Històries del bon Déu. Rainer Maria Rilke
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Històries del bon Déu - Rainer Maria Rilke страница 6
Название: Històries del bon Déu
Автор: Rainer Maria Rilke
Издательство: Bookwire
Жанр: Языкознание
Серия: Artificium
isbn: 9788417833831
isbn:
—Em faria un gran favor.
El mestre es va treure les ulleres i netejà curosament els vidres, mentre els seus ulls nus s’avergonyien.
Vaig començar:
—Una vegada Déu observava una gran ciutat. Quan se li van cansar els ulls de tot aquell desori (hi van contribuir no pas poc les xarxes dels cables elèctrics), va decidir limitar la seva visió durant una estona a un únic bloc de pisos alt, perquè era molt menys fatigós. Al mateix temps es va recordar del seu antic desig de veure per una vegada un home viu, i amb aquest objectiu la seva mirada, tot pujant, s’introduí per les finestres de les diverses plantes. La gent del primer pis (un comerciant ric amb la seva família) eren quasi només roba. No tan sols totes les parts del seu cos estaven cobertes de teixits preciosos, sinó que els contorns exteriors d’aquests vestits presentaven en molts llocs una forma tal que es veia que a sota no hi podia haver cos. Al segon pis la cosa no era gaire millor. La gent que vivia a la tercera planta portaven força menys roba, però anaven tan bruts que el bon Déu només hi aprecià arrugues grises i en la seva bondat ja estava a punt d’ordenar que esdevinguessin fèrtils. Finalment, sota teulada, en una cambreta inclinada, el bon Déu hi trobà un home que duia una jaqueta atrotinada i es dedicava a modelar argila. «Ei, d’on ho has tret això?», va cridar-li. L’home ni tan sols es va treure la pipa de la boca i rondinà: «El diable ho sap, d’on ho he tret. Tant de bo hagués sigut sabater. Ara m’he d’estar aquí assegut i escarrassar-me...”» I per molt que el bon Déu li fes preguntes, l’home estava de mala lluna i no va respondre-li res més. Fins que un dia va rebre una llarga carta del batlle d’aquella ciutat, i llavors, sense haver-l’hi de demanar, ho va explicar tot al bon Déu. L’home no havia tingut cap encàrrec durant molt temps. Ara, de sobte, havia de fer una estàtua per al parc municipal, i s’havia d’anomenar «La veritat». L’artista treballava nit i dia en un estudi apartat, i al bon Déu, en veure això, li vingueren diversos vells records. Si no hagués estat enfadat encara amb les seves mans, segurament també hauria començat de nou alguna cosa. Però en arribar el dia que l’estàtua anomenada «La veritat» havia de ser transportada al seu lloc del parc, on també Déu l’hauria pogut veure acabada, es produí un gran escàndol, perquè una comissió de consellers, mestres i altres personalitats influents havia exigit que es vestís la figura parcialment abans que el públic la pogués contemplar. El bon Déu no va entendre per quin motiu, de tan fort com renegava l’artista. Consellers, mestres i els altres l’havien dut a cometre aquell pecat, i el bon Déu de ben segur que els... Però quina manera de tossir tan terrible!
—Ja em passarà... —digué el meu mestre amb una veu claríssima.
—Bé, ja em queda molt poc per explicar. El bon Déu va deixar de banda el bloc de pisos i el parc municipal i ja volia retirar del tot la seva mirada, tal com es treu de l’aigua una canya de pescar, d’una estrebada, per veure si ha picat res. En aquest cas hi penjava efectivament alguna cosa. Una caseta molt petita amb diverses persones a dintre que anaven vestits amb ben poca cosa, perquè eren molt pobres. «Així que és això...», va pensar el bon Déu, «la gent ha de ser pobra. Aquests d’aquí ja ho són prou, em sembla, però jo els vull fer tan pobres que no tinguin ni una camisa per posar-se.» Això fou el que es proposà el bon Déu.
Aquí vaig fer un punt en el meu discurs, per indicar que havia arribat a la fi. El senyor mestre no es va quedar satisfet; trobava aquesta història tan poc acabada i arrodonida com l’anterior.
—Sí —em vaig disculpar—, cadria que vingués un poeta per inventar alguna conclusió fantàstica a aquesta història, perquè efectivament encara no té final.
—Com és això? —va fer el senyor mestre tot mirant-me amb expectació.
—Però, estimat senyor mestre —vaig recordar—, que n’és d’oblidadís! Que no forma part vostè mateix de la directiva local de la Societat de Beneficència?
—Sí, ho soc des de fa prop de deu anys; què vol dir amb això?
—Aquesta és la qüestió; vostè i la seva Societat impedeixen la major part del temps al bon Déu que aconsegueixi el seu objectiu. Vesteixen la gent...
—Però si us plau —va dir el mestre amb modèstia—, això és simplement amor al proïsme. I a Déu el satisfà moltíssim.
—Ah, o sigui que d’això n’estan convençudes les fonts autoritzades? —vaig preguntar ingènuament.
—És clar que ho estan. Justament en la meva qualitat de membre de la directiva de la Societat de Beneficència m’han arribat no pocs elogis. Li diré, confidencialment, que en la propera promoció tindran en compte la meva activitat en aquest sentit... M’entén què vull dir? —El senyor mestre enrogí pudorosament.
—Li desitjo el millor —vaig replicar.
Ens vam donar la mà i el senyor mestre se’n va anar fent unes passes tan altives i greus, que estic convençut que va arribar tard a l’escola.
Tal com vaig saber més tard, una part d’aquesta història (fins on els escau) va arribar al coneixement dels nens. Qui sap si el senyor mestre va compondre-li un final?
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.