda de Vallterra, depén en tot cas del crèdit que donem als propis testimoniatges de l’autor en les seues poesies, que alguns crítics consideren meres ficcions literàries. Entre les suposadament dedicades a Lionor de Flors, que són la majoria de les incloses ací, hi ha alguns dels poemes amorosos més bells que s’han escrit mai en la nostra llengua, i en aquestes com en totes les altres poesies de Corella, els versos decasíl·labs, a diferència del to eixut i conceptuós dels d’Ausiàs March, adquireixen una musicalitat més acostada a la del dolce stil nuovo dels renaixentistes italians.

      La influència de Petrarca, del Dant, i destacadament la de Boccaccio, es combina en Corella amb el llegat de l’escolàstica, amb una marcada preferència per la tradició franciscana; en les seues proses abunden temes i arguments procedents de la Bíblia (incloent-hi els evangelis apòcrifs) i hi trobem ressons de sant Anselm, de sant Agustí, de Duns Escot, que de tant en tant surten al pas fins i tot en les d’assumpte profà. Amb el pas dels anys, la seua inclinació creixent pels episodis bíblics i les vides de sants va anar guanyant terreny a les recreacions de motius mitològics, apresos principalment en Virgili, en Ovidi, en Sèneca, de la seua època juvenil, i això explica que els exponents més perfectes de la prosa de Corella siguen algunes de les obres de tema religiós escrites en la seua maduresa: La vida de la gloriosa santa Anna, la Història de Josep, i sobretot la Història de santa Magdalena.

      Amb tot, l’obra més original de Corella, la més innovadora en el seu temps i la més unànimement elogiada des que Menéndez Pelayo la va situar en els orígens de la novel·la sentimental qualificant-la de «microscòpica novel·leta amatòria, en prosa i vers», és la Tragèdia de Caldesa, breu narració sentimental on l’autor descriu, en primera persona, el descobriment casual de la infidelitat de la dona estimada per ell i el desconcert que aquesta decepció li provoca, amb una prosa artísticament retoricada i d’estil elevat que s’alterna harmònicament amb un diàleg en versos lapidaris d’un intens dramatisme: «una petita obra mestra en el camp de la nostra narrativa humanística sentimental», com la qualifica Jordi Carbonell. La precisa localització espaciotemporal (a la ciutat de València, en el temps de l’autor) i la caracterització realista dels personatges han dut a interpretar-la generalment com una confessió autobiogràfica, cosa que la crítica finalment ha posat en qüestió.

      Al costat de la Tragèdia, les altres dues obres que inclou aquest volum, la Història de Leandre i Hero i la Història de Jàson i Medea, constitueixen, amb el Plany dolorós de la reina Hècuba, els millors assoliments de Corella en el terreny narratiu. Tenen en comú, entre elles i amb totes les altres de tema mitològic, que la trama que conten se suposa arxiconeguda pels lectors a qui van destinades; el que importa aquí no és, doncs, la intriga que l’autor ha compost manllevant-ne els detalls d’Ovidi o de Sèneca, sinó els procediments personals i la nova manera d’organitzar en el seu discurs una matèria tan reelaborada anteriorment (com encara ho serà després) per tants altres autors. Leandre i Hero, com Calisto i Melibea en La Celestina i com Romeu i Julieta en la conegudíssima obra de Shakespeare, escenifiquen el destí tràgic de la parella d’enamorats que, desobeint l’imperatiu de les convencions familiars i socials amb la complicitat, en aquest cas, de la vella serventa de la donzella, es lliuren d’amagat als impulsos de la passió amorosa desafiant perills que acaben conduint-los al suïcidi. Per la seua banda, Medea és un dels personatges de la mitologia grecollatina d’origen més antic i misteriós i que ha donat lloc a més versions memorables; apareix esmentada en la Ilíada i en l’Odissea, en la Teogonia d’Hesíode, i com a figura central en una de les millors tragèdies d’Eurípides, i al segle iii a. C. és presentada ja en El viatge dels Argonautes d’Apol·loni de Rodes amb totes les característiques que l’acompanyaran en la continuació del seu recorregut per les Metamorfosis i les Heroides d’Ovidi i per la tragèdia de Sèneca que també du per títol el seu nom, fins a arribar a les mans de Corella, que es recrea especialment, seguint aquest darrer, en l’anàlisi psicològica de la poderosa fetillera capaç de trair els seus per l’amor de Jàson, l’heroi estranger acollit per son pare en l’etapa final del seu viatge a la recerca del velló d’or, i després, víctima ella mateixa de l’engany de l’heroi i enfollida per la gelosia, li fa patir la venjança més cruel que es pot imaginar, assassinant la seua rival i degollant els seus propis fills en presència del pare d’aquests.

      El propòsit de Corella en aquestes magnífiques peces d’orfebreria verbal és, pel que fa a l’instrument lingüístic, la dignificació del romanç, fent-lo apte per a la solemnitat i la gravetat pròpies del СКАЧАТЬ